Cristina Vilaplana, recerca mèdica i vocació social

Conec la doctora Cristina Vilaplana Massaguer (Girona, 1975) del racó de món on és més feliç, l’Empordà, però quan li proposo aquesta entrevista li dic que m’agradaria quedar al seu lloc de feina. Així doncs, una tarda càlida de tardor agafo l’autobús de Badalona que s’enfila cap a la serralada de Marina, entre vinyes i pinedes, i porta a l’Hospital Germans Trias i Pujol, conegut popularment per Can Ruti. Més enllà del gran edifici hospitalari i dels aparcaments hi ha uns quants centres de recerca mèdica, amagats en una petita fondalada. La doctora Vilaplana és la cap de la Unitat de Tuberculosi Experimental de la Fundació i Hospital Germans Trias i Pujol, forma part de l’equip directiu de la fundació i coordina el Pla de Tuberculosi del Barcelonès Nord-Maresme per a la gerència territorial de la Metropolitana Nord de l’Institut Català de la Salut.

Com molta gent de la professió, Vilaplana prové d’una nissaga de metges. Quan vaig dir que estudiaria medicina, el pare es va passar un any dient: “I no voldries estudiar enginyeria aeronàutica? O física? Podries ser advocada.” No hi vaig anar mai enganyada, perquè ell sempre em deia que era vocacional. Ara hi ha qui ho veu com una feina, i és una feina, però, tal com he viscut la medicina, si algú em truca a les deu del vespre agafo el telèfon. I et preocupes, i si et demanen per un malalt que no coneixes, però hi puc fer qualsevol cosa, la faré. Pensa que el meu sogre també era metge, i el meu cunyat ho és, i la meva germana és psicòloga. Una vegada érem a casa, i el meu fill va dir –i només una vegada, perquè no en té fusta– que podria dedicar-s’hi, i es va fer un silenci a taula. Però sí, estic contenta d’haver fet medicina, tot i que jo no veig malalts.

La doctora Vilaplana va fer l’especialitat i el doctorat de microbiologia, i des del principi es va dedicar a la recerca sobre la tuberculosi. A Catalunya n’hi ha uns vuit-cents casos nous cada any. En principi tota es cura, tot i que són sis mesos de tractament amb diversos fàrmacs, i és força pesat. Tothom es pot infectar perquè es transmet per via respiratòria, però només hi ha un 10% que desenvolupa la malaltia. I hi ha molts factors: si tens una mala alimentació, o ets un nen o una persona gran, o tens un càncer, tens més risc. El fet que ara sigui una malaltia rara, i que fins i tot sembli antiga, fa que a vegades no es tingui en compte. Ningú no hi pensa. Per això ara treballem en l’atenció primària, als hospitals, en salut pública.

En cas que es detecti que un pacient té la malaltia, cal fer un seguiment de l’entorn. Imagina’t un estudiant de biologia que viu amb els pares, té una xicota i quatre amics de la facultat, és fàcil de traçar. En canvi, veiem unes tuberculosis molt passades de voltes, en gent que té unes condicions sòcio-econòmiques molt crítiques. Si ets un immigrant sense papers que aquell dia no pots anar al CAP perquè no pots perdre la feina, o ets una persona que viu en un pis de llits calents o al carrer… També hi ha un submon de gent que no parla l’idioma, sobretot dones que han arribat per reagrupament familiar. Són invisibles per als autòctons. Per sort, el programa de cribratges de Salut Pública de Barcelona és modèlic i ha vingut gent de tot al món a aprendre’n. Es va muntar fa trenta anys, quan hi havia l’epidèmia de la sida i molta drogoaddicció, i els casos van augmentar molt.

Li pregunto com veu el sistema sanitari català. Als metges d’atenció primària els haurien de fer un monument. N’hi hauria d’haver el doble, els paguen molt poc, tenen unes quotes immenses i estan molt maltractats. I sembla que no preocupi ningú. Ells són la porta d’entrada, és a dir, si tens la primària ben feta a l’hospital només hi han d’arribar els casos més complicats. El que tampoc no pot ser és que el Trueta formi gent boníssima i que després se’n vagin a treballar a Perpinyà i visquin a Girona igualment, perquè els paguen molt més treballant menys. Tot s’aguanta en gran part perquè és vocacional, però, és clar, la vocació et dura fins on et dura. Això sí, a Vilaplana també la preocupa el descens de cultura sanitària entre la població, allò que abans ens ensenyaven les àvies. Suposo que avui les àvies no diuen res, perquè no ho entenc. Si tens un constipat no has d’anar a treballar, has de prendre coses calentes, has de fer llit. I al vespre tens una mica de febre, però no ho saps perquè no tens termòmetre a casa, que és una cosa que em fascina i que vam veure amb la covid.

La doctora Vilaplana es dedica a la recerca, un món que la població sovint desconeix. La gent es pensa que fer recerca és ser al laboratori, però els que s’hi dediquen són els estudiants de doctorat o de postdoctorat. La feina dels investigadors principals és llegir, identificar coses per a estudiar, i a partir d’aquí desenvolupar un projecte i buscar diners. I un cop tens els diners has de justificar la feina feta i veure com comuniques els resultats que has obtingut. Per a presentar un projecte europeu i tenir unes mínimes opcions que te’l concedeixin calen quatre mesos de feina al màxim, perquè els que jo coordino poden tenir 33 partners de 12 països diferents, i a més un assaig clínic hi afegeix molta complicació. És molta feina de paperassa, perquè no ho posen fàcil. Per a cada beca, cada contracte, els formularis són diferents, els models de currículum també són diferents, i si no tens una estructura administrativa potent s’ha de subcontractar. I, a banda, hi ha una inestabilitat molt gran en el meu camp, perquè els contractes duren molt poc, només el temps que duren les beques. Estic molt a favor que tot sigui auditable, perquè són diners públics i hem de retre comptes, però és un sistema una mica pervers i es perd molt de temps.

Les notícies mèdiques són freqüents als mitjans, i més arran de la pandèmia de la covid, però sovint allò que surt no és el més important. Quan jo estudiava medicina a la Vall d’Hebron l’hepatitis C no es curava, i els malalts infectats amb el VIH es morien com mosques. És com un miracle, però no en parla ningú. O les vacunes de la covid, o càncers amb un 90% de supervivència. És l’impacte de la notícia immediata, perquè els mitjans volen titulars, però les entitats, els instituts i els hospitals també hi volen sortir. Hi ha agències finançadores privades que miren el rendiment dels projectes segons quants minuts han sortit a la tele. És a dir, ja no és només l’estrès de l’investigador de publicar, publicar, publicar, i a més a revistes d’impacte. Després hi ha els “flipats”, que de científics “flipats” n’hi ha molts. Tots es pensen que han descobert la cura del càncer, i dius: home, ho has provat amb dotze ratolins, potser s’hauria de ser una mica més curós. És un problema d’ètica, perquè posa’t al lloc del senyor que t’estigui mirant a casa seva i que té un càncer d’aquest tipus; quan rebi això, què pensarà?

Demano a la doctora Vilaplana de visitar les instal·lacions. Passegem pels laboratoris, i em presenta part del seu equip –té sis persones directament a càrrec, a banda els estudiants de grau i màster que hi van a fer les pràctiques. I quan tornem al despatx veig que té ganes d’explicar-me una cosa que la corseca. Fa anys, quan parlava amb els estudiants, una alumna em va dir: “No volem ser com tu, ets el nostre model negatiu.” De poc que no caic a terra del xoc, i li vaig demanar que m’ho expliqués. “Treballes cada cap de setmana, treballes totes les vacances perquè en qualsevol moment estàs disponible.” I això em va fer reflexionar. Primer vaig pensar que ho feia molt malament, però no hauria aconseguit res de tot això que he aconseguit, un estatus i un reconeixement, si no hagués treballat com una mula. Quedo sorprès, perquè parlem d’estudiants que han fet carreres complexes com medicina o bioquímica. És una qüestió generacional? De la precarietat que els imposa el model? Estan molt perduts, i és veritat que gairebé tots continuen compartint pis, fins i tot els de més de trenta anys. Hi ha gent que ha fet dos màsters i tres màsters, i d’aquí a un any se’ls acaba el contracte. I els preguntes: “I què faràs?” I no ho saben. Quan tot és inestable és quan has de marcar-te un focus, una destinació, t’has de fixar en la llumeta, perquè si no hi ha una boira terrible. 

Ara, una cosa que em fa ràbia, amb la trajectòria que tinc, és que quan em postulo per un lloc, o dic que vull fer una cosa, o senzillament la faig, em continuïn dient: “Encara ets molt jove, ja tindràs temps, no?” I si ets una dona: “Tindràs temps d’ocupar-te de la família? Ja podràs fer-ho tot?” I això ho diuen sobretot senyors, perquè la majoria dels que ostenten els càrrecs són senyors, i no en tenen un sinó uns quants, que normalment no se sap ben bé què fan. Aquest intervencionisme cap als altres em molesta, perquè tothom ha d’aspirar al màxim possible. M’ha costat molt arribar aquí, però ara també pregunto als senyors de cinquanta anys: “I ja tindràs temps per a la família?”, amb un somriure, i es queden sorpresos.

Després de tots els anys de feina, i malgrat un sistema que empeny cap a l’especialització més estricta, la doctora Vilaplana obre la mirada cap a la societat.  Es perd molt el quadre general. Tinc gent que treballa amb mosques, i els dic que recordin que no treballen per a curar la tuberculosi de les mosques, treballen per a curar la tuberculosi dels pacients. I m’explica un projecte que prepara amb l’hospital, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i la productora la Sullivan, que és un mapa sentimental de la tuberculosi. Tothom té a casa històries de la malaltia, és a la memòria col·lectiva, i en volem recollir testimonis. Ja et pots imaginar que ho farem amb diners que he anat esgarrapant d’aquí i d’allà, perquè quan ho expliques es pensen que estàs grillada. Aviat farem la crida.

Penso sovint en el que quedarà del que faig, perquè sé que mai no seré un Nobel. I el més important que hauré fet haurà estat formar gent. Fa molts anys que treballo amb una institució a Soweto, a Sud-àfrica, i els hem ensenyat tot de tècniques de laboratori, i hem tingut una tècnica amb nosaltres a Badalona. Gràcies a això no només haurem canviat la vida de la Natasha, que és aquesta noia que va venir, sinó que el que ella ha après ho ha ensenyat a altra gent allà, i aquests ho poden ensenyar a tercers. I tot suma. Sóc del parer que el coneixement no és mai en va. Sempre genera més coneixement, ara o d’aquí a mil anys. Si servim perquè algú altre hi construeixi a sobre, ja n’hi ha prou.