Escenes agres de la derrota d’una Espanya que prepara la venjança

Com que aquesta vegada era la definitiva, a l’hemicicle del congrés espanyol hi havia més nervis que en les anteriors votacions de la llei d’amnistia. Més murmuris, més expectació a les tribunes de convidats i a la de premsa, i més crits i males maneres de l’extrema dreta, que ha provat de rebentar un ple en què, d’una manera o altra, els uns i els altres, han certificat que Espanya patia una derrota memorable. Sis anys i vuit mesos després de la declaració d’independència, 5.000 represaliats després, amb gent empresonada, inhabilitada, colpejada, multada, perseguida, amenaçada i (encara) exiliada s’ha aprovat una llei d’amnistia que ha de beneficiar, actualment, unes 1.600 persones, segons les xifres d’Òmnium. Aquesta mena de dia del judici final per a Espanya ha arribat amb cares de pomes agres als bancs del PP, que han rebaixat el to apocalíptic d’algunes altres vegades per a marcar diferència amb els crits i els insults dels diputats de Vox; amb un paper discret de Pedro Sánchez, que s’ha amagat tant com ha pogut, i amb molta emoció entre els diputats independentistes, abraçades entre els representants d’ERC i de Junts que han assistit al ple, entre Oriol Junqueras i Jordi Turull, dos ex-presoners polítics que ara fa cinc anys s’asseien al banc dels acusats no gaire lluny d’aquí, al Tribunal Suprem.

Les abraçades i l’emoció dels independentistes contrastaven amb l’amargor dels partits de la dreta espanyola, i fins i tot amb la tebior dels diputats socialistes, que han deixat en mans d’un diputat de segona (o tercera) fila, Artemi Rallo, la defensa de l’amnistia perquè s’aixequés el vet que hi havia aplicat el senat amb la majoria absoluta del PP. Però Rallo s’ha trobat amb un moment de glòria inesperat; just quan li tocava parlar, uns quants diputats de Vox s’han alçat i, com uns professionals de la brega, l’han escridassat de mala manera tant a ell com al seu cap, Pedro Sánchez, i la resta de diputats favorables a l’amnistia.

I tot ha vingut d’una intervenció encesa del diputat de Sumar Gerardo Pisarello, que ha demanat la paraula per a respondre a una al·lusió que li havia fet Santiago Abascal durant la seva intervenció, quan li ha retret, sense esmentar-lo directament, haver retirat la bandera d’Espanya del balcó de l’Ajuntament de Barcelona quan n’era regidor. La presidenta de la cambra, Francina Armengol, li ha concedit la paraula, i Pisarello ha dit, amb vehemència: “Sóc nét de republicans andalusos, quan escolto el seu neofranquisme em sento orgullosament català i orgullosament llatinoamericà i, encara que fos del Senegal o de Donosti, li diria que els qui treballem i vivim aquí no acceptem cap lliçó dels senyorets que sempre han viscut amb l’esquena dreta i que formen part d’organitzacions històricament islamòfobes, antisemites i que han anat a retre homenatge al carnisser de Rafah.”

La part final de la seva intervenció pràcticament no s’ha sentit per la cridòria dels diputats de Vox, que han trobat el moment de provar de rebentar el ple. L’agressivitat en els gests i les paraules era extraordinària, i calculada. El diputat d’ultradreta José María Figaredo ha demanat la paraula per a poder-hi respondre, perquè s’ha sentit al·ludit quan Pisarello parlava dels “senyorets que sempre han viscut amb l’esquena dreta”. Però era una petició no reglamentària, Armengol no li ha concedit la paraula i ha començat l’espectacle, amb el diputat Manuel Mariscal dempeus, embogit i cridant sense aturador “Traïdors!”, “Humilieu Espanya!” “Còmplices!”. No era pas l’únic; al seu costat també cridava Pedro Fernández (advocat de Vox al judici contra el procés), amb una rialla de satisfacció pel número que feien. 

Armengol ha contingut la situació, ha fet advertiments a un parell de diputats i ha aconseguit que la sessió continués, amb l’aire molt més carregat, amb el diputat socialista Rallo cridant “sou uns neofeixistes, filonazis!”, i després proclamant uns nous temps per a Catalunya i per al diàleg, i fent retrets a Alberto Núñez Feijóo, dient-li que són ells que no compleixen la constitució, perquè fa dos mil dies que el consell del poder judicial és caducat per culpa seva i la seva voluntat de controlar la justícia per la porta del darrere.

El dirigent del PP ha fet una darrera temptativa de seducció als diputats del PSOE menys convençuts de l’amnistia. “Voteu no a l’amnistia. La història serà molt més generosa amb el senyor Lambán que no amb vostès”, els ha etzibat, tot referint-se a l’oposició del dirigent del PSOE de l’Aragó i senador, Javier Lambán, que es va negar a votar la llei al senat “per la insuportable deslleialtat” amb si mateix que hauria implicat. Ha convidat el PSOE a convocar eleccions avançades i a presumir de l’amnistia durant la campanya, “si tan contents n’esteu”. I ho ha dit en un moment de molts rumors a Madrid sobre els càlculs de Sánchez per un avançament electoral depenent de com vagin les europees al PSOE; perquè al començament de la legislatura els socialistes es troben en un ambient de final de legislatura, amb dificultat per a guanyar votacions clau i projectes importants, amb la dependència dels vots de l’independentisme.

I tot i que el fantasma del tamayazo no sobrevolava pas l’hemicicle, sí que hi havia prou neguit perquè ningú no cometés cap error, que els vots són comptats, i hi havia diputats socialistes que s’havien col·locat la pissarreta just davant amb un gran “sí” dibuixat perquè no els vingués cap lapsus indesitjable en el moment que diguessin el seu nom per a proclamar el vot.

Feijóo s’ha adreçat a Nogueras: “Sí, avui és el dia de la vostra victòria. Un 1,6% dels espanyols ha guanyat la resta, per l’ambició d’un sol home.” I Abascal s’adreçava a Rufián: “Rufián ha dit que aquesta és la primera derrota del règim del 78: és molt pitjor, és l’atemptat més greu contra els espanyols d’ençà del 1978.” Hi havia entre una bona part de l’hemicicle la sensació d’humiliació i de derrota. Rufián i Nogueras han proclamat una victòria, el començament d’una nova etapa per a aconseguir de fer possible un referèndum acordat. En un moment de davallada electoral dels partits independentistes i de desconnexió amb les bases del moviment, els portaveus d’ERC i Junts han venut avui victòria i han exhibit unitat, deixant de banda desavinences i retrets.

“Avui no es perdona res –ha dit la portaveu de Junts, Míriam Nogueras–, avui es guanya una batalla del conflicte que existeix de fa segles entre dues nacions, la catalana i l’espanyola. No és perdó ni és clemència, sinó una victòria democràtica […]. Van dir que no es podia negociar amb Puigdemont i avui el necessiten, perquè els hem forçat; van dir no a l’amnistia, però la tenim perquè els hem forçat; i diuen no a la independència.” Ha acabat fent un agraïment als negociadors de Junts, Gonzalo Boye, Josep Pagès i Josep Maria Cervera, i als ex-presoners polítics avui presents a l’hemicicle: Carme Forcadell, Jordi Turull, Oriol Junqueras i Dolors Bassa. Els diputats d’ERC l’han aplaudida.

I Rufián ha fet un discurs volgudament conciliador, de reconeixement als uns i als altres, començant pel seu amic Joan Tardà, i continuant per “Carles Puigdemont, per haver liderat un govern tan valent; Oriol Junqueras, per haver entomat l’encàrrec de la història; Carme Forcadell, per haver llegit aquella declaració sabent les conseqüències que tindria; Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, per haver estat els primers a suportar la presó; i Marta Rovira i Jordi Turull, i Quim Forn; i el major Trapero, perquè encara que fos només un dia tot un poble es va sentir molt orgullós de la seva policia…” El diputat d’ERC havia començat dient: “És un dia de victòria però també de derrota; és la primera derrota del règim del 78.” I ha acabat anunciant: “Propera parada: referèndum.”

La derrota d’una part important de l’espectre polític espanyol (i mediàtic, i judicial..) s’ha fet evident amb la tensió, els crits i la mala maror de la sessió d’avui. Però els insults i els brams dels diputats de Vox no eren pas focs artificials i prou, eren uns indicadors de com viuen i senten l’aprovació d’aquesta llei els qui ara l’hauran d’aplicar. Els fiscals del Suprem ja han avisat el seu cap, el fiscal general de l’estat, que Puigdemont i Junqueras no poden ser amnistiats per l’1-O perquè la malversació que se’ls atribueix no encaixa en aquesta llei. I Feijóo ho ha deixat anar de passada, però és molt important: “Si s’arriba a aplicar la llei, servirà de poc als independentistes”, ha dit a Sánchez, advertint-lo que mai no en tindran prou i que sempre el condicionaran. Però el missatge és clar: “Si s’arriba a aplicar.”