El velcro de l’escut franquista, la crisi de l’estat i Gonzalo Boye

En el moment present fer previsions és molt perillós. Ahir un debat organitzat per VilaWeb havia de girar entorn de la crisi de l’estat espanyol. Dues mirades allunyades del procés, l’advocada Isabel Elbal de Madrid, i el diputat d’EH Bildu del País Basc Jon Inarritu, havien d’assenyalar quin paper hi juga el procés, del seu punt de vista. Però a l’ambient hi planava un altre nom, i no era el CDR, que a la mateixa hora organitzava una acció a plaça d’Espanya. Era el de l’advocat Gonzalo Boye, amb qui Elbal comparteix despatx i que avui declararà a l’Audiència espanyola per un cas relacionat amb emblanquiment de diners.

No va ser fins ben avançat l’acte que Andreu Barnils, el moderador –o més aviat entrevistador, perquè hi havia poca cosa a moderar–, va deixar anar: ‘Parlem d’això?’ I ‘això’ era allò de què tothom volia saber més detalls, perquè Elbal va viure de primera mà l’escorcoll del domicili i el despatx de Boye. Fins i tot, podríem dir, ho va viure en la pròpia carn: ‘L’investigat és ell, però també van examinar la meva bossa de mà. És una intromissió brutal. Però val més fer-ho fàcil. Col·laboració màxima, i ja vindrà el moment d’impugnar-ho tot.’

En aquell moment Boye ja havia arribat a l’acte i s’havia assegut discretament a l’última fila. Elbal recordava que l’escorcoll gairebé va ser una aparença: ‘És evident què cercaven.’ De les 11 del matí fins a la 1 de la matinada la policia es va centrar a abocar les dades del telèfon mòbil de Boye, des del qual, lògicament, traça estratègies de defensa amb els seus clients, un dels quals un tal Puigdemont. ‘En dret sabem que les casualitats no existeixen.’

Si obtenir un duplicat del telèfon va ser tan costós per a la policia és perquè els agents van haver de descarregar el programa informàtic per a fer-ho. Però no tenien la llicència per a utilitzar-lo, i fins que no van aconseguir-la el tràmit es va convertir en un martiri. ‘Avui he parlat amb la meva filla abans d’anar a l’escola. La volia preparar perquè no patís, i ha estat ella que m’ha preparat a mi. Ara m’han dit que ha passat un bon dia…’ Aquí Elbal es va ensorrar i el públic del CCCB la va acomboiar amb aplaudiments.

El tapís del senat

‘No és just que aquells que es diuen demòcrates, preocupats pels drets i les llibertats, no s’aixequin i protestin per això que li ha passat a Boye’, va dir Inarritu. El cas de Boye no desentonava gens amb el debat de l’acte, perquè d’alguna manera és un símptoma de la crisi de l’estat espanyol: ‘Ja ho va dir Rubalcaba, que Espanya havia de pagar un preu per treure’s de sobre Puigdemont, i això porta a una “turquització” de l’estat. Però l’estat es creu impune’, reflexionava el diputat basc.

Tant Elbal com Inarritu coincideixen en el fet que la crisi s’ha enquistat, que ve de lluny. Inarritu ho va explicar amb una anècdota-metàfora impecable: ‘En un dels plens del senat, vaig veure que hi havia un tapís molt gran, amb l’escut constitucional d’Espanya. Però si l’aixeques, enganxat amb velcro, hi ha un escut franquista.’

Elbal va dir que ella sempre havia vist l’estat espanyol sotmès a una crisi. Va recordar que l’estament jurídic de l’estat ha heretat vicis de la dictadura que s’han mantingut i que més d’una vegada li havien fet considerar si continuava en l’ofici, quan era jove: ‘Fins i tot estava malament dir en veu alta que hi havia abusos, perquè això et podia perjudicar.’ Va criticar l’Audiència espanyola, hereva del Tribunal d’Ordre Públic; Grande-Marlaska per haver fet cas omís de les tortures a presos bascs que anaven a declarar davant seu i acabaven de ser maltractats; i també el conegut sistema de nomenaments als òrgans judicials. ‘Aquí els jutges no exerceixen malament per una casa, ho fan per escalar i arribar al capdamunt. N’és un exemple Lamela. És una ignorant, cosa que es demostra en les seves interlocutòries, molt deficitàries. Però ha sabut arribar al Suprem.’

Continuant en matèria judicial, Elbal va respondre a la pregunta d’un lector sobre l’euroordre de Llarena, que altra vegada reclama Puigdemont. L’advocada penalista va assenyalar que fins ara Espanya no tenia estratègia i actuava sobre la marxa, presentant i retirant euroordres segons les necessitats del moment. I no va escatimar ‘elogis’ a Llarena: ‘Com pot ser que tramiti una tercera euroordre sense traduir i amb faltes? Sí que els Països Baixos poden tenir alguna noció de l’espanyol, perquè van formar part de l’imperi, però és molt pressuposar. És que Espanya ja no és el centre del món.’ Rialles a la sala.

Canvi de paradigma

Posant el focus en les protestes d’aquests darrers dies i que en aquell moment tallaven la Gran Via de Barcelona, Inarritu assenyalava que la recepta que aplicarà l’estat espanyol continuarà essent la repressió, igual que ha fet al País Basc, on, cal dir-ho, l’estat també actuava contra els advocats dels presos: ‘És l’esperit polític espanyol. El PSOE diu que té un pla, però actua igual que el PP. Tots dos volen gestionar el problema territorial, però no el volen resoldre.’

En relació amb les protestes, Inarritu creu que el govern espanyol aprofita l’avinentesa per canviar el paradigma i endur-se el debat –amb força èxit– al terreny de la convivència i deixar de banda una sentència de la qual ja no parla ningú: ‘L’estat està encantat amb les papereres i els contenidors cremant.’

Elbal, més optimista, va dir que no havia vist cap crítica més potent a una sentència que les ‘mobilitzacions pacífiques’ de Catalunya: ‘La gent no és estúpida, sap que això és una arbitrarietat, i que és propi de sistemes autoritaris.’ Per això no dubta que si l’estat espanyol ‘ha de fer sortir les tanquetes, les farà sortir’: ‘L’estat pagarà el preu que calgui perquè la transició va conservar tota la porqueria sota la catifa.’

Podeu tornar a veure l’acte sencer ací: