16.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.03.2025 - 22:46
Vivim de ple una crisi de la docència? Com més va més professors asseguren que estan esgotats, cremats, o diuen que han perdut la vocació. La realitat social canvia i avui els docents no tan sols imparteixen una assignatura, sinó que sovint es troben que han de fer de psicòlegs, de pares, d’amics, de metges… Amb l’estrena aquesta setmana de la sèrie documental Històries de l’escola (3Cat), s’hi poden veure uns quants casos. El testimoni d’una docent d’anglès és exemplificador: “Hi ha gent especialitzada amb coses que a nosaltres se’ns escapen. Hi ha càrregues emocionals i motxilles que porten de casa, de molts anys de pares… Que hi ha un punt que jo us ajudaré fins que pugui. Som profes, jo vull fer classes d’anglès. Tinc ganes de fer classe i cada vegada costa més.”
Aquest problema és només un graó del cim que han d’escalar els professors cada dia quan entren a l’escola. Les reaccions són evidents: una teleespectadora del programa ho deia ben clar a les xarxes socials: “Només calen dos minuts de programa per veure que aviat ningú voldrà fer docència a un institut.” La pèrdua i la falta de vocació són un problema del qual fa anys que se’n parla a tot Europa i que, aquests anys, s’ha accentuat de manera important als Països Catalans.
“Amb els anys d’experiència, t’enduus hòsties pertot”
“Quan comences a estudiar a la universitat estàs molt il·lusionat, amb el pensament utòpic de canviar el món. Però amb els anys d’experiència veus que t’enduus hòsties pertot: tant de l’administració, com de directius, companys, alumnes, famílies… Amb els anys d’experiència veus que la flama es va apagant.” Això ho diu en Joan (nom fictici, com més testimonis d’aquest reportatge, que prefereixen restar en l’anonimat), un mestre de primària de les Illes. No és l’única persona que pensa així.
Un informe del sindicat USTEC, al Principat, ho corroborava en xifres: més d’un terç dels docents està disposat a deixar la professió. En el cas del col·lectiu de 31 anys a 40, la xifra augmenta al 44%. Tampoc no és un fet aïllat d’ací: una enquesta de l’Associació Americana per l’Educació, dels EUA, parla d’un 55% de mestres que ho vol deixar. Com indicava un dels impulsors de l’estudi de l’USTEC, el mestre, historiador i escriptor Xavier Díez a VilaWeb, a l’estat francès, per primera vegada d’ençà de la Tercera República, en les últimes oposicions hi havia més places que no pas opositors.
I en una línia similar s’expressa el degà de la facultat d’educació de la Universitat de les Illes Balears (UIB) –on el màster de professor té força places buides–, Miquel Oliver: un estudi de la UNESCO de l’any 2000 ja advertia que països com ara Bèlgica, Dinamarca, Suècia, els Països Baixos i el Regne Unit tenien una mancança molt gran de professors.
Per què s’apaga la flama?
El problema no és només un, és una suma de factors que afegeixen aigua al banyat. I un sistema que no acaba de funcionar, segons que denuncien els docents consultats, perquè quan surt una solució, neix un problema nou. I, al final, és un peix que es mossega la cua. Tots els docents amb qui hem parlat coincideixen força en els factors. El més clar: la professió ha perdut prestigi.
“Falta confiança en la figura del docent”, diu en Joan. “No ens valora ningú”, diu la Laia, docent del Principat. El portaveu del sindicat STEI en educació pública, Lluís Segura, també ho té clar: “La sensació que tenim és que sempre hem d’estar justificant la nostra implicació.” Ell mateix adverteix que moltes especialitats de les llistes d’interins queden buides, tant a secundària com en el cos de mestres. “Per què tot allò pel qual era meravellós ser mestre ja no és així?”, pregunta, i respon ell mateix: “Per la manca de consideració social.”
L’administració, responsable?
Segura creu que el culpable clar d’aquest desprestigi és l’administració: “S’utilitza l’educació com a punta de llança. Canvien les normatives cada tres o quatre anys. No ens deixen temps d’adaptar-nos a una nova manera de fer feina. I si canvies constantment la normativa, fas palès que l’educació va malament. Ho transmets a la societat. Sembla que els docents no feim bé la nostra feina.” Una docent catalana també s’expressava així a les xarxes socials: “Som jutjats per tot.”
Enfadat amb el govern també ho està Cristian Llorens, l’influenciador curiosaire.vlc. Com explicava en una entrevista a VilaWeb, té “la sensació que el nou govern té una set de venjança cap al professorat”. I per això va anunciar que plegava, després de cinc anys com a interí: “M’agrada tenir el control de la meua vida i d’ençà que estic en educació note que l’he perdut per complet. I sobretot, els últims dos anys amb el canvi de govern valencià.”
“La docència ja no és atractiva”
“Estam cremats, cansats, decebuts. Duim anys sacrificant-ho tot, fins i tot les condicions laborals, en pro de voler baixar ràtios, millorar les condicions i amb la mirada posada en els infants. Però els polítics s’obliden que també necessitam condicions laborals dignes”, apunta Segura. I això fa que molts llicenciats acabin trobant aquestes condicions en l’empresa privada: “La docència ja no és atractiva. I això redunda en què els joves, com més va, menys volen ser mestres. Què passarà si això continua creixent?”
La pregunta que es fa Segura és la mateixa que es fa Oliver, que diu que els canvis que s’han fet fins ara no són prou valents, que la realitat ens supera, que no se segueix l’exemple d’uns altres països on sí que han funcionat les solucions. El degà de la UIB té clar que la problemàtica es complicarà: “El que ens ve és molt pitjor que el que tenim. L’adaptació als canvis dels pròxims cinc-deu anys dificultarà molt l’exercici de la docència.”
Els docents novells, abandonats
Una de les solucions que proposa Oliver, que diu que la gran part de la recerca sobre el tema hi coincideix, és tenir equips docents cohesionats. Diu que no pot ser que hi hagi instituts en què canviï el 30% del professorat cada any i que els docents més experts haurien de ser els mateixos transmissors de coneixement de les futures generacions. “El sistema educatiu hauria d’amanyagar el professorat novell. Però no, si el podem cremar en un any, millor no esperar-ne cinc. El posam a l’institut amb més dificultats educatives i l’abandonam a la realitat de l’aula.”
La docent Marta Perxachs, que ha publicat el llibre Allò que no t’expliquen a l’obligatori Màster de professorat, diu que “no pot ser que facis una carrera, un màster i que entris totalment verge dins una aula”, i considera que avui dia “tothom pot entrar a ser professor” i que la professió “ha perdut el prestigi al llarg del temps”.
Marina Vergés, de l’Assemblea de Docents, diu que s’hauria de treballar molt la formació inicial de docents que preparin als futurs professionals. “Una cosa és el que estudies, una altra el que et trobes a les aules. És un xoc considerable. Quan arribes de nou véns amb moltes il·lusions i iniciativa, que hi han de ser, però que topen de manera brutal contra el mur de la realitat. És una realitat que sobrepassa a les capacitats que tenim”, adverteix. I afegeix una idea més: com en unes altres feines, s’estén molt entre els caps que tenir vocació vol dir haver de regalar hores. “Les noves generacions ja no són les generacions del voluntariat”, diu, les de fer hores i hores perquè sí. “Ja és hora que algú es planti. Que ja està bé d’abusar del personal.”
“Hi ha dies que ho engegaries tot”
Perxachs diu també que hi ha molts professors als quals els falten les eines necessàries per a exercir i això fa que, a la llarga, s’acabin cremant. Perquè “el sistema, en general, crema”, subratlla. Diu que hi ha molta burocràcia i moltes més feines més enllà de fer classe. I com a factors que fan que la gent estigui cremada, en destaca aspectes actitudinals dins les aules, que el respecte al professorat no és el mateix que fa uns anys, que el suport de les famílies tampoc no és el mateix i que hi ha professors “que cauen al temptador menfotisme” de ser col·lega dels alumnes.
“Hi ha dies de tot, que ho engegaries tot i penses que series més feliç a una altra feina. Però si valores el bon contacte amb els alumnes, després et passa. El problema és quan el sentiment és recurrent, quan anem de tornada i hem perdut tota l’entrega vocacional”, afegeix.
“El sistema és un desgavell increïble, amb pocs recursos i que ens du a fer moltíssimes tasques en poc temps. És important que treballem junts des de casa i dels del centre. Moltes vegades no van de bracet i tots els inputs que rep el docent són negatius. Els que acaben la vida laboral motivats i amb vocació mereixen un premi”, assegura Perxachs.
“Et qüestionen quan dónes una ordre…”
La sintonia és la mateixa: “Els pares exigeixen més i s’ocupen menys dels seus fills”, diu una usuària en un grup de docents cremats. L’Aina apunta que no vol caure en la idea de donar sempre la culpa als alumnes o a les famílies, encara que hi hagi una part de raó. Ella diu que està cremada per molts factors, però justament el primer que esmenta són les característiques de l’alumnat dels centres on ha estat.
També es queixa de la càrrega horària i que els adolescents d’avui no són els de fa vint anys. “Els és més difícil mantenir l’atenció, et qüestionen quan dónes una ordre…” i insisteix que la implicació dels docents és més elevada: “Has d’estar molt implicat i amb molta força a totes les hores. Això du un desgast. Després se li sumen hores de preparació, acompanyament, revisió, de formació… És un desgast emocional, físic i mental brutal […] Si has de fer feina per damunt de les teves possibilitats, explotes.”
En Joan coincideix que “el cap d’un mestre està 24 hores en marxa”. A això cal sumar-hi tot el que hi ha darrere: “Has fet molts esforços per acabar la carrera; entrar a la llista d’interins, que moltes vegades implica moure’t d’illa; anar a oposicions amb tota la pressió personal, familiar i social; aprovar-les, segurament no a la primera; després que et donin plaça, tal vegada a una hora de casa; els tràmits complexos…”
Funcionament dins els centres
Per una altra banda, l’Aina assenyala el nivell d’agressivitat i conflictivitat que hi ha als centres. “Hi ha molts docents que no estan segurs dins l’aula. Senten que poden passar moltes coses”. Almanco, més assenyalats ho estan i les pressions polítiques també són, com més va més grans. Per exemple, la proposta de pin parental presentada per Vox a les Illes. Segura diu que encara que a l’escola li toca ser l’eina principal de compensació social i que els docents necessiten sentir que el que diuen és important, com més va ha d’anar més amb compte amb com es fan les classes perquè “vés a saber què pot passar”. “Es volen controlar els continguts, s’anima a les famílies a dir als docents com han de fer la feina. Això no es planteja a altres oficis”, diu.
Un altre problema comú és la vida dins el centre escolar. La Marina, docent en un institut escola del Principat, s’ha trobat que treballar en un centre públic ha estat com treballar “en una empresa privada”, amb directors triats a dit i fent la vida impossible a qui els rebatien els mètodes. “Uns companys es van queixar que no estaven d’acord amb ell i els va dur a la inspectora.” Així, anar tots a una, com proposa Oliver, és complicat. “Hi ha interessos, gent que vol quedar bé amb direcció. I si et veien que eres un professor de pas, et tractaven com un professor de segona”, diu na Marina.
L’Aina ha viscut una situació similar: “Hi ha hagut un factor humà que m’ha fet molt difícil sentir-me còmoda. He trobat professionals fantàstics, però també molta gent que et fa la traveta, que té enveges, que sempre vol estar per damunt. Bé, el que passa a totes les feines. Però el centre s’acaba convertint en un espai de moltes persones i el component humà és molt important.”
“Ens trobem sols davant del perill”
I la Marina, com més docents consultats, també denuncia que hi ha pressions implícites per a aprovar l’alumnat i, així, intentar de maquillar el fracàs escolar. Ella ha viscut, també, la desprotecció dels equips directius davant les famílies, perquè no volen problemes amb inspecció. Vergés coincideix: “Ens trobem sols davant del perill. Pares que donen suport a certes actituds d’alumnes. Els interessa més tenir els pares contents i les famílies contentes que no els professionals.”
Per a uns, el resultat de tot plegat és deixar-ho. Per a uns altres, el futur és massa incert: “Però que faig si no sóc docent? Era la meva vocació, però ara que he vista la realitat, què faig? Estic molt desenganada”, conclou la Marina.
