Cristina Genebat: “S’ha d’estar enfadat per a canviar les coses? No”

Obra multipremiada. Premis Max, Butaca, Crítica. Cristina Genebat, juntament amb Julio Manrique i Marc Artigau, és aquests dies al Lliure amb l’adaptació del clàssic de Txékhov Les tres germanes. Després d’haver suspès funcions la temporada passada a causa de la covid, tornen al teatre de Montjuïc fins el 19 de juny. La vida insatisfeta de les germanes –Maixa (interpretada per Maria Rodríguez), Olga (Cristina Genebat) i Irina (Elena Tarrats)– i el seu germà Andrei (Marc Rius) a la Rússia rural a començament del segle XX. Joves atrapats que anhelen l’arribada d’un món nou, encarnat per la ciutat de Moscou. Però el canvi de vida no arriba mai. Una obra pensada abans de la pandèmia i de l’atac de Putin, però que reflecteix també aquests estats d’ànim d’una societat plena d’esquerdes. Parlem amb Genebat al vestíbul del Lliure. És una entrevista curta, en la qual costa d’entrar, per les mateixes urgències del temps. Sento que l’entrevista comença amb reserves i s’acaba amb la complicitat de trenta minuts intensos, que clouen amb entesa.

—Com esteu?
—Estic bé… Estic molt cansada perquè tinc una vida molt agitada, però estic bé. Sóc mare, concilio, assajo una cosa al matí, faig funcions a la tarda.

—Teniu una jornada intensa?
—Sí, tinc una jornada completeta. De dilluns a diumenge. És una època de molta feina, però bé, no ens queixarem, ara que en tenim.

—Com va, de públic, Les tres germanes?
—Va bastant bé. Tot i que és un moment dolent per als teatres –estiu, bon temps–, Déu n’hi do, els espectadors que té! Quan la vam estrenar, ara fa un any i mig, la primera setmana havíem exhaurit totes les localitats. Aquesta vegada no ha estat així, però Déu n’hi do.

—L’altre dia parlàvem amb Ferran Utzet que aquesta sisena onada ha portat una gran baixada d’espectadors als teatres.
—Sí, és el tema de què parlem tots, últimament. Va haver-hi un moment, quan es van obrir els teatres, que encara hi havia restriccions i teníem ple sempre. Perquè, és clar, la gent tan sols podia anar al teatre; no podia anar als restaurants, ni als bars, i tenia moltes ganes de sortir. Ara hi ha una crisi, hi ha una guerra; la gent no té diners. I nosaltres els hem de saber fer venir.

—Com creieu que s’ha de fer venir, el públic?
—Això seria una entrevista molt llarga. No t’ho sé dir. És que ara em posaria on no em demanen, perquè és molt complicat. No sé si és una qüestió de màgia o si les entrades haurien de costar menys diners. Però dic això i sé el que és aixecar una producció i recuperar la inversió feta. No ho sé. Crec que hem d’agafar embranzida i que tornin a venir.

—Teniu la sensació que s’han donat massa respostes dogmàtiques, al teatre? Cerquem històries que reafirmin les nostres lluites?
—És clar. El teatre és un lloc on fer-se preguntes, no on rebre respostes. L’art existeix per posar-te en qüestió. Perquè els espectadors aprenguin alguna cosa de si mateixos i del món que els envolta.

—Ho demano perquè moltes manifestacions culturals o artístiques també volen una transformació social i són pròximes als feminismes, a l’ecologia.
—Si els polítics fessin política, els artistes no n’hauríem de fer. I aquesta és la qüestió. Els artistes no hauríem de fer política. Ja no hi ha debats. Els polítics reafirmen els seus discursos amb el grup de gent que ja saben que els votarà. Per mi, hi ha una part de la política que té a veure amb l’entesa. Arribar a acords perquè conjuntament tinguem una societat millor i puguem viure més bé. Crec que fa molt de temps que els polítics van endavant i endarrere i fan poca política. No he de pujar a un escenari i explicar res de mi i d’allò que crec o deixo de creure. Evidentment, no hi pujaré a explicar res que tingui uns valors que van en contra dels meus, però he de poder fer un personatge que em caigui molt malament o que tingui uns valors repugnants des del meu punt de vista, perquè la gent se’l pugui qüestionar. El teatre no és un espai per a adoctrinar-nos.

—Què en destaqueu, de l’adaptació?
—Moltes coses. No l’hem feta de pressa, ni improvisadament. Ni esperant que vingués la inspiració. Provar una cosa, provar-ne una altra, veure fins on podíem arribar, i crec que l’hem col·locada en un lloc que està molt bé. No hem faltat a l’ànima de Txékhov, que és el que volíem. Volíem que fos un discurs que pogués interpel·lar els espectadors d’avui dia sense manipular l’esperit de Txékhov.

—Com va el fet treballar amb la vostra parella, Julio Manrique?
—Té pros i contres, clar. Et coneixes molt i, per tant, hi ha unes barreres socials que immediatament traspasses, amb la qual cosa crec que pots arribar lluny, perquè tots dos som persones molt exigents. Després hi ha totes les incomoditats que això causa i que ja us les podeu imaginar.

—Això de les barreres socials per a fer feines profundes és interessant.
—Bé, no solament passa amb les parelles, eh? També amb gent que coneixes molt. He treballat amb amigues molt amigues i acabem d’engegar un projecte amb amigues intimíssimes. I també hi ha la confiança de dir: “Ei, això crec que sí, això crec que no.” La parella, per mi, és el meu millor amic, és amb qui més confiança tinc del món, per tot allò bo i per tot allò dolent. Quan hi ha nervis, també és el primer que rep. Però quan hi ha una cosa en què creus, la pots arribar a discutir profundament, fins a arribar a un punt d’acord.

—En el vostre llibre sobre feminismes –Som iguals o no? (Rosa dels Vents, 2020)– feu preguntes. També sembla un llibre escrit amb una posició conciliadora en què qüestioneu certs feminismes polítics més radicals.
—A veure. El que he fet és qüestionar-me a mi, no qüestionar ningú. És important, perquè no és el mateix. Cadascú és lliure de fer i opinar allò que vulgui. En un moment vaig dir: “Ja no em sento a gust amb certs discursos d’Instagram.” Amb una cosa formal que es desocupa de coses més profundes que, des del meu punt de vista, serien més útils. Penso que està molt bé que hi hagi una moda. Perquè ens hi afegirem molts més i tindrem els ulls més oberts per mirar què passa i què hem de canviar. Però m’agradaria que aquest canvi fos més profund. Des de l’educació, l’educació dels nostres fills, en les cures… És un canvi sistèmic. No ens hauríem d’enfrontar tant, sinó trobar ponts. Allò que em preocupa més és aquest ús de les xarxes socials. Em sembla que totes les feministes volem el mateix, i la cosa inquietant són les xarxes socials. La manera com ens sentim observats i com ens venem.

—Dieu que hi ha feminismes massa agres. Em recorda allò que diu Sara Ahmed, que les feministes, per ser-ho de debò, han de ser aixafaguitarres.
—Mira, no… El meu llibre té tres parts i això tan sols n’és una. Entenc que pels periodistes això és el més divertit, dir que estic en contra d’algú. Però no, estic d’acord amb totes. Vaig començar el llibre amb unes preguntes. Aquest és el problema d’aquesta societat. Et fan posicionar: Fanta de taronja o Fanta de llimona? No em dóna la gana, Coca-Cola! No et penso dir a favor o en contra, perquè sóc feminista i prou. He d’aprendre de les generacions més joves i també de les més grans. Per mi, la meva funció i la meva professió és establir ponts, tant quan tradueixo com quan faig d’actriu. Sempre miro d’agafar un material i traspassar-lo a una altra persona o a un altre idioma. Em vaig fer un seguit de preguntes i vaig dir: “Vull llegir tots els llibres que pugui sobre feminisme per entendre que és això del poliamor o de més qüestions de què ara es parla i quan jo tenia vint anys, no.”

—Us ho demano perquè jo també em qüestiono molt el fet de si per a fer canvis reals s’ha d’estar enfadat. Hi ha aquesta sensació que les dones hem de ser sempre amables i conciliadores. Potser unes altres emocions com la ràbia, que té cabuda al teatre, no té cabuda a les nostres vides reals?
—He estat molts cops a la vida enfadada. Per moltes coses. I he fet molta teràpia. He anat al psicòleg. Si tens molta ràbia dins, has de deixar de tenir-la. Voler viure en pau és el que hem de voler tots, perquè el contrari és molt perillós. I ens porten cap al contrari. Guerres, enfrontaments. Són llocs on no hauríem d’anar. La dona ha tendit a la diplomàcia. S’ha d’estar enfadat per a canviar coses? No. S’ha de procurar estar bé amb un mateix i en pau amb el món en què vius. I evidentment hi haurà moltes coses del món que tindràs ganes de canviar. Primer has de pensar: “Per què tinc tanta ràbia?” Perquè, si no, la pots projectar fora. I sí, el patriarcat ens ha fet molt de mal. Però a tots! A totis! Homes, dones. A tothom. Perquè no és saludable. Hem d’entendre bé on són els problemes i ubicar-los. “Canviem els noms dels carrers!”, diuen. No sé si hem de canviar els noms dels carrers, potser hi ha coses més importants. Ens ocupem de les mares? Intentem millorar la conciliació? Perquè, a mi, que aquesta plaça es digui Margarida Xirgu o Pepito Pérez no em canviarà la vida. Em canviarà la vida tenir uns drets. Em canviarà la vida que hi hagi una educació sexual per als joves. No em canvien la vida les formes, me la canvia el contingut.

—Creieu que les coses han canviat aquests anys?
—Sí, s’han fet moltes lectures de gènere, i és l’hem feta a Les tres germanes. Tres germanes, tres dones, fa dos-cents anys. En quin lloc era Txékhov i en quin lloc som ara? Llegim-lo del punt de vista femení. Crec que es fan moltes lectures de gènere. Que el mascle deixi de ser al centre i comencem a escriure històries de dones de més de quaranta anys. Perquè, al final, són les que més consumeixen cultura i les que menys representades han estat. Sempre fan de secundàries. Això comença a canviar perquè prenem consciència de tot plegat.

—Per a poder fer una adaptació de Txékhov, per a poder ser programat al Lliure, cal tenir més de quaranta anys?
—No. Mira la programació! Et convido a llegir què s’ha programat enguany i a fer-ne una mitja d’edat. Et puc assegurar que no puja dels quaranta.

—Parlo en general… És un problema generalitzat, en més equipaments i també en uns altres sectors?
—S’ha de donar oportunitats a la gent jove. Però gent jove amb talent! El gran drama és el de la dona de més de quaranta anys! A veure si ara, que ens comencen a donar papers, serem massa grans… Saps què et vull dir? Jo també m’he de guanyar la vida, encara! Tinc fills a mantenir, hipoteques per pagar. Tots ens hem de guanyar la vida. Has de tenir més de quaranta anys per a ser en un teatre públic? En aquest moment, no. En absolut. Podem parlar de les ficcions televisives. Són molt més habituals les dedicades als joves. I sí, la gent jove té moltes ganes de treballar, s’ha menjat una crisi econòmica, una pandèmia, ha tingut poques oportunitats havent acabat la carrera, és cert. Però no crec que el sector del teatre sigui pitjor que els altres, en aquest sentit. S’han de fer mèrits. El primer muntatge que vaig fer no va ser al teatre Lliure. Ni el segon, ni el tercer, ni el quart. Penso que la nostra carrera és de fons. La vida no és qüestió de campanades. Ara tinc molta feina, però he passat moltes èpoques sense tenir-ne. Em vaig posar a estudiar traducció per poder tenir dues feines, per provar de mantenir uns mínims. Veus?, ja em posiciono políticament, i d’això podria fer-ne una obra, demanar-nos sobre a quina edat comencem a ser tap. Si fas un muntatge l’any, ja ets un tap? Home, hem de treballar! Això de Les tres germanes són cinc setmanes de feina i ja està, ens n’anem a l’atur. De fer un sol muntatge al Lliure no puc viure. És molt inestable, aquesta professió, a totes les edats.

—És una aposta personal de risc, ser actriu?
—Totalment. És acceptar que l’any que ve no saps de què viuràs.