De cita a cita i festejo perquè em toca

La llum és tènue, hi ha música d’ambient, de la que no fa nosa en una conversa. Hi ha divuit taules amb un número al centre, dos papers i dos bolígrafs. Estan prou separades per a tenir una certa privadesa. A fora, els més puntuals fan temps discretament. Es miren de reüll. Saben ben bé on són i en què participaran. Els primers d’arribar són tres dones que s’acaben de conèixer. Elles hi acostumen a arribar en parelles o grupets. Els homes, en canvi, entren al menjador tots sols.

La gent arriba amb una mica d’incertesa. “No hi he vingut mai”, diu un dels convidats. “Hi haurà pausa, no?”, pregunta un altre. La gran majoria no sap pas gaire què s’hi trobarà, però hi entren amb convicció. Només d’arribar-hi, els lliuren una fitxa de pòquer bescanviable per una consumició al taulell. I és precisament aquí, al taulell, amb una cervesa o una copa de vi blanc o negre a la mà, on s’enceten les converses. Les dones tornen a fer grupets. I els homes, sant tornem-hi, la vergonya se n’apodera. No fan passes endavant ni diuen el primer mot fins passats uns quants minuts. Déu n’hi do, com els costa de trencar el gel.

N’hi ha un parell que marquen distància i s’ho miren de lluny, asseguts a la taula. Un s’arromanga la camisa i fixa durant uns quants segons la mirada en l’horitzó. Potser té dubtes, prova de concentrar-se o de controlar els nervis, o bé fa un repàs mental de què voldrà saber i preguntar. No són ni un quart de vuit del vespre, l’hora que els han citat, i pràcticament ja hi és tothom. Cinc minuts després, una veu irromp pels altaveus i marca el punt de partida. I apa, que comenci el festival de la seducció i de l’amor, o no.

Connectar la gent perquè sorgeixi l’amor, una amistat…

Som al Teatreneu de Barcelona, al carrer de Terol, al centre del barri de Gràcia, un dimecres al vespre. Hi hem vingut per a veure de primera mà com funciona i en què consisteix Cites Ràpides, una plataforma catalana que es dedica, com indica el nom, a fer cites ràpides entre persones d’una mateixa franja d’edat. Connectar gent perquè sorgeixi l’amor, una amistat o allò que sigui.

El projecte va néixer fa un any i aquests darrers mesos ha guanyat molta popularitat a les xarxes socials. Avui, al Teatreneu, han aconseguit d’aplegar una trentena de persones, homes i dones entre quaranta anys i cinquanta, que han pagat vint-i-sis euros per participar-hi. Molts estan decebuts amb l’experiència de les aplicacions de cites com Tinder o Bumble, o bé cansats d’endinsar-se en converses fredes i eternes que no arriben a bon port.

Al capdavant de Cites Ràpides hi ha els germans Pau i Ricard Bartrolí, periodista i advocat de professió. El grup promotor el completen dos mestres i una psicòloga. Tot plegat va començar com un joc, però la idea s’ha consolidat i ara ja treballen sota el paraigua d’una empresa. “No ens esperàvem que arrenqués amb tanta força, hi ha feina al darrere. Funciona més bé del que esperàvem i creixem sostingudament”, diu Pau Bartrolí.

La idea va néixer a Calella i de primer era pensada per als veïns del Maresme. Però no van tardar a adonar-se que el projecte cridava l’atenció de més gent i que hi havia un fil a estirar. Gràcies a ells hi ha gent que ha trobat l’amor que cercava. A Barcelona hi estaran instal·lats uns quants dies a la primera planta del Teatreneu, però també tenen previst de fer cites a Calella, a Girona i a més ciutats. Aquest format va néixer la dècada dels dos mil als Estats Units. Aquí s’ha fet alguna vegada i ara Cites Ràpides es consolida.

En què consisteixen aquestes trobades? Qui hi participa? És realment un bon lloc per a trobar-hi l’amor o amistats? Hi ha relacions que reïxen? Ens endinsem en una de les sessions per saber de primera mà com funciona. És una hora i mitja pensada per a conèixer persones i tenir converses disteses. Els convidats volen preservar l’anonimat, però també s’animen a explicar-nos què els ha motivat a participar-hi. Passeu i acompanyeu-nos al primer Cites Ràpides del Teatreneu.

“Vinga, a lloc, a gaudir”

Els germans Bartrolí són els encarregats de donar la benvinguda als convidats i d’explicar-los com funcionarà. Hi ha hagut un imprevist que implicarà un canvi en la dinàmica: hi ha dos homes que han deixat plantades dues dones. Bé, plantades: que no s’han presentat. Potser s’han penedit d’haver-s’hi apuntat o han decidit d’anar al bar a veure el Barça-Bayern de Munic. Comencem bé…

Cadascú té un número assignat, que correspon a una de les divuit taules que hi ha al menjador. Els organitzadors creuen que la gent no està nerviosa. “Aquesta franja d’edat és la que m’agrada més”, diu en Ricard. En total, es faran deu cites de set minuts, amb una mitja part d’uns quinze minuts. Les noies no es mouran del lloc, seran els homes que es desplaçaran de taula en taula en número ascendent. Com que han fallat dos homes, en cada ronda hi haurà un parell de dones que no tindran pretendent, que ho podran aprofitar per parlar entre elles i comentar la jugada. Hi haurà participants que no coincidiran, però aquí hi ha un truc. Al final, qui vulgui podrà sopar en grup i acabar-se de conèixer. D’això, els organitzadors en diuen el tercer temps.

Quan manqui un minut, sonarà una campana i, tot seguit, una melodia indicarà quan s’hagi de fer el canvi. És important que els participants recordin qui els ha cridat l’atenció. L’endemà, cadascú, a la pàgina web, haurà d’indicar qui els ha agradat. I si hi ha una connexió, es compartiran els contactes. Si és que no ho fan ells pel seu compte aquest vespre mateix.

Són dos quarts de vuit. I amb el “Vinga, a lloc, a gaudir” d’en Pau, comença l’espectacle. Dues amigues brinden, els participants s’asseuen a les taules corresponents i una campana indica el compte enrere. Alguns ja han trencat el gel, l’han repicat i, en alguns casos, fins i tot ja s’ha fos. L’espai s’omple del soroll de setze converses, rialles i algunes cares de sorpresa. Es fa difícil de saber de què parlen. Redactor i fotògraf ens ho mirem amb una certa distància, asseguts també en una taula. Podríem ocupar el lloc d’aquell parell que han fet campana, però avui hem vingut a treballar. Malgrat que hi ha espai entre les taules, no ens atrevim a passejar pel mig per a parar l’orella i desxifrar què es diuen. Quina situació més incòmoda! Què parlin, que parlin, que s’expliquin tot allò que vulguin.

De cop i volta, sona la campana que indica el compte enrere. Tenien raó els organitzadors, set minuts passen rapidíssims. Comença a sonar la melodia i sembla que els canvis es fan prou ràpidament, però, ep, un moment. Què hi fan dos homes en una mateixa taula amb una dona? Riuen tots tres. Es veu que un s’ha descomptat amb això de canviar de taules i va ben perdut. Els nervis de la primera cita.

En Pau i en Ricard ens expliquen que, gràcies al seu projecte, ja hi ha pel cap baix cinc parelles estables. N’hi pot haver més, però “n’hi ha que surten i no ens ho diuen”, explica en Pau. Diuen que l’experiència convenç i els participants en surten satisfets. “Aquest estiu, era de matinada i un grup em va dir que havien anat a veure les estrelles i que esmorzaven. Ho trobo preciós i ens fa il·lusió”, comenta en Pau.

De Cites Ràpides també en sorgeixen amistats o hi ha participants que fins i tot hi han trobat feina. Recorden el cas d’una cita entre un empresari i una dona. En l’amor, no va anar bé. Però el perfil professional d’ella encaixava a l’empresa i li va oferir feina. Hi ha joves de divuit anys que també s’han interessat pel projecte, però ara per ara és centrat en una franja d’edat més adulta, a partir de vint-i-cinc anys, aproximadament.

Mentre conversem, sona la campana i les converses s’acceleren. Un minut després, sona la melodia i als homes aquesta vegada ja els costa més d’aixecar el cul de la cadira. Canvi, dos petons o encaixada de mans, i a continuar. N’hi ha algun que encara va perdut amb els números…

Un “experiment” que desperta passions

Tres cites més i arriba la mitja part. Hi ha tres parelles que han fet cas omís de la pausa i no paren de garlar. Senyal que van per bon camí. L’Àlex, de cinquanta anys, ha optat per estirar les cames. És la segona vegada que ve, ja hi va participar en la primera promoció i destaca que les converses són disteses i, sobretot, en català. Al seu costat, assegut en una taula, hi ha en Josep, de quaranta-nou anys, que s’estrena. “Què, com va? Què ho fa que siguis aquí?”, li preguntem. Ens explica que té aplicacions de cites, però que no acaba de funcionar. Per això s’ha atrevit a provar Cites Ràpides. Diu que no sabia gaire què s’hi trobaria, però que sí que s’esperava un lloc còmode, sense pressions.

Pocs metres més enllà hi ha en Miquel, de quaranta-nou anys, que també és la segona vegada que ve. “Per què”?, li demano. Em mira i se li escapa una rialla. Hi és perquè la primera vegada no va acabar de rutllar, evidentment, que incrèdul, jo. “És el que m’esperava. Hi estic a gust”, destaca. Al seu costat hi ha en Roger, de quaranta-set anys, i la Tere, de quaranta-sis. “Com a persones, és un experiment maco”, diu en Roger. La Tere també fa valer l’essència del projecte i es queixa que s’ha perdut el contacte humà, “això de parlar amb la gent”.

Una melodia marca que s’ha acabat la mitja part i tornen a començar les cites. A la Sandra, de quaranta-set anys, ara li toca descansar. Aprofita el temps per repassar el que ha escrit sobre els homes al paper en blanc. Hi apareix principalment el nom i el municipi. S’estrena i ha vingut amb una amiga. “Som al mateix carro, el de la solteria”, diu rient. Els homes li diuen que també hi participen per primera vegada: “No sé si em menteixen”, diu. Explica que la gent no se sent incòmoda i hi ha un bon ambient. “Hi hem posat ganes, hem trobat el moment i hem vingut”, explica.

Un parell de taules més enllà hi ha la Maite, de quaranta-nou anys, que ara tampoc no té pretendent. També és la primera vegada que participa a Cites Ràpides. Reconeix que quan ha arribat estava nerviosa, però que no té cap mena de problema de conèixer gent nova. “M’ho va dir una amiga que té parella, que també li feia gràcia venir, però no sé què hi faria aquí”, explica tot rient. Segons ella, amb set minuts de cites es va al gra: “No es parla de coses que no vols sentir, com les ex-parelles o els traumes.” També diu que és prou temps per a fer una primera lectura de la persona, saber les opinions que té i per on es mou. Tot i que és un pla discret, ha optat per explicar-ho a les amigues i al seu fill de dinou anys. Segons ella, l’amor i les relacions depenen de l’època, i hi ha vegades que no es vol res estable. A parer seu, hi ha gent que no se sincera prou en aquest aspecte.

La música continua sonant i els homes es van canviant. Encarem la darrera cita pels volts de les nou del vespre. La Sara, de quaranta-cinc anys, ha vingut acompanyada del seu cosí, en Sergi, de quaranta-nou. Tots dos s’estrenen i van pensar que era una bona idea venir-hi plegats. En Sergi és a l’altra punta del menjador, en plena acció. Té xerrera, es veu extravertit i rialler.

La Sara, que ja ha acabat les rondes com la Marta, de quaranta-tres anys, aprofita aquests darrers set minuts per a repassar els homes que ha conegut i indicar quin li ha cridat l’atenció. Si hi ha connexió, demà en tindrà el contacte. “Se m’ha fet curt, m’he quedat amb ganes de més”, diu ella. Ha utilitzat aplicacions algunes vegades, però durant la covid se’n va desfer. Sobre Cites Ràpides: “Els vaig veure per Instagram, són catalans i això m’agrada.”

Les cites acaben a les nou i cinc. En Josep és el primer d’anar-se’n. Hi ha cinc parelles que continuen xerrant. La resta manté converses a peu dret. En Sergi diu que no s’esperava gran cosa, que tenia les expectatives moderades, i que es pensava que el rang d’edat era més ampli. “Tots hem passat per aplicacions, tots hem tingut cites fallides”, comenta.

Una de les participants s’ha erigit en organitzadora del sopar, allò que en diuen tercer temps, i va amunt i avall engallardint els convidats. La sala es va buidant. Alguns han d’anar a recollir la canalla a cals avis. Mentrestant, la sala de baix es va omplint de participants que s’han animat i tenen ganes d’allargar-ho, de fer un mos, d’acabar-se de conèixer. Oficialment, les cites fa estona que s’han acabat. Oficiosament, qui ho sap…