“Perquè és la meva ciutat”: Ponsatí, detinguda a la plaça de la Catedral de Barcelona

A la plaça de la Catedral de Barcelona, on ha tornat avui després de cinc anys d’exili, Clara Ponsatí ha estat detinguda poc després de les sis de la tarda. Amb la mateixa mirada de duresa amb què es va encarar amb els antiavalots que provaven d’entrar al Departament d’Ensenyament per a impedir el referèndum, Ponsatí ha ensenyat l’acreditació com a parlamentària al mosso d’esquadra que, tot d’una, s’ha fet pas entre l’eixam de càmeres. “M’ha d’acompanyar a un lloc més tranquil”, li ha dit l’agent. No anava clarament uniformat, però el delataven l’audiòfon i l’escut del cos que tenia al cor de la jaqueta negra. Amb el mateix posat d’aleshores –“Sóc la consellera”–, Ponsatí li ha brandat avui l’acreditació: “Sóc una eurodiputada. Tinc immunitat.” Rere d’ella se sentien crits: “No la podeu detenir!” “No et deixis detenir, Clara!”

Ponsatí ha arribat avui al migdia a la ciutat on va néixer, després de cinc anys d’exili a Bèlgica, i ha convocat una conferència de premsa al Col·legi de Periodistes, just on la Rambla desemboca en la plaça de Catalunya. “Què és el primer que voldrà fer quan surti d’aquí?”, li ha demanat una periodista. “Passejar pel Born”, ha dit ella amb mig somriure. Commoguda però sense ostentacions, Ponsatí ha sortit de l’edifici, començant a passejar, obrint-se pas entre la gentada de periodistes i simpatitzants que l’esperaven fora. S’ha abraçat amb els amics que l’han anat trobant, i a poc a poc, serena, amb les mans a la butxaca de l’americana blava, ha avançat pel centre de Barcelona. Al costat, el seu advocat, Gonzalo Boye. De fons, aplaudiments i crits d’independència.

Amb l’estel de la plaça de Catalunya als peus, l’aire que es respirava era enrarit, d’una vella tensió, d’una expectativa que feia potser cinc anys i escaig que no es percebia. Al voltant del cercle que formaven l’eurodiputada, Boye i els periodistes, hi voleiaven un parell de figures solitàries i amb la cara greu. Abans de baixar les escales de la plaça de Catalunya, Ponsatí s’ha aturat un moment, dreta, mirant la gent, com si esperés alguna cosa i es disposés a encarar-la. “Què diu?” “S’ha aturat un moment”. Després d’uns segons, ha continuat endavant.

“Creus que la detindran?”, he sentit que demanava un home a la seva dona. “Sí”, ha respost ella, i ha fet una pausa. “Després de sis anys sentint-me dir ingènua, ja no m’ho diran més.” “Però, aquí al mig, amb tots els periodistes?” L’estampa de micròfons i càmeres era realment poblada, i davallava amb Ponsatí com si fos el flautista d’Hamelín. Al darrere s’hi ha afegit un grup de gent de mitjana edat. I encara un de joves després, al portal de l’Àngel, quan s’han adonat de qui era. De tant en tant, algun estranger desorientat s’acostava als qui més cridaven i demanava què passava. “Per què ha tornat?”, li ha demanat un periodista, passant per davant del carrer de la Canuda. “Perquè és la meva ciutat.”

Però, en la seva ciutat, amb el centre farcit de turistes, poca gent ha tingut temps de copsar la magnitud de la situació, en el quart escàs que ha passat des que ha sortit del col·legi fins que l’han detinguda. Quan ja s’entreveia la catedral, Ponsatí s’ha adreçat al periodista i professor Jordi Graupera, que treballa amb ella: “Jordi, circuit?” Graupera amb prou feines ha tingut temps de respondre. El mosso, del cos de Mossos d’Esquadra sota competència del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, ha saludat Ponsatí, li ha mostrat la seva placa i li ha demanat que l’acompanyés. Quan Ponsatí li ha dit que no l’acompanyava i li ha mostrat l’acreditació d’eurodiputada, ell ha respost, mirant de controlar el neguit de la situació: “Només li demano que m’acompanyi.” “Vostè m’està intentant detenir”, ha dit Ponsatí.

I ha anat així. Ponsatí ha travessat lentament la plaça fins que el mosso l’ha feta entrar en un cotxe blanc. El jutge Pablo Llarena, instructor de la causa que va dur mig govern de Catalunya a la presó, en reclamava l’extradició ja només per desobediència, que no implica penes de presó, després d’haver caigut la malversació. Però Llarena li ordenava que es presentés a Madrid, al Tribunal Suprem espanyol, voluntàriament. I Ponsatí no ho ha fet. De moment, se l’han enduta a la Ciutat de la Justícia de Barcelona.