Un aborigen a la final de la Copa Amèrica

Un home assegut en un banc toca la trompeta. Les notes reboten agressives entre els iots gegants del Port Vell. Els turistes, ni s’hi fixen. Al capdavall del passeig hi ha una de les fan zones de la Copa Amèrica. Tenen unes altres prioritats. El terra és humit i el cel encara ploriqueja. El trompetista em mira i allarga un nota de manera estrident. Sembla que avisi el fort de l’arribada d’un aborigen.

A l’entrada de la plaça del Mar hi ha una paradeta. Tres persones ben vestides, però sense anar uniformades, ofereixen cursos de franc sobre la Bíblia. És una mena de duana en què els heretges de la Copa Amèrica encara som a temps de redimir-nos dels nostres pecats. És hora de deixar-se embriagar pel somni naval que patrocina Louis Vuitton. Gràcies, Ada Colau.

Manca menys d’una hora perquè comenci la primera regata de la gran final. El vigent campió, l’Emirates Team New Zealand, i l’aspirant, l’INEOS Britannia, ja fan maniobres davant la platja de Sant Miquel. Per la pantalla gegant, els presentadors diuen que la competició ha atret a més de dos milions de visitants. M’agradaria que el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, fos ací amb mi i m’ajudés a trobar-los.

A la fan zone hi ha dues barres de bar –4 euros la cervesa i 1 més pel got retornable–, una cafeteria, una botiga –entre 60 euros i 80 els polos dels equips finalistes– i una hamburgueseria. Un grup de gavines es mou amb precisió quirúrgica entre les taules. Identifiquen els neozelandesos més desmanyotats i, sense cap mena de compassió, els foten el menjar.

És un plaer passejar per ací. La brisa salada és més enganxosa que no és habitual arran d’una mescla densa de suor, cervesa i fregit. Si tanques els ulls i respires fort et pots imaginar el forat negre que es va gestant. A València, que també parlen català, diuen que va ser de 370 milions d’euros. Sort que a peu de platja, les guinguetes aprofiten el miratge per intentar de fer un nou agost.

A la sorra, enfosquida per la pluja, alguns posen tovalloles i esperen. Calen prismàtics per veure bé els vaixells. La Copa Amèrica és la competició perfecta per al món de miops que ens han deixat els mòbils. Uns gossos es banyen i unes noies obren el menjar que han comprat en una guingueta. El pernil sembla de gat de carrer i les anxoves de la tassa del vàter.

Torno a la fan zone a mirar la pantalla gegant. Els dos presentadors entrevisten gent del públic al village del Moll de la Fusta. “Em sento una turista”, diu en castellà i en to d’humor la presentadora. “Però segur que hi ha algun espanyol. Feu una mica de soroll, que em sento estrangera a casa meva”, afegeix. Quin dissabte, tu. I la bandera espanyola, ben ufanosa al capdamunt de la Capitania General.

Són gairebé les dues i no hi ha prou vent. La regata començarà amb retard. Calen almenys 6,5 nusos per a competir. Una càmera fa plans curts de la gent que hi ha la fan zone i el comentarista diu que el lloc està “desbordat”. Passen quinze minuts, després trenta… I la cosa no arranca. Un noi em toca l’espatlla.

—Em pots fer una fotografia? –diu en anglès, amb el mòbil a la mà.
—És clar.
—Ací. Que es vegi tot.

Obro i enquadro la pantalla del seu mòbil. Hi apareix ell amb un somriure esquerdat. A darrere té un contenidor negre brillant que fa publicitat d’una marca de cotxes, però en lletres grogues surt la paraula “Barça”. El xicot és d’aquesta gent que es refereix a la ciutat amb el nom del “nostru club”.

—Què et sembla?
—Ei, molt bé.
—De res.
—En vols un glop?

M’ensenya una llauna d’una beguda energètica. Li dic que no, que m’acabo de rentar les dents. No li fa gens de gràcia i desapareix. Si la beguda fos en pols, segurament l’esnifaria. Són les tres i se senten crits. Ara sí. La gran final de la Copa Amèrica ha començat. Unes figuretes punxegudes avancen dins la mar. Els vigents campions s’escapen de seguida.

La regata no té cap mena d’emoció. Els comentaristes proven d’animar-ho, però no hi ha manera. L’Emirates Team New Zealand vola sobre les onades. La veritat és que seria molt més entretingut si la regata fos amb creuers carregats de turistes. El soroll, el fum, els esglais… Un tribut fantàstic a Speed 2: Cruise Control, el millor film del currículum de Sandra Bullock i Willem Dafoe.

Els kiwis travessen la línia d’arribada i celebren la victòria. Durant mitja hora han fet ziga-zagues davant el front marítim. La gent comença a marxar, tot i que encara s’ha de disputar la final femenina i una segona regata. Tant els fa. Tot plegat és solament una de les atraccions del parc que és Barcelona. “Som davant una gran oportunitat per a donar a conèixer Catalunya al món”, que deia el president Pere Aragonès.