Cristina Puig: ‘No vull tornar a treballar a TVE Catalunya mentre la dirigeixi Eladio Jareño’

La periodista Cristina Puig (1972), ex-presentadora dels programes de debat polític ’59 segons’ i ‘El debat de la 1’, ha guanyat fa pocs dies la demanda que havia interposat contra TVE per acomiadament improcedent. La televisió pública espanyola l’acusava d’haver ‘vetat’ entrevistats i ‘menyspreat’ els seus companys. El judici ha conclòs que aquestes acusacions no són certes en cap cas. De fet, Cristina Puig va defensar tothora que TVE a Catalunya, dirigida per Eladio Jareño (1958), ex-cap de comunicació d’Alícia-Sánchez Camacho al PP català, l’havia acomiadada per motius ideològics. Actualment, Puig treballa a l’editorial RBA, escriu al diari Ara i parla per RAC-1. En aquesta entrevista telefònica valora el resultat del judici.

—Després de la sentència, podreu tornar a treballar a TVE?
—No. En aquest judici hem reclamat la improcedència. I si dic que els he fet un regal és perquè el dia del judici vaig renunciar a la nul·litat. Si el jutge declarava l’acomiadament nul, i hi havia molts números que ho fos, havia de tornar a la televisió l’endemà. La readmissió hauria estat immediata. Però no ho vaig voler. Jo no vull tornar a treballar a Televisió Espanyola mentre la dirigeixi Eladio Jareño i els càrrecs directius que hi ha. I mentre no ho vulguin. Perquè jo no vull tornar a treballar a Televisió Espanyola perquè ho digui un jutge, sinó perquè ho vulguin. I això no passarà mentre hi hagi aquesta direcció.

—I què volíeu demostrar amb el judici, doncs?
—L’única que volia era que se sabés que s’havien inventat una carta i un acomiadament disciplinari. Si em vols fer fora, hi tens el dret. Fes-ho. Però no t’inventis coses rares. Que el president de la televisió anés al Congrés dels Diputats i digués que ‘aquesta senyora la fem fora perquè maltractava els seus companys…’. Per favor. Però si al director anterior, en Cruanyes, el van castigar pels mateixos motius: ideològics. Passa que ell és fix, i no el van poder fer fora de TVE. I jo només era indefinida. Els va ser més fàcil. I escolta, fes-me fora si vols, però no t’inventis que maltracto companys. Perquè a mi els danys morals i a la imatge per culpa de la impresentable compareixença del director de TVE al Congrés dels Diputats ningú no me’ls ha pagat. Només se’m paga allò que era meu. Ara m’han de pagar més per any treballat. Perquè és improcedent, el que han fet. La cosa ha estat aquesta.

—Quines conseqüències té no haver demanat la nul·litat?
—El meu advocat va ser molt clar: que sàpigues que has perdut l’oportunitat de demostrar tota la censura que hi havia durant el judici. De demostrar la intenció política i explicar totes les teves queixes. No ho podrem fer. Amb la improcedència només hem discutit quants dies em tocaven per anys treballat.

—Us sap greu?
—No. Perquè no vull reobrir el debat. I perquè tenia el perill de guanyar, diguem. La readmissió. Veient la possibilitat que m’hagin de readmetre, i que acabi allà fent passadissos, i haver d’aguantar l’home que m’ha fet fora, doncs et dic que no en tinc ganes. Ara treballo en un lloc on estic a gust, descobreixo el món editorial, col·laboro a la ràdio i escric a la premsa. I crec que puc continuar parlant de la censura que s’exerceix a TVE i de quines ingerències públiques hi ha. Ho puc continuar fent des dels mitjans.

—Recordem només un moment algun problema de censura que vau viure.
—Molt abans que em fessin fora jo ja m’havia queixat moltes vegades, moltes, de les ingerències. Perquè jo era la imatge del programa i les crítiques les rebia jo. Perquè és evident que les taules de debat eren filtrades, és evident que no em deixaven entrevistar David Fernàndez. I que l’única vegada que ho vaig poder fer va ser sobre el cas Pujol, i en un dúplex. I em van dir clarament que cap pregunta sobre procés, ni res. Tot havia de ser cas Pujol. Jo m’havia queixat d’ingerències moltes vegades i no me’n penedeixo en absolut. Si els periodistes no fem públic que patim censura, qui ho ha de fer?

—I al revés? Us obligaven a entrevistar gent?
—De la mateixa manera que et dic que una mena de comissari polític que tenien a la tele va tenir la santa barra de venir un dia amb el meu guió, ratllat amb vermell, indicant quines preguntes havia de durant el debat fer i quines no, també et dic que no em van dir que entrevistis aquest o aquell altre. Sí que et dic que no em deixaven entrevistar uns senyors, que eren els de la CUP. Després ho salvaven amb connexions al parlament on sortien els seus diputats, o als informatius. Però a mi, al debat ’59 segons’, no em van deixar entrevistar-los mai. A les taules de debat amb sis convidats, n’hi havia tres del PP, un de Ciutadans, i dos de socialistes. I una única veu independentista. Normalment convergent. Alguna vegada, d’ERC. De la CUP, mai. I no em van saber justificar mai per què, de veu independentista, només n’hi havia una enfront de sis, ni per què els de la CUP no podien ser mai entrevistats.

—Deveu ser de les primeres persones que ha parlat de ‘censura ideològica’
—És molt pitjor l’autocensura que la censura. I a TVE hi ha molta autocensura. Penso que a la nostra professió l’autocensura és molt més perillosa. Allò de ‘millor que no ho fem, i ens estalviem l’esbroncada’. No. Fes-ho, i si t’han de dir res, ja t’ho diran. El problema és quan no t’ho deixen fer. Que és el que em va passar a mi. I és el que clama al cel. Un programa de debat, en què els temes i els convidats es decidien als despatxos. És una cosa que no vull tornar a tocar. Hi he passat pàgina. M’esgotava pensar en un judici per buscar la nul·litat, i per tornar en un lloc on no vull tornar. I tornar a debatre si hi ha censura o no. Capítol tancat.