Cristina Sánchez Miret: ‘Hem d’anar amb compte a no creure’ns el relat que ens imposa l’altra part’

VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors.

Parlem amb Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia a la Universitat de Girona.

—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?
—L’independentisme no s’ha dividit en dos blocs, ni ho ha estat mai. Els que estan dividits són els partits polítics i els seus representants. No és que el moviment sigui un bloc en si mateix, perquè en algun moment té confluències i divergències, però el cos central sí que és exactament el mateix. Potser hi ha hagut moments que semblava que els partits anaven units, però més aviat ha estat una façana, mai una cosa real. I això ha estat així ja de bon començament. Els partits no ho han encarat bé, això, no han estat capaços de transcendir, d’ultrapassar les seves estructures i adonar-se de què és un moviment com aquest, ara i aquí.

—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—Una cosa és què fan els partits, que en certa manera sí que van a remolc de les decisions de l’estat, i una altra el moviment. És com si abans portéssim la torxa, tant el moviment en general com els partits, i ara no tant. Sí que és veritat que ara el relat ens l’ha capturat l’estat espanyol, que el posa a l’agenda. Però, així i tot, no sóc tan pessimista com altres. Ara, hem d’aconseguir tenir el nostre relat paral·lel i marcar noves fites i noves dates a l’agenda. Que siguin els altres que hi hagin de respondre. De tota manera, tot això que passa és normal en un moviment de trencament. Les trajectòries no són rectes. Tots els processos tenen moments culminants i moments que són de perfil baix o van a remolc, com podria passar ara. Però això és tan sols una etapa més en el procés. Si més no, hauria de ser-ho i passar una altra vegada a prendre la iniciativa. No hi ha cap disseny que digui com ens en sortim, no el té ningú. En canvi, parlem com si hi hagués una ruta establerta. I no se’n pot fer cap, perquè no s’ha fet mai i no hi ha cap patró. Del punt de vista de la ciutadania, veig clar que el carrer no s’ha de deixar i això es pot fer de moltes maneres. I si fins ara interpel·làvem majoritàriament els poders polítics de Madrid, ara hem d’interpel·lar també els d’aquí. No hem de deixar que ens menystinguin constantment. Mai tanta gent no havia pesat tan poc en l’imaginari. S’intenta que es desinfli el moviment i cal que això no passi. Sempre, si s’hi ha de ser, hi som.

—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.
—Quantes vegades ens han dit que l’independentisme està fracturat i que som menys? No crec que s’hagi de reactivar res. L’última vegada que vaig entrar a la Meridiana a peu, i mira que vaig coixa, havíem de ser quatre gats i vam ser una gentada impressionant. Hem d’anar amb compte a no creure’ns el relat que ens imposa l’altra part. Cada vegada hi han posat més ofici i una mica més d’intel·ligència; ara rebaten qui som, quants som i com ho fem. Això és el més perillós. Hem de continuar essent-hi presents. A mi no m’ha de reactivar ningú.