Ponsatí i Waters: l’oxigen de l’autodeterminació

Què provoca més inestabilitat, que els pobles es vulguin autodeterminar o que les fronteres no els ho permetin? La qüestió serveix per a capgirar el debat sobre les secessions, que sol tenir com a punt de partida els estats que les impedeixen. Qui proposa aquest qüestionament és el professor Timothy Waters, professor i director associat del Centre per a la Democràcia Constitucional de la Universitat d’Indiana. Waters és a Barcelona perquè ha presentat el documentari Autodeterminació amb la consellera Clara Ponsatí. En un acte a la Casa Rius, al carrer d’Enric Granados de Barcelona, Ponsatí ha reunit vora dues-centes persones. Amb ella han parlat, a més de Waters, el filòsof Jordi Graupera i la jurista Neus Torbisco, i a primera fila hi havia també la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Dolors Feliu. El públic ha rebut Ponsatí amb un aplaudiment i crits espontanis i forts d’independència.

Per més que la Unió Europea miri de tancar els ulls, els conflictes d’autodeterminació continuen ben vius perquè hi continua havent comunitats –lingüístiques, ètniques, culturals, del caire que sigui– que, pel fet de ser minoria al seu estat, es troben atrapades. En els conflictes nacionals, diu Waters, “allò que genera inestabilitat política és la manca de flexibilitat i la rigidesa de les fronteres”. Després de la Segona Guerra Mundial, recorda, els estats van considerar que les fronteres s’havien de mantenir a qualsevol preu perquè l’alternativa era un polvorí d’enfrontaments, però “l’opció contrària no s’ha provat mai”. Provar-la, però, no és fàcil, i fóra millor amb unes normes clares. Per això, Waters també ha rumiat una resposta per al dilema que exposa: normalitzar un principi de secessió, en què totes les comunitats que decideixin d’autodeterminar-se disposin d’un procediment per a fer-ho.

Waters proposa la introducció d’un principi en el dret internacional que reconegués l’autodeterminació, però no tan sols hi haurien de poder optar comunitats consolidades per raons lingüístiques, ètniques o culturals. “N’hi hauria d’haver prou amb una pura expressió del desig de considerar-se un estat”, afirma. Legitimar l’autodeterminació a partir d’un greuge històric és problemàtic, segons Waters, perquè costa que tothom es posi d’acord en què vol dir el passat i quin abast té, o en què vol dir la injustícia. El professor reconeix que és un mecanisme complicat, perquè els estats tenen molt de pes en les relacions internacionals. Ací, el dret d’autodeterminació hauria de tenir un paper semblant al dels drets humans, que tenen poca força en proporció als interessos dels estats, però que donen eines a les minories.

L’hostilitat europea, els interessos i els fets

Bona part del documentari, dirigit per Albert Lloreta, se centra a assenyalar la indigestió que l’autodeterminació origina a la Unió Europea. Ponsatí ha explicat que, d’ençà que és eurodiputada, sí que ha percebut que hi ha una certa hostilitat sobre la qüestió, sobretot per part del poder establert, “perquè són estats i els estats no volen complicació”. Waters ho comparteix, sobretot pel que fa als estats fundadors, però troba que hi ha institucions dins l’engranatge europeu que són més curoses amb això, especialment les judicials. Segons la consellera, cal superar la ingenuïtat i assumir com a punt de partida aquesta manca de simpatia. En un intent futur de fer la independència, el moviment haurà de tenir en compte que “els estats i els actors reaccionen davant els fets, no reaccionen davant els discursos”.

La visió de Ponsatí és ben concisa: els països no tenen amics, tenen interessos. “No descobreixo res de nou. D’entrada, si volem identificar amics, hem d’identificar interessos. En el joc de la geopolítica present no en tenim gaires. Potencialment, davant d’uns fets jo crec que hi hauria interessos i serien els veïns. Però això requereix estar disposat a jugar fora de les regles del joc.” Si bé ha valorat que hi hagi “acadèmics d’alt nivell”, com Waters, que “facin bones propostes per a l’acadèmia jurídica i la comunitat internacional”, Ponsatí ha recordat que si els drets humans formen part del corpus del dret dels països democràtics és “perquè hi ha qui ha jugat fora de les regles del joc”. La qüestió, segons ella, és si estem disposats a jugar-hi. “Llavors, els nostres amics seran els nostres veïns”, ha dit, tot i que “dins el Parlament Europeu ningú no està disposat a moure’ns abans que ho fem nosaltres”.

“Després del fracàs de l’últim intent, si ens hi tornem a posar, d’alguna cosa ens ha de servir el que hem après fins ara, i una de les coses és que potser no érem prou conscients dels possibles costos”, ha dit Ponsatí. No és una cosa que s’aclareixi “si no ens hi tornem a posar de debò”, però ella creu que els catalans hi estan disposats: “Si no, vol dir que estem disposats que guanyin els espanyols, i aquest sí que és un cost que no volem pagar”. És una de les qüestions que va fallar l’any 2017. “Allò que va faltar són els fets consumats. En una nova represa de la independència només ens posarem en una situació de jugar el partit –no dic de guanyar-lo, sinó de jugar-lo–, amb fets. Si hi ha una declaració del parlament que arriba fins al punt de declarar la independència, gràcies a un resultat electoral o un referèndum o el que sigui, el següent pas és que hi hagi un govern que ho faci.”

La jurista Neus Torbisco, que també hi era en representació d’Òmnium, ha apuntat que està d’acord amb la idea d’un dret d’autodeterminació basada en el consens democràtic. Però diu que és una idea de vegades mal vista. “És una visió que molta gent no entén, internacionalment”, ha dit. Molts anglòfons d’Ottawa, per exemple, on ella va viure i treballar, consideraven que la secessió que pretenia el Quebec era “per vanitat”, per egoisme. A ulls de molta gent, cal una legitimitat històrica estructurada darrere de l’autodeterminació. En el cas català, considera que les vulneracions de drets humans, com ara les lingüístiques, “encaixen en aquest valor del nacionalisme cívic que dóna legitimitat a la nostra causa”. Waters li ha donat la raó parcialment: sovint el consens democràtic sembla insuficient, però ell ha conclòs que articular l’autodeterminació d’una altra manera és més ineficaç.

La temptació del cinisme

Responent a una pregunta de l’audiència, Ponsatí ha acabat l’acte mirant d’infondre capacitat de resistència: “La malaltia més estesa que tenim ara mateix és el cinisme. Més que la rendició, que n’ha afectat uns pocs, sobretot els que més es dediquen a la política”. És un perill, “el principal que hem de combatre, perquè ens impedeix reconstruir confiances”. “Jo també tinc la temptació del cinisme. Tots els que hem viscut aquests anys de manera molt intensa la tenim. Però quan parlo amb joves, que són els qui ho hauran de fer, els demano: ‘Tu creus que encara podem fer la independència?’” Després d’un silenci breu, ha resolt: “A mi, tothom em diu que sí.”

PS. Timothy Waters ha fet una entrevista a VilaWeb que podreu llegir al diari de demà.