Un Pujol abrandat i un Puigdemont ovacionat eclipsen Sant Miquel de Cuixà

Fa molta calor. Com sardines, els assistents s’emboteixen al monestir de Sant Miquel de Cuixà, a Prada de Conflent. El claustre és ple. Esperen l’arribada de cinc presidents de la Generalitat: Jordi Pujol, José Montilla, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. Homenatjaran el violoncel·lista Pau Casals, en un acte convocat per la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). “Poques figures serien capaces d’unir més de quaranta anys de continuïtat en la representació institucional”, dirà després el pare abat de Montserrat, Manel Gasch. L’expectació més grossa envolta el president Puigdemont, que avui ha sortit de Bèlgica per primera vegada d’ençà que van retirar-li la immunitat. A quarts de dotze ja hi ha nervis. “On coi és?”, demana una senyora al seu marit. Uns nens li han portat uns capricis d’Amer. La mare demana a la cap de comunicació del president si li podran donar. “Després buscarem la manera.” Mentre dura l’espera, una fila que puja les escales cantusseja en veu molt baixa “Els segadors”.

Puigdemont, mentrestant, és en una sala adjacent al claustre, amb els presidents Montilla, Torra i Aragonès. Tota l’estona hi ha vigilància i una munió a la porta. El rètol que la descriu sembla un missatge exprés. “La tribuna del segle XII. Un enigma resolt”, diu en català i en francès. “On coi és?” Dins. De cop arriba, per l’altra banda del claustre, el president Pujol. L’acompanya la seva filla Marta. Va net i polit, amb vestit fosc i corbata, caminant amb un bastó, agafat del braç del pare Ignasi Fossas, que té cura de Sant Miquel. Pujol li explica com han vingut de Queralbs. “En lloc de baixar a Ripoll i venir pel pla, hem vingut per la collada”, diu, com si es lamentés que un home que es coneix tan bé l’orografia catalana hagi permès un descuit d’aquesta mena. Davant seu, una mitja lluna de periodistes que se li abraonen van fent marxa enrere. Ell se’n cansa: “Va, que si m’atureu, caic.” “Mare de Déu, pobre home”, murmura una senyora. Però Pujol no sembla compadir-se d’ell mateix.

A tocar de migdia, els presidents veuen la llum. Tots cinc –Maragall no hi és per la malaltia; Mas no hi és per raons familiars– travessen el jardí del claustre. Quan la gent que envolta les columnes veu el president Puigdemont, els crits esclaten: “Puigdemont, el nostre president.” De seguida s’escampen, creixen i s’hi afegeixen aplaudiments. Després de la fotografia, en què també apareixen l’abat de Montserrat i el director de l’UCE, Jordi Casassas, els crits dedicats a Puigdemont continuen. Aragonès camina al costat de Pujol, amb qui abans ha enraonat un moment. Al desembre, el dia de l’aniversari dels noranta anys del parlament, el gran retorn públic de Pujol, el president actual va mirar d’evitar-lo passant per un passadís buit, mentre tots els flaixos enfocaven l’antecessor. Avui no s’ha repetit la fotografia, potser perquè Aragonès i Pujol eren aliats contra l’eclipsi: quan entren a l’església de Sant Miquel, els crits de “Puigdemont, el nostre president” encara ressonen més i s’allarguen uns minuts, mentre tothom agafa lloc.

En un primer preàmbul, Casassas i l’historiador Jaume Carbonell glossen Pau Casals amb una certa neutralitat. El pare Gasch hi introdueix la primera nota reivindicativa i es refereix a Sant Miquel de Cuixà com una abadia “del temps que el Pirineu unia i no separava la nació catalana”. Hi ha els primers aplaudiments. I aviat el violoncel·lista, a qui tots els oradors concedeixen el títol de “català més universal”, serveix com un torsimany de colors polítics. Cada president fa servir les bondats de Pau Casals com un canal per a enviar un missatge, com un tros de fang. En la virtut que cadascun subratlla més de l’homenatjat, mostren el seu tarannà, el biaix del seu discurs, allò que més els ocupa avui. Pujol, capficat en l’avenir del país, n’elogia la defensa de la identitat catalana. Montilla, capficat per la relació amb Espanya, la fraternitat. Puigdemont, que per una carambola és al centre de la política espanyola, parla molt de la llengua, tan protagonista aquests darrers dies. Allò que més fascina a Torra de Casals és una certa robustesa moral, una certa rigidesa resistencialista. I per Aragonès, que reclama l’amnistia, Pau Casals és sobretot la pau.

A noranta-tres anys, i el discurs més abrandat de tots és el del president Pujol. Llegeix dret. Acompanyat de la seva filla, però tot sol. “Deixa, deixa”, li arriba a dir un moment que es despista. Tot i un petit lapsus d’entrada –diu que el president Maragall és mort–, el discurs és perfectament travat. Diu que tot allò que reivindicava Casals anava lligat a la identitat, a la catalanitat: “I am a catalan”, va repetint Pujol. “Avui la catalanitat està en perill!”, clama el president. “A través de la història, hi ha molts pobles que s’han dissolt, que ja no hi són, que han oblidat la seva història, moltes vegades per pressió externa, unes altres vegades per deixadesa pròpia. Això: la llengua, la història, la memòria, la capacitat de projecte, són elements bàsics per a ser un poble.” Però insisteix molt en una idea: “Era una manera molt oberta de ser català. La seva mare i la seva dona eren porto-riquenyes.” Mai d’un país tancat en si mateix, diu Pujol. “Som i volem ser una identitat que està amenaçada, però volem ser una identitat oberta envers el món i oberta a la gent.” Una obertura que cal aplicar també respecte de la llengua, qüestió en què “hem de ser capaços d’actuar en uns termes molt oberts”, i en la immigració: “Tenim l’obligació d’acollir-los i tenim l’obligació de mantenir la nostra identitat.”

Montilla i Marta Pujol Ferrusola se somriuen quan Pujol s’asseu. Quan Montilla puja al faristol, hi ha crits d’independència. Però ell no s’esmuny. També llegeix un discurs clarament polític. Parla de la pau i de la fraternitat entre els pobles, recorda l’ajut de Casals als republicans exiliats, una mica com si llegís la Viquipèdia, i parla de la confusió que hi havia a Europa durant aquella època. De seguida assenyala les causes que ell considera que van contribuir a la confusió: “El nacionalisme mal concebut, el fanatisme, els dogmes polítics…” Però, “malgrat això, tots els éssers desitgem la pau”, rebla. Així, Montilla tradueix què vol dir en el llenguatge de la nova transició espanyola la paraula “pau”. Una lluita contra “el nacionalisme mal concebut”. Al final ho acaba d’adobar: “Els qui creuen que només hi ha una manera d’entendre Espanya arribaran a entendre o, si més no, a acceptar, una altra Espanya.” L’interromp una fressa de crits creixent, que es converteix en una xiulada. Però ell no s’atura. I acaba dient que té una esperança: “Que donem solucions als problemes des de la no-confrontació.”

L’ovació més llarga se l’endú el president Puigdemont tan bon punt en diuen el nom. També fa el discurs que més es pot interpretar en clau d’actualitat. El seu partit, Junts, ha defensat l’acord amb els socialistes per a investir Francina Armengol presidenta del congrés espanyol. El preu: poder emprar el català a Madrid i fer-lo oficial a Europa. Puigdemont, doncs, situa hàbilment Casals en l’origen simbòlic d’una reivindicació del català com a llengua de món. “Avui ens podem recolzar en Pau Casals per reivindicar-nos com a catalans arreu del món. És un punt de suport. Gràcies a això podem reivindicar la nostra llengua”, diu. De fet, “avui aquest discurs Pau Casals el podria fer en català, perquè a les Nacions Unides el català hi és oficial d’ençà que el govern d’Andorra hi va entrar”. Recorda quan Casals va demanar que li diguessin Pau en lloc de Pablo per defensar que “quan demanem que el català sigui la llengua d’Europa, ho fem resseguint el fil de les generacions que ens van precedir, però també pensant en els altres”. Uns altres, els fills i néts, els catalans del futur, que, segons Puigdemont, són al centre de la mirada de Casals. “Tal com Pau Casals va fer les coses pensant en els altres, i no pas buscant cap sortida personal, sinó per al país, tenim el deure de fer el mateix”, rebla.

Els presidents Torra i Aragonès fan discursos més plans i tímids. Torra, afeccionat a la història del segle XX, en trena un compendi d’anècdotes. En Casals i la seva robustesa moral, hi veu uns orígens d’un cert irredemptisme català. Lloa quan Casals no es va deixar convèncer pels franquistes de tocar per ells i unes paraules de Václav Havel, ex-president de la República Txeca: “Veig Pau Casals com una personalitat que té uns principis que no vincla per res, que els defensa a ultrança.” Tal com ha passat amb Montilla, quan Aragonès surt al faristol també hi ha crits d’independència. Tan sols ha passat amb ells dos. “Sempre és bonic de començar els actes clamant el nostre objectiu”, diu Aragonès. Aplaudiments tímids. Per mirar de no deixar indiferent, el president fa un discurs molt polític. Diu que “tenim un conflicte pendent de resoldre” i que “la repressió és una conseqüència de la negativa de l’estat espanyol”, i remarca que tan sols l’amnistia i l’autodeterminació el resoldran. De Casals recorda que va ser antifeixista, d’una època en què ser català volia dir resistir i lluitar pels drets i les llibertats. “Des d’aleshores és innegable que hem avançat”, diu.

Aquesta idea que hem avançat sí que uneix els oradors. Això i un únic valor que els relliga: l’esperança. “Tingueu esperança. Pau Casals també va ser un profeta de l’esperança. Ens cal una combinació de convicció i valentia. No tenir por. No espantar-se. No ofegar-nos nosaltres mateixos per la por”, diu Pujol. “Mai no hem de donar la cosa feta i acabada. Hem de construir i avançar”, diu Aragonès. Pujol ha semblat fer-hi un tancament de files, amb Aragonès, quan ha agraït al govern actual que sigui “fidel a aquesta idea de catalanitat”. A fora, un senyor gran, amb l’expressió feliç i satisfeta, m’explica que va néixer al peu del Canigó. Durant molt de temps s’ha sentit com un animal rar com a català del nord. Com que a classe tothom parlava francès i ell només sabia català, va ser tartamut de nen durant un temps. “Tenia un sentiment d’inferioritat”, diu. “Però ara ja no. Ara ja n’estic orgullós.” Avançar.