Cristina Sànchez Miret: ‘La policia espanyola no té cap intenció d’estar al servei d’una democràcia’

Cristina Sànchez Miret, doctora en sociologia a la Universitat de Girona, assegura que hi ha un abans i un després del primer d’octubre en la societat catalana. ‘S’ha trencat tot. Ha caigut el vel que envoltava les institucions socials.’ Miret diu que aquest últim any la societat catalana ha plorat com mai, però a la vegada ha estat més valenta que mai. ‘Una valentia que no significa que no tinguem por. La gran diferència és que la por ara no ens fa estar aturats.’

—Hi ha un abans i un després del primer d’octubre en la societat catalana?
—Sense cap mena de dubte.

—Per què?
—Perquè va passar una cosa que pensàvem que no passaria. A alguns ens feia por que passés, perquè pensàvem que tot era possible. Vèiem clar que els estats fan tant com sigui per anar contra allò que consideren que afecta els seus interessos. Fins i tot, els estats democràtics, encara que no hauria de ser així. La por hi era però la constatació d’això va ser devastadora. Va ser impressionant de veure com va ser tractada la població, com van actuar els cossos policíacs, sense cap mena de professionalitat. Quan ens va passar l’impacte de l’animalada que van fer, ens van quedar dues preguntes que van més enllà de la independència sí o no. Per una banda, ens preguntem si realment aquestes policies són professionals. I la resposta és clara: no saben fer bé la seva feina, només saben colpejar. I la segona i més important és si son conscients que vivim al segle XXI. Moltes vegades sembla que no saben què significa. La policia espanyola no té intenció de posar-se al servei d’una democràcia.

—El primer d’octubre va haver-hi una fallida de l’estat?
—No, de l’estat no. Va haver-hi una fallida de l’estat democràtic. L’estat  va mostrar tota la seva prepotència, amb tot el que tenia a l’abast. El primer d’octubre es va trencar la idea que els estats democràtics, si més no, han de dissimular. Hem vist actituds inapropiades per part de l’estat a molts indrets del món, però hi ha correctius. Hi ha unes línies vermelles que en democràcia s’han de conservar, perquè si no, no hi hauria cap diferència amb un estat feixista. Tot seria permès. La major part d’estats tenen en compte aquestes línies, però l’estat espanyol ni ho pren en consideració. Es veu molt clar amb les respostes que donen a l’exterior sobre el conflicte amb Catalunya. Quan algú fa alguna cosa que no els sembla bé, no donen peu a un debat democràtic. La resposta sempre és una amenaça. És d’una supremacia, d’una supèrbia i d’una prepotència… La mateixa actitud tenen aquí contra la ciutadania. Aquí hi estem tots més acostumats, allà deixa atònita una bona part dels ciutadans i ciutadanes europeus.

—Aquesta actitud s’ha vist aquests últims mesos. Amb la sentència d’Alemanya s’han fet un fart de dir que el problema el tenen els jutges alemanys…
—Sempre diuen que el problema és dels altres, no seu. No dic que no tinguin raó en res, però si més no hi hauria d’haver una mica de reflexió. Ells la neguen. És molt medieval. A més, fixeu-vos que no hi ha cap diferència entre l’època del PP i ara que hi ha el PSOE. Poden canviar alguns aspectes, algunes formes, però les respostes de Borell són exactament les mateixes que feien els seus antecessors.

—No solament s’ha trencat l’estat. També pensàvem que Europa ens defensaria i no ens ha defensat…
—És que s’ha trencat tot. Ha caigut el vel que envoltava les institucions socials. I aquestes normalment tenen sinergies les unes amb les altres, perquè si no, no es podria viure. Això només es trenca quan hi ha situacions en què ja no se sostenen els valors socials que hi ha darrere les institucions principals, perquè ha canviat l’estil de vida, allò que vol la gent… La crisi econòmica va ser un símptoma que aquest sistema no funcionava. S’esberlava per les costures. A aquest sistema li ha caigut la careta. Tal com és ara és insostenible. I té molt a veure amb què fan els polítics, als seus llocs de responsabilitat.

—La societat catalana, en què ha canviat? Com els podem notar, aquests canvis?
—La societat catalana no havia plorat mai tant, però, a la vegada, no havia estat mai tan valenta. Una valentia que no significa que no tingui por. No estic d’acord amb aquells que diuen que no tenen por. I tant que en tenim. Jo en tinc, i crec que una part de la societat en té. La gran diferència és que la por no ens fa quedar aturats. Aquest és el gran canvi. Això no passava des d’abans de la Guerra Civil.

—Abans de la guerra ….?
—Sí, la guerra civil va ser nefasta per moltes raons, però una de les pitjors va ser tancar la boca a tantíssima gent. Callaven per la por de què podia passar. A tothom li havia passat alguna cosa, i si no directament a ells, a algun familiar o conegut. Tot plegat va fer que fins i tot les generacions posteriors tinguessin en el seu ADN aquest sentiment que calia anar amb molt de compte amb què es feia, mesurar si realment valia la pena. Un sentiment que es pot veure a tot l’estat espanyol. Com a especialista en la sociologia del consum, això es veu molt clarament en els consumidors. No protesten mai. La resta del món al·lucina amb allò que nosaltres acceptem com a consumidors. Però, és clar, quan va néixer la societat de consum, aquí no es podia protestar.

—I per què ara la por no ens atura? El primer d’octubre, a les portes dels col·legis electorals, hi havia gent gran que havia viscut la repressió de la postguerra.
—I tant, els primers. I això és una de les coses més maques. Cal tenir en compte que érem davant les portes abans que ens atonyinessin.

—Però què va canviar?
—Feia dies que es forjava la idea que així no podíem continuar. És clar que podem estar pitjor. Però la societat és conscient que estem tan malament que si no fem un canvi no hi ha cap sortida possible. I ja no parlem solament de sortides econòmiques, sinó també de molts altres aspectes. Ha arrelat la idea que no hi ha cap respecte per res que tingui a veure amb Catalunya i els catalans. Això ja era molt clar abans que ho formulessin a cara descoberta amb el seu ‘A por ellos’.

—Quan comença aquest canvi?
—Fa deu anys que el van generant. És una cosa que ha crescut de mica en mica. Han passat un munt de fets i sempre en la mateixa direcció. Ni que sigui en camps molt diferents, com són l’economia o la llengua. L’independentisme és tan transversal perquè Espanya ha tocat totes les tecles… Cada col·lectiu es mou per un aspecte diferent. A tots ens importen moltes coses, però n’hi ha una que és la que ens toca el voraviu: a alguns els peatges, perquè es passen el dia a la carretera; a uns altres la llei de la pobresa energètica… És que, en conjunt no han deixat de tocar res! I el fet més curiós és sentir els socialistes dient exactament allò que deia el feixisme a la postguerra. Ara tinc a l cap el discurs d’Iceta l’altre dia a la Festa de la Rosa. Això ja ho deien a la meva àvia anarquista. Sempre li deien: ‘Ho veus Fina, ja t’ho havíem dit..’ Per això, el discurs d’Iceta em va esgarrifar completament.

—Defenseu que la societat no està fracturada, però sembla que hi ha gent que té la necessitat d’intentar-ho…
—Sí, aquells que no volen cap canvi ara intenten que la societat es fracturi. Perquè prefereixen la fractura de la societat a la independència. Fan tant com poden perquè passi, perquè és l’única sortida que tenen. No tenen cap més sortida raonada, democràtica. Per això, només fan que repetir que la societat s’ha fracturat. I sabem que quan es repeteix molt una cosa, de vegades acaba semblant veritat. I més si hi ha tota una maquinària de l’estat darrere, i amb la col·laboració dels partits.

—Però la diferència pot fracturar?
—A tots els qui parlen de fractura els hauríem de dir que les democràcies no es fracturen per la diferència. Precisament la democràcia és el respecte a la diferència, a la diversitat. I el respecte a saber perdre.

—Perquè és tan greu aquest ús de la fractura social?
—Sobretot, perquè fan servir aquesta suposada fractura per justificar l’ús de la violència d’estat.

—Com proven d’aconseguir-la, aquesta fractura?
—Primer parlant-ne a tort i a dret. I segon, amb la tècnica més antiga del món: deshumanitzant l’altre. No acceptant que pugui haver-hi un pensament diferent, el neguen. En aquest cas, com que som al segle XXI es basen en la llei. Imagineu-vos l’animalada. Sempre diuen que la constitució això no ho permet, que hem vulnerat la llei… Han llançat tantes coses a les escombraries que no hi haurà manera de revertir aquest estat. La cosa ha arribat a uns nivells horribles. Fan créixer la mentida i neguen el principi bàsic de respecte a la diferència i la diversitat. Han arribat a sacralitzar la idea de la unitat d’Espanya, l’han passada per sobre de Déu. Han fet que la unitat d’Espanya passi a ser com el Sant Greal. És molt curiós com s’agafen a aquesta idea, que és una entelèquia. No se sosté per enlloc.

—Dieu que una tècnica molt utilitzada és la de deshumanitzar. Amb els presos i exiliats han fet això?
—També, però va més enllà. En realitat, això que fan no té res de nou. Això passa en totes les situacions de discriminació. És el mateix patró que veus sempre, en casos de gènere, de raça, pobresa… Què fas? Crucifiques, animalitzes, passes per sobre, deixes sense entitat el col·lectiu o els seus representants. A la vegada, els clous la boca i els fas por. No volen tan sols que desaparegui la gent que hi ha al capdavant, tancar-los la boca, volen que siguin el cap de la revenja perquè la resta de gent tingui por.

—La por s’ha fet molt més present a la societat catalana aquest últim any?
—La por sempre ha existit, és habitual en la nostra societat. La diferència és que ara l’estat exerceix aquesta por per subjectar la societat. S’ha fet viva una altra mena de por. L’estat vol que tinguis por d’allò que et pot fer. I ho fan amb exemples com l’Adrià i la Tamara: l’un el tenim exiliat i l’altra no pot sortir del seu poble. O els encausats per haver protestat davant el TSJC. No solament fan por amb la policia, també utilitzen els jutges, hisenda… Fan servir totes les eines que tenen com a estat. No és cap novetat, els estats sempre han utilitzat la por, ho fan impúdicament, no els fa angúnia.

—Per què afecta tant la gent veure els dirigents polítics a la presó o exiliats?
—Perquè això que han fet és incompatible amb la democràcia. Però també perquè ho tenim a l’ADN. Nosaltres, com a societat, no hem fet la transició. I, per tant, aquests empresonaments ens recorden el que ja vam viure anys enrere, sobretot durant la guerra civil. Són fets de què no hem parlat, només a casa, no hi ha hagut una reflexió com a societat. No se n’ha parlat. No s’ha restituït res. Tot plegat ha activat una qüestió pendent que durant la transició no es va saber resoldre, simplement ho vam tapar amb terra.

—També pot ser que a cadascú ens pesi que a la presó hi podria ser ell?
—També. Sempre et toca molt més allò que és proper a tu, perquè t’hi identifiques. És com quan parlem dels refugiats, que sabem que en moren molts, però així que en tenim una imatge i veiem que tenen una cara com la nostra tot canvia. Recordeu què va passar amb aquell nen sirià mort en una platja de Turquia. Ho vam viure d’una altra manera, perquè anava vestit com les nostres criatures i tenia la pell blanca. Semblava nostre. Perquè mira que n’hi ha hagut, de criatures mortes a les platges! No justifico el pensament, però és veritat que funcionem amb aquests mecanismes.

—El primer d’octubre també marcarà les generacions futures?
—I tant! L’aprenentatge democràtic, com l’antidemocràtic, que anem fent tots plegats és molt curiós. Tenim tirada a veure més aquell bàndol on som, però els altres també en van aprenent. Només hem de veure quines televisions mirem. En aquests últims mesos ha avançat més que mai la democràcia, a la vegada que ha retrocedit moltíssim. Entre la joventut aquí hi ha aprenentatges molt diferents.

—Un altre sentiment que s’ha respirat molt aquests últims mesos és el d’incertesa. Com hi pot conviure, amb aquest sentiment, la societat?
—D’ençà de la crisi econòmica, l’aprenentatge de la incertesa la societat ja el té fet. Tot i que aprendre és una cosa que no s’acaba mai. La nostra societat ens ensenya tot el contrari. Sempre ens ho han explicat tot com si fos inamovible. Però no. Ja ho deia el sociòleg Ulrich Beck, que parlava de la societat del risc. Cada vegada és més difícil d’assegurar que les coses continuaran essent com el dia abans. Però, és clar, encara que hàgim entès que res no és per sempre, això no significa que la incertesa sigui còmoda. No ens movem còmodament amb la incertesa. Però quan la incertesa és negra deixa de ser un problema. Nosaltres, com a catalans, tenim un horitzó negre, en aquest estat, i, per tant, l’única possibilitat de sortida és el canvi.

—Quant de temps pot resistir la societat en la situació actual?
—No en tinc ni idea, però és clar que aquesta situació és insostenible. Aquest Onze de Setembre no vaig acabar arribant el tram que em tocava i em vaig quedar amb els d’Olot. Quan vaig arribar em va presentar una persona. De cop ens vam dir: ‘Ai, ja ens vam conèixer a la presó.’ No podem avesar-nos-hi, a això. Era veritat, ens havíem conegut a la presó en una trobada per la Dolors Bassa. I està molt bé que ens mobilitzem, però això no pot passar a formar part de la nostra normalitat. És importantíssim. No podem habituar-nos a la situació de tenir persones tancades a la presó i haver d’estar sempre al carrer perquè no es respecten els nostres drets. Això ha de tirar cap a un cantó o cap a un altre.

—I cap on tirarà?
—Jo crec que cap endavant.