Travessar continents i oceans per tan sols cent euros el mes

Ja hi tornaven a ser. Era un espectacle que es repetia cada matí i cada capvespre. En aquell moment, a trenc d’alba, era el despertador que semblava engegar la vida de la jungla colombiana, a Trigana. Tot i que la nit tampoc no era precisament tranquil·la. En la calma de les quatre parets de fusta que la protegien de taràntules i granotes verinoses, Cristina Senserrich no parava de meravellar-se per aquells sons que emetien els micos udoladors. Era com si les portes de l’infern s’obrissin durant uns minuts. Tot i el seu aspecte més aviat inofensiu, aquests primats bramen amb un so gutural que s’assembla més al que faria una barreja de porc de tres tones i un gos amenaçador que no pas al que normalment relacionem amb els micos. De fet, són considerats els animals terrestres més sorollosos del planeta. El seu udol, que podeu escoltar ací, es pot sentir a més de quatre quilòmetres de distància.

La Cristina feia solament una setmana que era allà, acompanyada d’una amiga madrilenya. S’encarregaven de cuidar la cabaneta i unes quantes hectàrees d’una dona que se n’anava de vacances un mes. Feia més d’un any que havia sortit de les Canàries, sense agafar cap vol, i ara era en aquell indret màgic on la jungla i els rius es troben amb l’oceà. Poc s’imaginava, en aquell moment, que aquella experiència en plena naturalesa causaria un canvi radical en la seva vida.

El seu primer viatge tota sola va ser a Jordània, a dinou anys. Allà, va conèixer uns beduïns, els nòmades dels deserts del Llevant, i va viatjar un temps amb ells al llom d’un ruc. Acampaven entre dunes, caçaven ocells per alimentar-se i coïen pa sota la sorra del desert. Aquella vivència la va emocionar. “M’hi podria quedar a viure”, va pensar. Però, en compte d’això, va tornar a Barcelona com a estudiant. La seva mare li deia que havia d’estudiar alguna cosa abans de partir. “Estudiaré el que sigui i després ja marxaré on pugui”, es va convèncer. Va escollir fotografia. El motiu? “Tan sols eren dos anys.”

Quan va acabar, se’n va anar de vacances a Moçambic i va tornar captivada. “Vaig vendre tot el que tenia i em vaig agafar un bitllet d’anada”, recorda. S’hi va passar més de quatre anys i hi gestionava dos projectes personals: una escola per als nens de l’aïllada comunitat on era, i un allotjament turístic en una casa de palla i fang. Allà va conèixer centenars de viatgers amb històries fascinants. Va descobrir que es podia fer autostop en vaixells (es coneix com a barcastop), viatjar en tota mena de vehicles… i sense haver de tenir gaires diners. Tot plegat la va omplir de motivació per aventurar-s’hi, també. Primer, en un viatge en bicicleta per Tanzània, Kenya i Etiòpia. “No havia fet mai més de cinc quilòmetres en bici”, comenta amb un somriure. “L’entrenament va ser el camí.” I després, finalment, va decidir anar-se’n de Moçambic i començar una volta al món de cinc anys sense avions i amb la mateixa filosofia: aprendre segons allò que anés sorgint.

Sense anar més lluny, quan va embarcar com a tripulant en un veler brasiler per travessar l’Atlàntic, no en tenia ni idea de navegació. A les escotilles els deia finestres. Als caps, cordes. L’únic nus que sabia fer era el dels cordons de les sabates. Però, de tot plegat, en va aprendre ràpidament. Fins i tot a cuinar sense vomitar sobre les olles; el mareig era constant. Quan les onades eren grosses, ni tan sols podia anar al lavabo sense deixar-ho tot brut.

“No volia agafar un avió”, justifica. “Com que havia estat quatre anys a Moçambic, necessitava temps per a assimilar aquest canvi. Si agafes un avió i et plantes en una altra banda, no ho has fet de manera natural.” En total, va estar-se un mes embarcada. Recorda, rient, com va haver de despertar el capità a bufetades perquè el veler era a punt d’estimbar-se contra les roques perifèriques de l’illa de Fernando de Noronha. “Aquest és el moment que vaig passar més por de la travessa. Bé, aquest i quan un peix es va enfadar amb nosaltres perquè el vam provar de pescar. Ens donava cops i movia el vaixell, sembla que ens hagués de fer caure.”

Una volta al Brasil, va canviar el veler pels vehicles terrestres. Amb el polze aixecat i un somriure, va recórrer el Brasil, Bolívia, el Perú, l’Equador, Colòmbia i Panamà. Sempre dormia a casa de gent que coneixia pel camí i, més excepcionalment, acampava. Això sí, mai en cap hotel. Allò li permetia de conèixer noves realitats. “No tothom viu com jo, ni fa com jo, menja com jo, renta els plats com jo o juga com jo. Quan has vist que hi ha totes aquestes maneres de fer, ja pots escollir com ho vols fer.”

A més, amb aquest estil de vida tan auster, gastava molt pocs diners. El seu pressupost durant els anys que va viatjar va ser de cent euros mensuals. Sense gastar diners en transport o allotjament, tan sols havia d’invertir a alimentar-se. “Si un mes me’n gastava dos-cents, el següent me n’anava a fer un voluntariat i no gastava gens.” Va ajudar a fer bioconstruccions en assentaments hippies, va treballar en festivals multiculturals i, fins i tot, va assistir comunitats de la doctrina Hare Krixna, que molta gent considera una secta.

Així és com, després de més d’un any, va anar a parar a una cabana a la jungla colombiana, envoltada d’animals exòtics i amb l’única presència humana de la seva amiga. S’hi va estar un mes sencer, i dedicava el temps a cuidar de la casa, sí, però també a inspeccionar-se per dins. Tot i que no en fos plenament conscient, la força per a viatjar d’aquella manera li havia fet venir ganes de saber més coses del planeta que la rodejava i, per tant, d’ella mateixa. Sentia que la seva vida, així com la de la majoria, era regida pels costums i la pressió social. “Per què vaig estudiar? Perquè m’ho van dir. No perquè sabés què volia fer a la vida. I així, amb tot”, analitza. Va ser durant aquella experiència ermitana que ho va entendre tot.

“Vaig concloure que mai no havia volgut ser fotògrafa, sinó que volia treballar amb nens. Me’n vaig adonar quan vaig fer el resum de la meva vida. Vaig estudiar fotografia, sí, però era professora de fotografia per a nens, vaig obrir una escola a Moçambic… Tot allò que feia era per a nens, però mai no cobrava. Ho feia amb el cor. Allò que fas amb el cor és allò de què has de viure.”

Va decidir que havia de tornar a casa i deixar el projecte de volta al món a mitges. Volia ser mare i pedagoga. Això sí, per poder pagar-se el vol de tornada, va haver de treballar un any i mig de marinera per l’Amèrica Llatina. Aquella experiència a la selva li va canviar la vida no solament a ella, sinó també a la seva amiga, que continua vivint entre micos udoladors a Trigana.

Ja fa prop de sis anys que la Cristina va tornar. Va estudiar pedagogia i ara viu amb els seus dos fills i la seva parella a la Garrotxa. Però no s’hi estaran gaire més temps. El maig vinent es carregaran les motxilles a l’esquena i tots quatre se n’aniran a recórrer el món il·limitadament. A la Cristina, li agradaria de veure els continents que té pendents de la volta al món incompleta. Autoestop, autobús, furgonetes i, fins i tot, volar en parapent; es proposen de veure el planeta de mil maneres diferents, segons allò que vagi sorgint. Els nens aprendran al pur estil worldschooling, tindran el món d’escola, pati, professor i llibre d’aprenentatge. I els pares no ho volen de cap altra manera.