17.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 18.10.2017 - 18:59
N’hi ha prou de fer un cop d’ull a les portades dels principals diaris espanyols l’endemà de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats de sedició. La càrrega d’agressivitat que tenen les referències a ells en aquests diaris… Ells, que han estat organitzadors de manifestacions pacífiques i representants d’entitats que sempre han fet crides a la no violència, hi són presentats com ‘els instigadors’, ‘els agitadors del separatisme’, ‘els líders del cop’… Hi són presentats així perquè quedi clar que es mereixen el càstig; perquè ni tan sols són persones, són delinqüents.
És la penúltima mostra del punt a què ha arribat el discurs de l’odi que han anat coent els mitjans espanyols durant mesos mentre Rajoy forjava la repressió. Un discurs que prepara el terreny per a justificar-ho tot.
La benedicció de Felip VI
Felip VI va comparèixer el dia 3 d’octubre al vespre, després d’un dia sencer de manifestacions multitudinàries a tot Catalunya en una jornada d’aturada general, per pronunciar un discurs en que avalava la via repressiva del govern de Rajoy contra l’independentisme. Es va adreçar especialment als ciutadans de Catalunya que se sentien ‘preocupats per la conducta de les autoritats autonòmiques’, dient-los que no estaven sols i que tenien tot el suport i solidaritat de la resta d’espanyols. Ni una paraula sobre els centenars de ferits que feia només dos dies havien estat víctimes de la brutalitat policíaca. El rei espanyol va prendre una posició clara en el conflicte. Però sobretot, amb la seva compareixença extraordinària, d’una gran duresa de contingut i de forma, va emparar l’acció repressiva que vindria, d’una banda, i el discurs polític i mediàtic que l’acompanyava, d’una altra.
Ja fa mesos que veiem com s’ha anat construint un relat per a justificar la repressió a Catalunya, des del moment que Junts pel Sí i la CUP van polir diferències i Sáenz de Santamaría va enterrar la falsa operació ‘diàleg’. I amb la data del referèndum ja fixada, aquest estiu vam veure un aperitiu d’allò que va arribar després: l’hostilitat de la majoria dels mitjans espanyols contra l’independentisme l’endemà mateix dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils, seguida d’una campanya de desprestigi contra els Mossos d’Esquadra, tan bon punt es va evidenciar que el govern català era capaç d’actuar com un estat independent en matèria de seguretat i d’emergències als ulls de tot el món, en una situació de gravetat extrema.
L’atac contra l’escola catalana
Amb la campanya de l’1-O, l’atac contra els Mossos, personificat en el major Josep Lluís Trapero, ha tingut continuïtat en l’àmbit de l’ensenyament, una fixació recurrent de Ciutadans i del PP en els intents de dinamitar el sistema d’immersió lingüística a Catalunya. És en l’ensenyament que hem vist els últims exemples d’imposició d’un discurs mediàtic a Espanya, que consisteix a criminalitzar mestres, directors de centres, pares i fins i tot alumnes en una pretesa campanya de persecució dels no independentistes. L’atac (i la mentida) cerca el conflicte lingüístic. Vegeu les declaracions del ministres d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis, aquest cap de setmana passat en una televisió francesa: ‘Si aneu a Catalunya sentireu parlar català. Els qui tenen dificultats són els qui volen parlar en castellà.’ El periodista li demana si és cert que a les escoles es pot aprendre anglès, francès i català però no espanyol, i Dastis respon que sí: ‘Sí, sí, l’espanyol és discriminat a les escoles públiques catalanes’, diu. L’entrevistador se sorprèn. Vegeu-ho al minut 6.00 de l’entrevista:
https://www.dailymotion.com/video/x647bqn#tab_embed
El discurs polític i el discurs mediàtic es compassen. Quan Dastis deia això, els mitjans espanyols ja desfermaven una nova onada d’informacions per criminalitzar l’escola catalana. Un dels exemples més cridaners és el que va publicar El Mundo la setmana passada: ‘Nens, avui no farem matemàtiques, farem Infocat’. Una ‘notícia’ que, d’entrada, no encerta ni el nom del programa informatiu per a infants de Televisió de Catalunya, ‘Info K’. Un dels subtítols diu: ‘les escoles de Catalunya adoctrinen els nens l’1-O i canvien les assignatures bàsiques per una nova matèria: Infocat.’ La notícia es basa en les declaracions d’alguns pares i mares anònims que es queixen que alguns professors no es van veure amb cor de fer classe l’endemà de la repressió policíaca del primer d’octubre, o per una circular informativa d’una escola sobre la jornada de vaga general del 3 d’octubre. Tot plegat, amb una conclusió: no deixen ‘cap altra opció’ a aquests pares que anar-se’n de Catalunya.
Els mitjans espanyols dibuixen un escenari en què els independentistes persegueixen els qui no ho són, i una situació de minorització, silenci i assenyalament. I tot plegat mentre el govern espanyol parla de totalitarisme i de cop d’estat i el portaveu del PP al congrés espanyol diu que el govern català fa accions pròpies del nazisme. Felip VI els diu a tots: ‘No esteu sols’, i no solament deixa via lliure sinó que ordena a les institucions de l’estat espanyol que actuïn. La repressió és més fàcil de justificar si els qui la reben són responsables d’actuacions inhumanes; per això els independentistes són deshumanitzats, és a dir, hom els nega pràcticament la condició de persona. Per això Felip VI no va dir ni un mot per a les víctimes de la repressió policíaca de la jornada del referèndum, que no eren pas solament els centenars de ferits, sinó els milers, milions de catalans que van ser sotmesos a tot un dia de terror policíac.
‘Espejo público’ transmet un clima irrespirable
La culminació del discurs sobre la persecució dels unionistes a Catalunya la vam veure divendres en el programa ‘Espejo público’, a Antena 3, que és presentat per Susanna Griso. ‘Tres estudiants ens expliquen com és estudiar a Catalunya i denuncien l’elaboració de llistes d’alumnes que no són independentistes’. El vídeo, de poc més de tres minuts, té un començament inquietant: sobre un fons negre amb música de piano de fons, unes lletres sobreimpreses avisen l’espectador que ‘les següents entrevistes s’han fet fora del recinte universitari per temor de represàlies de grups independentistes’. Temor, represàlies, por… Aquesta frase, i les declaracions que vénen després, transmeten la idea que a Catalunya el clima és irrespirable, que hi ha ‘grups independentistes’ que persegueixen la gent pel simple fet de no pensar com ells, fins i tot en un espai de llibertat com la universitat.
🎥Tres estudiantes nos cuentan cómo es estudiar en Cataluña y denuncian la elaboración de listas de alumnos que no son independentistas pic.twitter.com/cOws24M4oR
— Espejo Público (@EspejoPublico) 13 d’octubre de 2017
El periodista es troba amb aquestes tres estudiants en un bar. Expliquen la permissivitat del rectorat de la UAB pel que fa a la suposada repressió de què són víctimes; parlen d’escopinades, d’insults i de cops a la taula perquè no se senti què diuen quan volen parlar a classe. En cap moment el reportatge no diu que un dels testimonis milita activament a Societat Civil Catalana i a Ciutadans, una dada sobre les preferències i motivacions polítiques de les protagonistes que és essencial.
Testimonis manipulats
En aquell cas, els testimonis deien allò que s’inscrivia en el discurs preconcebut. Però, si no és així, es manipula el sentit d’allò que diuen mitjançant el muntatge, i avall. Això els va passar a dues joves, el testimoni de les quals fou manipulat en una notícia de l’informatiu del vespre de Telecinco del 4 d’octubre. La notícia parlava de ‘topades violentes entre joves’ en la jornada de manifestacions per l’aturada general, unes mobilitzacions multitudinàries i pacífiques que van contrastar amb algun incident aïllat a càrrec de petits grups de manifestants unionistes. Però, justament, aquests incidents van ser elevats a la categoria, el to i l’ambient que expliquen a Espanya que es viu a Catalunya.
El relat que es crea diu que la violència la causen i l’executen els manifestants independentistes. L’enorme rebuig que han desfermat accions com l’assalt a la Generalitat i la detenció d’alts càrrecs, les mesures repressives prèvies al referèndum i, sobretot, la violència policíaca contra els votants el primer d’octubre no han estat capaços de transformar un moviment cívic i pacífic en un moviment violent. Malgrat això, si la realitat no s’ajusta a allò que pretenen que passi, elaboren el relat del tumult: amb notícies com aquestes en mitjans espanyols que acompanyin les querelles de la fiscalia per sedició. Per justificar la condemna per sedició, cal que hi hagi accions tumultuàries; i si no n’hi ha, s’inventen.
Violència omesa i escarn
De la mateixa manera, la violència que han hagut de suportar els independentistes és ocultada (com hem vist en el discurs de Felip VI), menystinguda (com hem vist en les declaracions de responsables polítics del govern espanyol com Enric Millo i Juan Ignacio Zoido) o ridiculitzada i escarnida. I això ho han fet alhora mitjans de comunicació i partits. Ho han fet amb la jove que fou arrossegada per terra en un col·legi electoral, a qui van colpejar i van fer mal als dits d’una mà. Marta Torrecillas fou víctima d’una agressió d’agents de la policia en un col·legi electoral, com es pot veure en aquest vídeo:
Primerament, va explicar que li havien trencat uns quants dits d’una mà, perquè li ho havia semblat després d’haver rebut l’atenció mèdica. Però després va rectificar i va explicar que no els tenia pas trencats. Aquest cas ha estat agafat com a argument fins i tot per part del president espanyol, Mariano Rajoy, per mirar de desmentir i de qüestionar les imatges de violència que han fet la volta al món. A El Mundo van arribar a publicar un article titulat ‘Marta “dits-trencats” i la gran mentida de l’1-O‘, en què graten en la seva vida privada i personal. I es fixen tant en la qüestió dels dits trencats que tant els fa que fos arrossegada escales avall i vexada. I això que en publiquen la imatge escandalosa.
El cas de Marta Torrecillas va ser explotat fins al límit en articles de diaris i en tertúlies de televisions espanyoles. El periodista Eduardo Inda la va escarnir fins a tal extrem en una tertúlia a ‘El programa de Ana Rosa’, a Telecinco, enmig d’una connexió en directe amb el parlament amb la periodista Mayka Navarro, que aquesta no va poder suportar més la pressió i va acabar plorant. Ni tan sols hi va haver consideració per la periodista en aquella situació, i va acabar essent acomiadada per part de la presentadora amb un to burleta: ‘Mayka, a plorar una mica i ara tornem, que se t’escorrerà el rímel.’
Hem vist que la violència rebuda pels independentistes és banalitzada, menystinguda o amagada. Però, per més que sembli contradictori, també ha estat aplaudida. La sortida de vehicles de la Guàrdia Civil de diversos indrets d’Espanya venint cap a Catalunya enmig dels crits ‘a por ellos’ no fou criticada per ningú del govern espanyol. Silenci del PP i del PSOE. I de Ciutadans, és clar. Un missatge i una imatge d’odi com aquella no va merèixer cap denúncia de cap autoritat de l’estat espanyol. Encara més: dies més tard, passat l’1-O, van córrer imatges d’agents de la policia espanyola fent el mateix crit. I cap condemna, tampoc.
No tan sols això, sinó que el dirigent del PP català, Xavier García Albiol, va arengar els agents de la policia espanyola que eren a Calella per donar-los ànims per les concentracions de protesta que hi havia arran de la violència que havien practicat el primer d’octubre. I en aquell discurs, fet per un dirigent d’un partit sense responsabilitat de govern a un cos policíac, García Albiol parlava dels ‘catalans de bé’, assenyalant, doncs, els catalans dolents. ‘Us demano molta força, perquè els catalans de bé, que som els catalans que també ens sentim espanyols, us necessitem. S’ha de lluitar i s’ha d’aguantar.’ Us imagineu que Anna Gabriel o Gabriel Rufián anessin a una comissaria dels Mossos d’Esquadra a arengar els agents? Com reaccionarien, tots els mitjans espanyols?
Albiol assenyala qui són els catalans dolents contra els que han d’actuar els cossos policials fanatitzats. Persecució ideològica selectiva. pic.twitter.com/7oM2dFCXu2
— Dolors Sabater Puig (@mariadolorsa) 3 d’octubre de 2017
La distinció entre catalans bons i catalans dolents també la va fer el rei espanyol Felip VI en el discurs del 3 d’octubre. és una distinció que també queda clara quan un reporter de Telecinco explica en una connexió en directe a Barcelona qui són els catalans que dominen els carrers i que intimiden i qui els que no gosen sortir de casa:
I si, per tot plegat, ara que ja hi ha dos presos polítics catalans, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a Òmnium se li acut de difondre un vídeo de denúncia demanant ajuda a la comunitat internacional, de seguida apareixeran mitjans que han publicat mentides sobre Catalunya, com El País, per dir que el vídeo és mentida. No queda espai per a res.
