Cristina Puig: “A nosaltres, ens fan plegar”

Cristina Puig (1972) ha estat la presentadora del Preguntes freqüents d’ençà del gener del 2019. Més de tres anys conduint el programa d’anàlisi política del dissabte a la nit a TV3. Ara, s’acaba. El FAQS plega. Un dels programes més seguits, comentats, elogiats i criticats d’aquests darrers anys a TV3 encara les seves darreres emissions. En aquesta entrevista, feta abans-d’ahir al centre de Barcelona, la periodista Cristina Puig, en fa balanç i el recorda, i explica les raons que l’equip ha rebut per a deixar d’emetre.

—Per què plega, el Preguntes freqüents?
—Perquè ens fan plegar. A nosaltres, ens fan plegar. Ens tanquen la paradeta. Nosaltres no pararíem. Creiem que el FAQS encara té tirada. S’ha instaurat el mantra que s’ha esgotat. S’ha volgut crear un estat d’opinió fals respecte del programa. No s’ha esgotat. Que vingui algú i em digui que s’ha esgotat, si cada dissabte continuem essent líders.

—M’arriba que és el PSC, qui us fa caure. Això és cert, és fals?
—Hi ha la versió oficial i l’oficiosa. L’oficial és la que ens diuen: el producte s’ha esgotat. La cadena vol despolititzar cada cop més els programes. Però resulta que, aquest darrer mes, no ha vingut cap polític. I fem moltes més coses que política. Sobretot perquè, quan vénen polítics al programa, l’audiència baixa. Hem parlat de sexe, ha vingut Gervasi Deferr, Roger Pera amb un testimoni sobre addiccions molt potent, Mercedes Milà, Pedro Ruiz. Hem parlat de la pandèmia, de la guerra d’Ucraïna. Tu dius que diuen que són els socialistes. A la nova corporació hi ha tres cadires socialistes, dues d’Esquerra (amb la presidència) i dues de Junts.

—Els socialistes tots sols no poden. Voleu dir això?
—Et diria que no ens estimen. Els que no ens han estimat mai, no ens estimen. I els que ens estimaven, ens han deixat d’estimar. Crec que es pot entendre entre línies què vull dir.

—Per què us han deixat d’estimar?
—Segurament perquè ja no els fem servei. O perquè, pel motiu que sigui, el país ha canviat. El FAQS és un programa amb molta repercussió, tanta que han acabat volent-se estalviar el linxament a les xarxes. Que els polítics estiguin condicionats per allò que passa a les xarxes em sembla lamentable. El món no és Twitter. Ens hem begut l’enteniment. Els periodistes, també. Ens pensem que allò que es diu a les xarxes és allò que es diu al món. I no, home, no.

—Quin balanç en faríeu, del Preguntes freqüents?
—En l’àmbit professional, és la feina amb més repercussió que he tingut. La que ha causat més impacte en la meva carrera. En l’àmbit personal, ha estat difícil de portar perquè té tant d’impacte que a les xarxes socials ha estat complicat. He patit un linxament des del dia 1 molt fort, potent i bèstia. Els diumenges al matí costaven. Els dies que hi ha programa s’engega la maquinària de la merda. Tu hi has vingut i ho has viscut. T’ho dic així: la maquinària de la merda orquestrada (segurament) o no. M’és igual. Però el FAQS s’havia convertit en la diana de moltes de les coses que passen en aquest país i els qui l’hem fet hem rebut per totes bandes. Al FAQS li ha pesat ser el FAQS, i allò que significa. És una marca tan potent que, amb qualsevol canvi que facis, continua essent el FAQS, el programa processista. És igual que et passis dos anys parlant de la covid-19, portis experts en Ucraïna o el mag Lari. Sempre seràs el programa processista. És una marca i etiqueta molt potent. Si ets dius FAQS, ets el FAQS. Fer marques potents a la televisió no és fàcil. S’havia aconseguit. I ens trobaran a faltar, espero.

—Ja pot ser.
—Ja n’hi haurà uns altres. Un programa d’anàlisi política de l’actualitat, de reflexió, que dóna temps als temes. Hi haurà de ser. No ens podem creure que en aquest país no passin coses que puguin ser comentades.

—Coses bones que recordeu?
—Em va agradar molt anar a Belfast a entrevistar un dels quatre de Guildford. Patrick “Paddy” Armstrong. Tenir la possibilitat d’entrevistar-ne un dels quatre, empresonat durant trenta anys injustament, em va semblar potent. La qüestió del Nord d’Irlanda l’he seguida sempre de prop, i de jove em va impactar. També Joan Báez, en un concert a prop de Ginebra. John Bercow, president del parlament britànic. O durant el judici, ser periodista em va permetre d’accedir als presos i poder entrevistar-los a la presó.

—Vau fer el Preguntes freqüents de la covid.
—Del Preguntes freqüents sempre recordaré la solitud, enmig del plató, durant la covid. Passar de tenir públic al silenci més absolut. L’equip mínim. Feia el programa sola a plató, sense maquillatge, sense perruqueria, fent entrevistes amb dúplex.

—Un moment complicat: Juan José Millás es nega a posar-se la traducció del català al plató. I acabeu fent l’entrevista en castellà.
—Les entrevistes es fan sempre en català. A Álvarez de Toledo, l’entrevista li vam fer en català. Però Millás, que va néixer a València i a quatre anys va anar a Madrid, ens va dir: “Us demano, si us plau, no tenir auricular. No sabeu com m’angoixa. Sento la persona en català i alhora la traducció. Em desconcerto, m’angoixo, i em bloquejo.” Vam decidir de fer-la en castellà. Error nostre, no haver-ho explicat. El FAQS es va equivocar no explicant què havia passat.

—Audiències. Us he llegit dir: “Ja no arribem al 20% d’audiència, però això passa a tot arreu.”
—Cap programa no hi arriba. Menys Crims, l’únic, i Eufòria, encapsulada de quaranta minuts, El foraster i Jocs de cartes. Però amb FAQS parlem d’un programa de quatre hores en directe.

—De mitjana sou al 14%, 15%. La mitjana de la cadena.
—Depèn del dia, però sí.

—Com ho valoreu?
—L’Ustrell va començar el FAQS l’octubre del 2017. Va agafar el moment àlgid. A la Laura li van tocar les entrades a la presó, l’exili, les manifestacions, buscar Puigdemont als maleters. Jo entro al judici i em toca la presó. M’ha tocat de gestionar el desengany. I és molt complicat. I, a més, hi ha moltes més plataformes digitals: no solament Netflix, tens Disney+, HBO, Filmin. Batallar contra això, quan el gran momentum ja ha passat…

—Què farà, ara, Cristina Puig?
—Buscar-me la vida. Buscar feina, que he de pagar el lloguer, l’escola de la meva filla, alimentar-la… No sé on aniré. Aquesta feina és la incertesa permanent. Quan et passa a vint-i-sis anys, diu: “Res!” Però a la meva edat, quaranta-nou, toca més els nassos. Avui llegia un fil de la Llúcia Ramis, bestial, sobre què implicar ser periodista des dels vint-i-cinc: treballar els festius, sous precaris, autònoma. És un ofici a què dediques moltes hores, crema molt. Al final acabes amb la cremada de la professió.

—No és gens clar qui vota, o no vota, Cristina Puig.
—No ho he dit mai. Ningú no n’ha de fer res, de què penso políticament. Tot i que s’ha intentat de crear estat d’opinió de què sóc i què penso i què voto. Pels no independentistes, sóc independentista de pedra picada; pels independentistes, sóc una nyorda. Poseu-vos d’acord! Pels uns, d’ERC, pels altres, de Junts. Ja us ho fareu.

—Us veig emprenyada.
—Estic emprenyada i disgustada i decebuda. Un dia farem el llibre del FAQS. El dia que puguem explicar totes les coses que hi han passat.

—Expliqueu-me’n una.
— Si no s’hi veu gent entrevistada, és perquè no vol. No perquè el programa no vulgui. I et parlo de gent molt estimada per aquest país.

—Puigdemont?
—Per exemple. Fa molt de temps que el volem entrevistar i no vol. Vam fer un sol dia una connexió amb dúplex. O els socialistes. L’última persona que he entrevistat amb càrrec del PSC és Salvador Illa, abans de la pandèmia, quan no era ministre, sinó secretari d’organització del PSC. I en tota la pandèmia no va venir mai. Ha estat molt difícil de fer equilibris polítics. N’hem hagut de fer amb periodistes. Tot i que els periodistes no porteu cartells penjats, es vol provar d’equilibrar la balança. O fer-ho amb gent pròxima.

—De periodisme polític, en continuareu fent?
—Vull continuar fent periodisme, perquè m’agrada i crec que en sé fer. Reinventar-me a la meva edat és molt difícil. El periodisme polític m’apassiona, però m’ha cremat molt. El pim-pam-pum m’esgota.

—Jo he fet entrevistes amb tres cap de premsa al costat. Abans no passava.
—Terrible. I abans tenies un accés més directe. Els polítics s’han fet una cuirassa de desconfiança molt bèstia. I això els fa més impersonals. Per venir i que no em diguis res i enredis, millor que no vinguis, tu. I a vegades ell vindria i els cap de premsa t’ho frena.

—Voleu afegir res?
—Que espero que trobin a faltar el FAQS. Amb el temps, quan ens enyorin, veuran que no érem tan dolents, ni malvats, i que vam fer molta més feina que no la que la gent recorda. Quan passi el temps, i mirin enrere, potser diran: “Ens vam equivocar dient que se n’anessin. Ara ens hauria anat bé.” I ja està.