La resiliència d’Angela Davis, l’esperança dels joves activistes

Sabíeu que Angela Davis (Birmingham, EUA, 1944) era a Barcelona el 27 d’octubre de 2017, mentre milers de catalans seguien en directe la declaració d’independència de Catalunya? Aquesta anècdota, l’ha explicada avui la periodista Mònica Terribas davant tres-cents cinquanta alumnes de la Universitat Pompeu Fabra que han assistit a la conferència “Drets civils i justícia social”, una conversa entre l’activista i professora Angela Davis i Terribas, que ha dit que Davis era d’aquella mena de persones que sempre són al lloc correcte en el moment correcte. Durant la visita de Davis a Catalunya ara fa set anys, l’activista va mostrar-se a favor del dret de decidir. De fet, va ser una de les més de cinquanta personalitats internacionals que van signar el manifest “Let catalans vote”, entre els quals també hi havia Yoko Ono i Silvio Rodríguez. “Tots els pobles han de prendre decisions i triar el seu destí”, va dir en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Aquell 27 d’octubre, Davis es va reunir amb una jove afrocatalana que va confessar-li això: tot i ser catalana i tenir el català com a primera llengua, no s’havia sentit mai interpel·lada ni representada per les demandes de l’independentisme. Davis ha aprofitat aquesta anècdota personal per remarcar que l’independentisme ha de tenir una agenda política antiracista i robusta que reflecteixi totes les realitats socials del país.

Escoltar Angela Davis és tornar-se a amarar d’esperança. És un referent indiscutible i té una capacitat d’influència admirable, també en el context actual devastador i nihilista: genocidi a Gaza, guerres, ascens de l’extrema dreta, mobilitzacions pel dret de l’habitatge… En quina d’aquestes lluites s’ha de ser? En totes. I de manera incansable, perquè, tal com ha advertit Davis: “Sovint ens oblidem que el món és un desastre.”

Asseguda dalt l’escenari en una butaca de vellut de color vermell, Davis enllaçava una proclama rere una altra, que eren rebudes amb forts aplaudiments i xiulets d’aprovació per part dels assistents –que van exhaurir les entrades en tan sols mitja hora–, entre els quals hi havia el periodista David Fernàndez, la consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret, i la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge. Assegurava que les lluites d’avui eren tan actuals com les seves lluites dels anys seixanta i setanta –i que no ha abandonat mai–, perquè, malauradament, quan assolim un dret o una victòria, donem per fet que mai més no ens l’arrabassaran. I la història ja ha demostrat que no sempre és així. Per això, assenyalava, és important ser perseverant en les diverses lluites. “Els resultats no sempre són immediats. A vegades, costa aconseguir allò que volem, per això és important trobar l’equilibri entre la urgència i la paciència.” Una urgència que, tal com apuntava Davis, caracteritza les noves generacions de militants, sobretot quant a les lluites contra la crisi climàtica, el genocidi a Gaza i el racisme a Europa. “Si no tenim la urgència de lluitar, serà impossible de tenir els canvis radicals que volem en un futur. Però necessitem paciència, perquè si algú està involucrat en una lluita i no passa res, l’abandona. Cal ser-hi. Repetint les coses és quan se n’aprèn.” Aquesta vegada, Terribas ho ha aprofitat per picar l’ullet al procés: “Hem de ser resilients, però no ens agrada acceptar que ens hem equivocat…”, deia mentre cercava la complicitat del públic amb un somriure murri. Si bé la independència de Catalunya i el dret d’autodeterminació va ser temes recurrents en l’anterior visita de Davis a Catalunya, aquesta vegada ha estat un tema secundari.

No ha passat pas per alt la matança de l’exèrcit d’Israel a Gaza aquesta matinada passada. Només de començar l’acte, la rectora de la universitat, Laia Nadal, ha insistit que la UPF demanava l’alto-el-foc, i Mònica Terribas ha llançat la primera pregunta sobre aquesta qüestió: com valora Davis la lluita dels estudiants de tot arreu del món que demanen l’alto-el-foc i de trencar relacions amb Israel? L’activista s’ha mostrat particularment orgullosa dels joves que se solidaritzen amb la causa de Palestina. “Estic molt contenta de ser entre vosaltres, perquè em sento més còmoda aquí, on molta gent comparteix el mateix compromís per a aturar el genocidi a Gaza. Aquest és un moment molt especial per a mi: he lluitat per la causa de Palestina d’ençà dels anys seixanta. Celebro que hi hagi molta gent jove que s’aixequi i digui prou.” I, mentre els estudiants se la miraven amb respecte i admiració, Davis ha continuat el discurs fins a protagonitzar un dels moments més emotius de la conferència, en què ha deixat anar el gran titular i ha recordat la seva gran amiga Toni Morrison, escriptora afroamericana guardonada amb el premi Nobel de literatura el 1993, que es va morir el 2019: “La llibertat no és un fenomen individual. És impossible imaginar la llibertat si no és un fenomen col·lectiu. Morrison sempre deia que lluitar per la llibertat és lluitar per la llibertat dels altres, per la de tothom.” Periodistes picant al teclat i estudiants prenent apunts. Tota la sala volia plasmar les paraules textuals de Davis i quedar-se-les dins seu permanentment.

Abans d’acabar l’acte, Davis també ha volgut destacar la feina que encara s’ha de fer a Europa en relació amb el racisme. “Faig servir el terme ‘capitalisme racial’, perquè sovint pensem en racisme i capitalisme com si fossin dues forces diferents, però el capitalisme sempre ha estat capitalisme racial: el capitalisme actual no hauria estat possible sense el colonialisme, sense l’esclavitud… Som testimonis de les conseqüències dels esdeveniments que van començar fa centenars d’anys, i ara Europa mira els immigrants com una cosa aliena. Europa ja no és blanca!”, exclamava entre aplaudiments. I, mentre saludava el públic universitari amb un somriure d’orella i orella i es mostrava agraïda, ressonaven les paraules del començament de l’acte: “Crear coneixement no té sentit si no serveix per a millorar la vida de la gent, per a crear vides millors cada vegada a més gent.”

La resiliència d’Angela Davis després de més de cinquanta anys de lluites és l’esperança dels joves activistes d’ara.