Pontón electrifica el BNG per enterrar la sardina

“Perquè ho entenguis”, em diu una periodista que fa molts anys que segueix el BNG, “això d’avui és increïble, completament impensable fa uns quants anys”. Hi ha una electricitat en l’aire que es respira al pavelló de Fontes do Sar, en un barri poc dens de Sant Jaume de Galícia. És l’últim acte del BNG abans de les eleccions de diumenge. Hi han vingut més de tres mil persones. Baixen contents les escales com una riuada informe i es reparteixen per tots els seients, que encerclen l’escenari central. Unes cortines blaves tapen els laterals perquè sembli tot més ple, però igualment les han de retirar perquè continua arribant gent. Hi ha una guspira, un lliurament emocional a l’oportunitat. Poden guanyar. Sobretot, perquè estan cansats de perdre, com no es cansa de repetir la candidata Ana Pontón.

Hi ha cabell blanc i molts matrimonis de mitjana edat, però també joves. La figura de Pontón és pertot arreu. A l’entrada, una taula ven samarretes amb un dibuix de la seva silueta. Recorden l’estètica de Barack Obama en la campanya cèlebre del 2008. Pontón, somrient, hi fa el símbol de la victòria amb la mà. Molts assistents duen adhesius al pit amb la silueta de la candidata –el seu serrell corbat– i un lema: “Ana sí.” Un nadó rabassudet en porta un que li ocupa tot el pit: “La Galícia que vols.” La samarreta d’un senyor diu: “De Muros, Galícia profunda.” L’any 2021, una jutgessa de Marbella va retirar la custòdia d’un nen de tretze anys a la seva mare perquè vivia “a la Galícia profunda”. Era de Muros, un municipi costaner i ben connectat de 8.500 habitants. Se n’ha parlat durant la legislatura: fou la combustió del prejudici espanyolista que desconeix i menysté la realitat gallega. En els eslògans hi ha l’actitud d’un espai polític que, en efecte, ha perdut moltes vegades i ara es reivindica sense complexos.

Un detall decoratiu explica l’evolució del BNG. El blau elèctric, intens, ha substituït el blau més pàl·lid que tradicionalment representava el partit. Les lletres de la propaganda electoral, la retolació, les cortines. Uns quants simpatitzants duen peces de roba d’aquest to lapislàtzuli; una senyora fins i tot en porta un conjunt d’americana i pantalons. És un bon retrat de la transformació del Bloc: el mateix color, però modernitzat. És calculat. Aquesta metàfora d’energia renovada també hi és, a la cançó de la campanya, “La fàbrica de llum”, del grup A Banda da Loba, que fa de banda sonora d’un dels anuncis, en què Pontón balla generant al seu voltant una mena de llampecs. I també hi rebla la música que sona de fons, durant l’acte, de Baíuca, un noi jove que barreja la música tradicional gallega amb l’electrònica. Continuïtat i renovació alhora.

El públic passa de l’expectació a l’entusiasme quan baixen l’escala els caps de llista, rebuts amb un aplaudiment sonor i espontani. Però el fervor absolut esclata quan arriba Pontón. Els crits de “presidenta, presidenta” eixorden, i després els de “BNG, BNG”. La gent es posa dreta i pica de mans amb força. Onegen banderes independentistes gallegues, palestines i un home desplega una estelada. El presentador de l’acte irromp enmig del rebombori i encara allarga les ovacions: “Quin tros de campanya que hem fet. Hem fet la millor campanya d’aquest país sense mentir, sense manipular, com certa televisió de Galícia.” Les crítiques a la imparcialitat dels mitjans públics a favor del PP desfermen una adhesió unànime que s’expressa amb cridòria. Als votants els posa deures: culminar diumenge la Quaresma amb l’enterrament de la sardina popular.

Abans de Pontón parla la batllessa de Sant Jaume de Galícia, Goretti Sanmartín, que governa la ciutat d’ençà del maig proppassat i es ven com un preludi: si pot dirigir la capital una dona nacionalista, una altra dona nacionalista podrà dirigir el país. Goretti celebra el “moment històric” i exalça “el sentiment de col·lectivitat i de pertinença” com la base del projecte. I reprèn el fil de la llum que es repeteix pertot. Els populars, diu, “encarnen la tristesa”, i el BNG el futur, l’albada. “Som un país ric, que no té res a veure amb aquest país gris en què ens volen convertir”, explica.

Però el plat fort de l’acte és sens dubte Pontón. Durant mitja hora de rellotge, encadena promeses i missatges. No és un carisma torrencial, però transmet serenor i presidencialisme. És seriosa i no es fa la dolça, però és natural. Enguany n’ha fet vint que és diputada. Ha viscut la travessia pel desert del BNG. “Tant de bo sentíssiu l’emoció que sento ara, que he sentit durant tota la campanya. Aquest país ja ha canviat, el canvi és imparable, farem història”, diu. Té la veu clara, lleugerament afònica. Els dards contra el PP són afilats. Diu que “han premut el botó del pànic perquè saben que hi ha un país que els posarà a l’oposició”, els acusa de “caciquisme 2.0” per haver vampiritzat la televisió pública i se centra en Alberto Núñez Feijóo, que no és el candidat popular per primera volta en dinou anys: “Volen que Galícia sigui la compensació per haver perdut les eleccions de juliol, però Galícia no és cap premi de consolació!”

La campanya desastrosa del PP gallec –al qual la junta electoral ha obert un expedient sancionador per acumulació d’infraccions– és una safata de plata per a Pontón, que la desglossa en tres parts. El pla A, diu, era amagar el candidat –el president Alfonso Rueda– i mirar de sobreviure. El pla B era parlar de Catalunya, perquè “és més fàcil parlar de Catalunya que explicar per què hi ha cua de quinze dies per anar a un metge de l’atenció primària”. Però “Feijóo es va ennuegar amb Puigdemont i van anar al pla C”. I el pla C, diu, “és que tots som ETA. Tots els que no som el PP som ETA. A aquestes altures”.

Més enllà del PP, Pontón es queixa del turisme electoral –la corrua de ministres i diputats a Madrid que han visitat el país aquests dies. N’hi ha –diu, i tothom pensa en Yolanda Díaz, a banda de Feijóo– “que esperen resoldre aquí les seves batalletes madrilenyes”. Les candidatures de Sumar i de Podem amenacen de sostreure un gruix de vot al BNG que pot ser decisiu per a decantar la balança. Per això Pontón demana d’unificar el suport de l’esquerra i insisteix en un discurs marcadament social –com sempre ha sostingut–, sobretot amb els estendards de posar fi a l’espoli elèctric, tot frenant els molins de vent que –diu– tan sols enriqueixen les grans companyies, i de revertir el deteriorament brutal que pateix la sanitat pública.

És normal que Pontón parli tanta estona. El seu personalisme té una raó de ser: va agafar les regnes del partit en l’hora més baixa, l’any 2016, quan l’històric Xosé Manuel Beiras s’havia unit a Díaz per ordir les marees –avui extraparlamentàries. Pontón va dur el BNG de ser l’última força (8,3% del vot i sis escons) al principal partit de l’oposició (23,8% i dinou escons) en tan sols quatre anys. Avui, totes les famílies del BNG –les que s’havien escridassat en assemblees caïnites que tots els presents recorden bé– són aquí, reconciliats, per mor del moment històric. Tots són saludats en veu alta i tots són aplaudits, sense marge per al rancor.

Entre els assistents, hi ha ganes de fer que passi. Després de l’acte, la gent no se’n va cap a casa. Hi ha cerveses, un grup de música tradicional gallega i joves que ballen fent saltirons. Pontón, mentrestant, es fa fotografies amb tothom qui ho demana. “Hi ha moments que la història es pot tocar amb les mans, i que moltes mans juntes la poden emmotllar”, ha dit per acabar el seu discurs. Demà el llum es pot encendre o no, però el corrent és obert. Falta l’últim espetec.