18.12.2024 - 14:07
El bullici a la plaça de Catalunya és el propi d’un dia feiner a Barcelona. Sota la pancarta immensa de Desigual, que tapa gairebé del tot la façana de la Casa Pich i Pon, al costat de l’edifici Banesto, un degoteig de gent entra i surt del portal número 9. A dins, un porter m’indica que les oficines del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) són al segon pis. Pujo per l’ascensor envoltada de gent que parla anglès i que deu treballar en unes altres oficines del bloc. L’ascensor s’atura a la segona planta, i surto. A mà esquerra hi ha el CPNL. El replà és petit i de seguida s’atapeeix de gent que fa cua per apuntar-se als cursos de català que ofereix el consorci. Ahir es va obrir el termini per a fer la inscripció preferent, per als inscrits en un curs durant els darrers dotze mesos, i avui i demà la inscripció general per a tothom. La porta del consorci és oberta de bat a bat, i de fora estant es pot veure com dues tècniques inscriuen els usuaris a un ritme frenètic. Tots, quan surten, s’emporten una carpeta blanca i vermella que indica que, definitivament, ja són alumnes de català.
Només d’arribar em trobo unes sis persones esperant. Algunes ja s’han inscrit i esperen familiars o amics, i alguns altres fan cua per a inscriure’s. De seguida entaulo conversa amb Gloria Rojas, de cinquanta-dos anys. És del Perú i fa tres anys que viu a Barcelona. Ara té ganes d’aprendre català per integrar-se millor a Catalunya. “Vull aprendre català per respecte. Si puc entendre’m i parlar amb la gent en català, millor. Així també m’integraré més, i entendré més la cultura.” A més, m’explica que per a trobar feina necessita certificar que ha fet quaranta hores de cursos de català. Falten cinc minuts per a un quart de deu del matí, i ja s’ha inscrit. Ara espera que acabi el seu nebot. Mentre fa temps, m’ensenya orgullosa la carpeta que li han donat, i m’explica que ha estat una de les primeres a apuntar-se quan el consorci ha obert, a les nou. A dos quarts de set del matí, quan encara era fosc, Rojas ja era davant la porta de l’edifici. “Hi ha molt poques places, i si no véns aviat et quedes sense”, adverteix. Ara està tranquil·la perquè tant ella com el seu nebot s’han pogut apuntar sense problema al curs de Bàsic 1 de català, en l’horari que volia i a la seu on volia, la d’Horta-Guinardó. Però assegura que quan ha arribat la cua s’enfilava escales amunt fins al tercer pis.
Mentre parlem amb Rojas, no para d’entrar i sortir gent de les oficines del consorci. Quan ens acomiadem, surt per la porta Loreto Pérez, de vint-i-vuit anys. És de Xile i tan sols fa un mes que viu a Barcelona. Ha vingut a inscriure’s amb el seu company, però ell prefereix no donar el testimoni. Plegats han decidit d’apuntar-se als cursos de català, també al Bàsic 1. Fa poc que viu aquí, però Pérez ve ben assessorada: fa temps ja la van advertir que, si volia apuntar-se a cursos de català, valia més fer-ho presencialment. Pérez ho explica així: “La pàgina web del consorci no és gens intuïtiva i es penja cada dos per tres. Al final he decidit de venir presencialment tal com ja m’havien aconsellat.” A les vuit del matí, ella i el seu company ja feien cua. Amb un punt d’indignació, comenta que si no fos perquè ha vingut presencialment, segurament s’hauria trobat sense plaça. L’oferta de places és baixíssima en proporció amb la gent que s’hi vol apuntar. Aquesta és, de fet, una de les queixes principals i persistents d’Òmnium Cultural. Al setembre el Sindicat de Manters també se’n va exclamar. Segons l’última enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat, hi ha 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el català, però la realitat és que molts no ho poden fer per la manca d’oferta i per la dificultat del procés d’inscripció en línia, en què ben sovint no solament es penja la pàgina sinó que cal esperar més d’una hora per poder-se inscriure. “Si hagués volgut inscriure’m per internet, no hauria tingut plaça. Quan he arribat aquest matí ja hi havia disset places cobertes, de vint-i-cinc. Imagina’t si m’hagués hagut d’esperar una hora o se m’hagués penjat la pàgina; no hauria pogut apuntar-me!” En un reportatge de VilaWeb de principi de curs, alguns testimonis es queixaven que molts interessats en els cursos no hi entraven per culpa del col·lapse i la poca accessibilitat de la web. Només té quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès, llengües que molts no entenen i, a més, és molt poc intuïtiva i requereix coneixements avançats d’informàtica per a navegar-hi. D’una altra banda, també lamentaven que el període d’inscripció fos tan breu i poc compatible amb l’horari laboral. “Aquí som milers de persones que voldríem apuntar-nos a classes de català i, després de tot el periple, un any més, no ho podem fer!”, es queixaven.
Abans d’anar-se’n, Loreto Pérez em demana si pot fer “una petita queixa”: que s’actualitzi la pregunta per a avaluar el nivell de català que, segons m’explica, és la següent: “Entens el català?”. Segons què respons, t’envien a un curs o a un altre. A ella la van posar directament al nivell de Bàsic 1, que és realment el que li pertocaria, però segons Pérez hauria de ser una mica més desenvolupat. Avui, quan ha anat presencialment a les oficines, li han fet omplir un formulari en paper per a avaluar el seu nivell, però com que tot era en català, no l’entenia.
Rudy Ernesto seu en un esglaó de l’escala mentre espera que la seva germana petita acabi d’apuntar-se als cursos de català. Té trenta-quatre anys i és d’El Salvador. Aquest gener farà dos anys que viu aquí. Vol aprendre català per poder “tramitar papers” i trobar feina. Tant ell com la seva germana s’han apuntat també al curs de Bàsic 1 i, com Pérez i Rojas, ha estat matiner per a poder ser dels primers a apuntar-s’hi. Ve de l’Hospitalet de Llobregat. “Hem vingut presencialment perquè per internet és pràcticament impossible. La pàgina web se satura molt. Aquí ha estat molt ràpid”, diu. Quan surt la seva germana de les oficines del CPNL, ens acomiadem. Baixen plegats les escales i tots dos carreguen la carpeta del consorci, preparats per a començar els cursos al gener.
Els testimonis de Rojas, Pérez i Ernesto s’afegeixen al de María Fernández, Hussain Jamal i Teresa Nieves. Fernández té vint-i-nou anys i és colombiana. Fa quatre anys que viu a Catalunya. Vol aprendre català per trobar feina i poder-se comunicar millor. Jamal, de Bangladeix, també vol aprendre català per trobar feina. Ha decidit de venir presencialment perquè l’any passat, quan es va voler inscriure en línia, no se’n va sortir. “Per internet és molt lent”, diu.
Nieves, equatoriana de quaranta-sis anys, és l’última persona amb qui parlo. Són gairebé tres quarts de deu del matí. Quan li demano quant fa que viu a Catalunya i per què ha decidit d’apuntar-se a classes de català, em mira i se li escapa un somriure murri i tímid a parts iguals. “Fa vint-i-dos anys que visc aquí”, em diu en castellà. “Ja l’hauria de començar a parlar, no?”, reconeix, amb un cert avergonyiment. Després d’anys encadenant feines, ara ha decidit d’apuntar-se a un curs d’administració per poder treballar d’administrativa. Però li exigeixen de tenir un cert nivell de català que no em sap especificar. Per això ara ha decidit d’aprendre’l i apuntar-se als cursos del consorci. Com la resta, al Bàsic 1.
A les deu del matí, encara hi ha gent que entra i surt del consorci. Tots volen aprendre català, però molts no ho podran fer per manca d’oferta. La poca oferta que hi ha s’afegeix al col·lapse constant de la pàgina web, tal com va tornar a passar ahir.
