Antònia Font: arriba el dia que la vida és un teatre

La salivera era grossa, hi ha qui feia prop d’un any i mig que tenia les entrades al calaix. Àgils i experimentats acròbates trescaven a Montjuïc a primera hora de la tarda, assaltant tots els cantons del turó amb la mirada brillant, fins al Palau Sant Jordi de Barcelona. Objectiu: un concert històric de la banda mallorquina Antònia Font, que el 2013 es féu fonedissa de cop i volta, gairebé sense avisar, i que avui ha posat el colofó del seu retorn, després d’actuar al Primavera Sound, a Inca i a València. Joan Miquel Oliver, Pau i Pere Manel Debon, Jaume Manresa i Joan Roca han demostrat que la banda és viva, creix, es renova, innova, i sobretot es resisteix a deixar-se endur pel reciclatge fàcil de la glòria passada.

No eren majoria entre els prop de quinze mil espectadors que s’hi han aplegat, i fóra injusta la caricatura localista, però el furor particular del públic mallorquí, ben palpable, és un bon retrat de la fita que ha aconseguit la banda. Amb el concert al Sant Jordi, Antònia Font ha convertit la seva nostàlgia casolana, el seu pop de veu suau, la seva poesia íntima i lúdica, en una nit eufòrica, expansiva i multitudinària, sense perdre pel camí ni la proximitat ni la tendresa. Ells mateixos ho han resumit bé triant “Islas Baleares”, cançó melòdicament poc comercial, per a un moment de clímax del concert, poc abans d’acabar, amb l’entusiasme a flor de pell.

Ha estat un concert llarg, gairebé sense descans. El repertori ha combinat grans èxits i perles poc conegudes –com les “Cartes de Ramiro”, en un a cappella elèctric i suau–, i les han estimades totes igualment. Hi ha hagut poques sorpreses, tal volta amb un punt massa de cançons menors i, en canvi, amb l’absència estranya de cançons ideals per a un gran concert –“En s’estiu”, “S’Univers és una festa”, “Camps de maduixes”, “Fa calor”. Les fases més espesses les han compensades amb escreix els cims d’apoteosi: amb el públic absolutament abocat, amb la graderia dreta en massa, abraonant-se des del cel damunt la pista, que saltava amb un cert deliri, i amb constel·lacions de mòbils brillant en els moments més dolços.

“Tots es motors” ha inaugurat la recta final, la recta de l’alegria, amb la munió esgargamellant-se en la tornada –“Mos caducàvem / mos dedicàvem / quasi sempre es dies, / mos sexuàvem, / mos gastronomíem”. La interpretació de “Batiscafo Katiuscas” ha estat màgica, amb el Palau il·luminat d’un verd submarí, com el plàncton de la cançó i l’aurèola de les sirenes. El clam de la gent reclamant “Wa Yeah!” ha estat l’auguri d’una altra explosió de joia –“Que sexy, que dolça i que freda, wa yeah!”–, i encara al final del concert hi havia grups errants que en corejaven la melodia, ja fora del recinte, amb braços creuant espatlles i equilibris delicats.

Debon va titllar fa poc d’idíl·lic el present de la banda. El disc que van estrenar al març, Un minut estroboscòpica, ha tingut bon acolliment, i els concerts també. Avui moltes veus els ho han fet comprovar. El futur d’Antònia Font és encara incert, però no hi ha hagut regust de comiat, ni tan sols amb la cançó final, que descriu un adeu tan vitalista que fa la volta sencera i sembla que torni a saludar. “Dolça besada, té gust que s’acaba, / punt i principi de viure sense tu”, diu primer. “I arriba un dia que sa vida és un teatre / que se diu felicitat / primavera i trinaranjus / amb qui més has estimat”, diu després.