Atrapats entre foc creuat, els cristians del sud del Líban es neguen a anar-se’n

The Washington Post · Abbie Cheeseman i Suzan Haidamous

Qlaaia, Líban. L’avió de combat israelià, rugint sobre els seus caps, va deixar anar una altra bomba. L’explosió va fer tremolar la casa de Marita el-Hajj i en va sacsar les finestres.

Però la nena, de nou anys, va continuar amb la mirada posada en l’infinit. Amb els ulls vidriosos i el rostre impassible, l’explosió no semblava que l’hagués commoguda de cap manera. En aquest poble cristià maronita, situat a menys de cinc quilòmetres de la frontera entre el Líban i Israel, aquesta mena d’atacs són gairebé constants.

Aquest darrer any, la Marita ha vist i sentit com el conflicte entre Israel i l’Hesbol·là s’anava intensificant. Segons que expliquen els pares, els símptomes del seu autisme han empitjorat dràsticament d’ençà de fa tres setmanes, a mesura que els combats al voltant del seu poble han anat escalant.

“Tan sols volem la pau. No volem aquesta guerra”, diu la mare de la Marita, Manal el-Hajj.

Encara que gran part del sud del Líban es troba, de facto, sota el control de l’Hesbol·là, a les antigues valls d’aquesta zona hi ha un grapat de ciutats i pobles de majoria cristiana, drusa o musulmana sunnita. La neutralitat les ha protegides durant els primers onze mesos de guerra, però ara els combats les han tornades a posar a l’ull de l’huracà.

La majoria dels residents d’aquestes comunitats han estat evacuats, però els habitants d’algunes ciutats cristianes s’han negat a abandonar casa seva. Alguns diuen que no poden permetre’s de traslladar-se. Alguns altres creuen que la seva presència dissuadeix els atacs d’Israel i l’Hesbol·là. I uns altres, simplement, temen no poder-hi tornar mai més si se’n van.

A Robert i Manal El-Hajj, els pares de la Marita, el conflicte els ha causat una sensació d’impotència absoluta. En un país que fa cinc anys que travessa una crisi econòmica profunda, la família ni tan sols ha pogut fugir de la zona de perill d’una guerra a la qual no dóna suport.

Quan Israel va emetre l’avís d’evacuació per a Qlaaia aquest mes, la Manal explica que va començar a plorar desconsoladament. Volia anar-se’n, però sabia no era una opció. La família, que ja depenia de la caritat abans de la guerra, simplement no té prou diners per a allotjar-se en cap més lloc. Suportar la “humiliació” d’haver d’estar-se en un refugi per a desplaçats a Beirut no faria sinó empitjorar els símptomes de la Marita, diu la Manal. La seva filla gran, de quinze anys, li va dir que seria millor morir-se a casa. Els seus fills més petits li van suplicar que abandonessin el país.

Amb la veu i les mans tremoloses, la Manal va encendre el televisor. La primera imatge que hi va veure van ser uns nens sense vida els quals retiraven d’uns enderrocs a Gaza. Va plorar una mica més. “L’única cosa que demano és que no els passi res als meus fills, que no acabin com els nens que veig a la televisió”, diu.

Les explosions d’artilleria que arriben cada pocs minuts reverberen en la vall, i fan tremolar els edificis. A mesura que avança el dia, els atacs esdevenen com més va més freqüents i sorollosos. Les nits, diu la família, són un infern.

El seu pis de dalt l’edifici té vistes tant al sud del Líban com al nord d’Israel. De la finestra del saló estant, expliquen, veuen les columnes de fum dels atacs aeris que hi ha cada dia, entre deu i vint. Onades de coets, míssils, artilleria i ràfegues de metralladora interrompen puntualment un ambient generalment serè. En una frontera tan acostumada a la violència armada, alguns nens asseguren que poden diferenciar els atacs entrants i els atacs sortints.

Aquestes darreres setmanes, les forces terrestres israelianes s’han endinsat al Líban per combatre l’Hesbol·là sobre el terreny, en pobles que s’han buidat d’habitants ben de pressa. Els soldats israelians no han entrat encara en cap zona cristiana, però se’ls pot sentir de casa la família El-Hajj estant.

Cada vespre, mentre els bombardaments s’intensifiquen, un grup de voluntaris es reuneix per preparar paquets d’ajut per a la comunitat. Aquesta setmana, els voluntaris se centren a reunir roba d’hivern. L’ajut, expliquen, beneficia tant la comunitat com els voluntaris, que per uns moments poden distreure’s de l’estrèpit d’una guerra que es lliura a pocs quilòmetres de distància.

“Si el poble es buida i qualsevol pot entrar-hi i sortir-ne, les nostres llars encara perillaran més”, diu el capellà Pierre Raï, de l’església de Sant Jordi. “És millor que ens quedem aquí i protegim casa nostra i la nostra terra. Encara que no tinguem armes, la protegirem amb la nostra presència”, afegeix.

Però la protecció que la religió pot oferir als residents del poble és tènue, en el millor dels casos. A Ebel es-Saqui, a uns deu quilòmetres de Qlaaia, el sacerdot ortodox grec Gregorius Salloum va morir en un atac aeri israelià aquest setembre. Els pobles cristians propers que sí que han estat evacuats, com ara Ain Ebel, també han estat devastats pel conflicte.

Aquesta onada d’evacuacions en massa ha posat a prova l’equilibri sectari delicat del Líban. Sota el pretext d’atacar objectius concrets de l’Hesbol·là que travessaven la zona, l’aviació israeliana ha arribat a bombardar edificis sencers de refugiats en àrees cristianes.

Phillipe al-Akla, sacerdot ortodox del poble de Jdeidet Marjayoun, situat a menys de cinc quilòmetres de Qlaaya, explica que un membre de l’Hesbol·là li va disparar uns quants trets aquest mes perquè li havia impedit de refugiar-se a la seva església. El sacerdot va sortir il·lès i l’home va ser detingut, però un feligrès que va presenciar l’incident assegura que una de les bales li va passar fregant l’orella.

Mentre les tropes israelianes s’endinsen al sud Líban, els habitants dels pocs llogarets cristians que resten dempeus expliquen que temen que, aviat, quedaran atrapats en una zona de seguretat temporal israeliana, o bé en una nova ocupació.

Marjayoun encara no ha rebut un avís d’evacuació, però ja sembla un poble fantasma. Només hi queden 121 famílies, segons que expliquen les autoritats locals, la majoria de les quals conformades per una sola persona. Les pomes es podreixen als peus dels arbres; gats i gossos abandonats deambulen pels carrers entre negocis tancats. L’únic esdeveniment que fa sortir els residents al carrer és la missa del diumenge. La setmana passada tan sols van assistir-hi una quarantena de persones.

Els avions de combat rugeixen sobre els caps dels pocs residents que queden. Sami Abla –el mukhtar, o cap de la comunitat, de Jdeidet Marjayoun– obre les finestres de casa en cas que hi hagi explosions. Diu que ací ningú no vol abandonar la terra sense saber si podran tornar-hi o què s’hi trobaran quan tornin. Els vincles dels residents amb la terra, continua, ara són més profunds que mai. Abla assenyala una tomba al pati de casa. És de la seva filla petita, que va morir de càncer fa tres anys, quan en tenia 24. “Ací hi ha una part de mi. Com vols que la deixi?”, diu.

Abla i Al-Akla expliquen que la decisió de quedar-se és una qüestió de memòria i d’història, no pas de diners. Marjayoun va ser la caserna general de l’Exèrcit del Sud del Líban, una milícia sectària dirigida per cristians i finançada per Israel durant les dècades d’ocupació israeliana del sud del Líban.

Quan els tancs israelians van travessar aquests pobles l’any 2006, tots els residents van fugir-ne, tret de dos o tres, diu Al-Akla. L’aviació israeliana va atacar el comboi d’evacuació, i va matar-ne alguns ocupants. En aquell moment, el batlle d’aleshores, Fouad Hamra, va declarar a The Washington Post que no havia hagut d’evacuar Marjayoun en cap de les tres guerres anteriors, i va prometre de tornar-hi. En declaracions aquesta mateixa setmana, Hamra diu que aquella evacuació l’acompanyarà sempre.

“Si tornessin els tancs, evacuaria?”, es pregunta, mentre s’eixuga les llàgrimes. “No. Mai més”, es jura.

Imogen Piper, de Londres estant, ha contribuït a aquest reportatge.