El català a l’escola és en mans dels mestres… com sempre

La immersió lingüística depèn dels mestres i de les famílies, més que no pas de cap llei, que no l’ha assegurada mai. Sempre ha estat així; ara, encara més. La nova legislació sobre el català a l’escola no fa entrar-hi el castellà “per la porta del darrere”. És un problema de perspectiva, d’haver assumit que la llengua era protegida quan la seva protecció era tan volàtil com la situació política. D’acord amb la normativa, “sempre ha estat el català que hi ha entrat per la porta del darrere. No pas el castellà. Perquè la constitució era la constitució, i molta gent la va votar.” Margarida Muset, ex-inspectora general del Departament d’Educació i impulsora de la immersió, ho va aclarir ras i curt en la taula rodona “Què poden fer els centres per fer front a la sentència del 25%?”, organitzada per la Plataforma per la Llengua –juntament amb la Intersindical-CSC, USTEC-STEs (IAC) i el SEPC. “Jo vaig votar que no. Precisament per això.”

Ramon Llena, que va ser jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), va donar-ne fe. “Hem viscut en una bombolla. No hem sabut veure que la realitat de l’escola, lingüísticament, s’ha anat degradant. Ens han venut que érem en un sistema d’immersió lingüística i això, en termes jurídics, no és veritat.” I va afegir que “la llei no descarta la possibilitat que el castellà sigui llengua vehicular”, tal com es va veure en la sentència contra l’estatut de Catalunya que va dictar l’any 2010 el Tribunal Constitucional espanyol. I doncs, què ha passat? Que la situació política ha canviat. (“Dubto que el Tribunal Constitucional dels vuitanta hagués gosat de fer la sentència del 2010”, va dir Muset.) Primer, amb la sentència del TSJC que establia un mínim del 25% de castellà en l’ensenyament a Catalunya. Després, amb el pacte entre ERC, Junts, el PSC i els comuns (“Una porqueria, un consens de mitja galta que per ser més ha exigit menys”).

El bumerang jurídic tornarà

Dilluns passat, en una providència, el TSJC va dictar que de moment no es podia aplicar la sentència que estableix el 25% de castellà perquè responia a una legislació que ha estat soterrada per la nova, pactada fa ben poc. Així i tot, segons Llena, que desembolicà jurídicament la troca, la sentència tampoc no hauria d’haver estat aplicada de cap manera, perquè el TSJC demanava al Departament d’Educació una cosa que no és competència seva. És a dir: el tribunal passava a la política –expressament o no– una qüestió que segons la llei és a les mans dels pedagogs. “Qui fixa el projecte educatiu és el consell escolar. El departament no hi pot incidir. Aquesta sentència, si algú l’havia de complir, era el consell escolar. Però el consell escolar no ha estat condemnat. La sentència només apel·la la Generalitat”, va explicar.

A parer de Llena, “el gran error del departament és no haver fet cap recurs d’inconstitucionalitat contra la sentència”. Novament, el problema és que la part política, els consensos de la classe política, han pesat molt més que no pas la protecció de la llengua. “S’ha confiat en l’acord polític i, per tant, no hi ha hagut cap recurs. Segurament perquè el departament no vol apoderar la comunitat educativa, no en vol perdre el control polític. Això ens tornarà com un bumerang; quan torni, hem d’afrontar-ho sabent cadascú què pot fer”, va reblar. Ara la pilota és en mans del Constitucional espanyol, que a petició del TSJC haurà de dirimir si la nova legislació vulnera la constitució espanyola. Si resol que la vulnera, segons l’ex-jutge, la sentència del TSJC serà més difícil de combatre, però encara hi haurà esperança.

Amb tot, certament, la providència del TSJC ha deixat un temps de marge per a reconsiderar l’estratègia. En primer lloc, al conseller Josep Gonzàlez-Cambray, que gràcies a la carambola tindrà més calmada l’aigua del seu mandat. En segon lloc, als pares i els activistes. Marcos de Vera, pare de l’escola el Turó del Drac de Canet de Mar, va explicar que confiaven que l’aplicació particular del 25% també restarà congelada provisionalment, gràcies a un recurs que han interposat després de la providència. Allí, la desproporció flagrant –un canvi de currículum per a tots els alumnes a petició d’una sola família– ha fet unir molts pares, que s’han alineat per al combat jurídic, amb l’advocat Benet Salellas i la coordinació d’Òmnium Cultural. “Si això ve d’una sentència judicial, haurem d’entrar en el camp de batalla judicial, no?”

Enllà dels entrebancs, un renaixement

És la paradoxa d’haver de tornar a lluitar per coses que ja van ser lluitades: l’amenaça contra la immersió en pot fer renéixer l’esperit original. El bumerang, a banda de jurídic, pot tornar militant i constructiu. Ha passat, per exemple, a l’escola el Turó del Drac. “Els pares que ens hem implicat en la resposta jurídica som fills de la immersió lingüística, molts també de famílies castellanoparlants. Vam veure que era una aberració i volíem posar tot allò que fos al nostre abast per impedir-ho”, explicà de Vera. Amb això, han vist que “junta, la gent, quan s’associa, té molta més energia i més capacitat i arriba més lluny”. Muset va fer servir l’exemple d’aquesta mateixa escola, on la denúncia van posar-la uns pares de P5, per explicar que és justament a parvulari on la immersió és més crucial. Durant l’aprenentatge de la lectoescriptura, si hi ha una llengua que fonamenta tot l’ensenyament –el català–, les que s’aprenen més tard es transfereixen amb més fluïdesa. Si n’hi ha unes quantes i cap de preeminent, en lloc de transferir-se s’interfereixen les unes a les altres, i això afebleix tot l’ensenyament.

El testimoni de Noemí Rocabert, que fou durant tota la seva carrera professora en centres de l’àrea metropolitana i dirigí l’escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana, va arrodonir la lliçó. Entre la deixadesa, la tenacitat dels mestres i la confiança en el futur dels seus alumnes sempre ha estat allò que ha fet aixecar la immersió. Rocabert va arribar a la Mina l’any 1983, acabada d’estrenar de mestra, i li va tocar l’escola més precària de totes. “Hi arribaven els funcionaris de tot l’estat i cadascú feia el que volia. Jo també vaig intentar de fer el que volia. El primer any vaig fracassar”. Però, perseverant, se’n va sortir. Volia que els alumnes no veiessin el català com una llengua “que tan sols era útil per a una classe de socials”. Ella i la resta de professors van dur-los al Teatre Nacional, al Romea, van organitzar festes majors, diades de castellers, correfocs, van dur-hi rondallaires i van projectar-hi films. Al cap d’un any, tots els alumnes de la seva classe parlaven en català. “Va ser, senzillament, perquè pensàvem que aquelles criatures tenien dret de viure en català. Que no quedessin a l’atur requeria això.”

“Vaig tornar a viure que la immersió és possible quan ens ho creiem, quan som coherents. La llengua és l’alè que reconeix els altres com a iguals a tu. Que els dónes les eines que més estimes, el teu patrimoni, perquè visquin amb totes les eines en el seu país, sabent que casa seva és Catalunya, com la teva, i que en això som iguals”, digué Rocabert, inspirada. “Quan això ho pots explicar cada dia en una aula amb contes i cançons t’acabes pensant que vius en un país normal.” Després t’endús castanyes, com la que es va endur ella quan en lloc de mestra va passar a ser directora i es va haver d’afrontar a la part institucional del conflicte, a les esbroncades dels pares, a la incompareixença dels polítics i dels inspectors, els quals ha trobat sempre a faltar. És així: el català a l’escola és en mans dels mestres, com sempre. Però no n’hi ha prou. “Diuen que per educar una criatura cal tot un poble. Doncs els mestres necessitem tot un poble.”