08.12.2018 - 22:00
Aquesta setmana hem sabut les dades de turisme del mes d’octubre. I és curiós, perquè en certa manera trenquen amb la idea del que ha estat el sector enguany. Si demanem a la gent què en sap, d’aquesta qüestió, ens dirà que no ha estat un any gaire bo, que no han vingut tants turistes, perquè molts dels que havien vingut aquests últims anys i que ens havien ‘prestat’ països problemàtics per raons de seguretat, com Turquia i Egipte, han tornat a les seves destinacions anteriors, una vegada sembla que s’hi ha tranquil·litzat la situació. I ens hem quedat amb aquesta idea, sense pensar, per exemple, que l’any passat, a Catalunya, hi va haver un volum rècord de turistes estrangers i un rècord de despesa.
Doncs bé, les dades ens diuen que del gener a l’octubre –malgrat ser cert que han vingut 200.000 turistes internacionals menys (-1,2%)– hem rebut una xifra equivalent al 90% dels visitants que van venir durant tot l’exercici 2017 i, cosa més important, la despesa que han deixat a Catalunya ha estat de gairebé 1.100 milions d’euros més, és a dir, un +6,3%, en termes relatius. Això vol dir que, fins a l’octubre, ja havien gastat el 97% de la despesa de tot l’exercici passat. Probablement, tancarem l’any amb menys turistes, sí, però amb una xifra de despesa molt més alta. I als desmemoriats, caldrà recordar-los que l’any 2017, amb la situació que es va viure i les bestieses que es van arribar a dir a Madrid, la despesa dels turistes estrangers va batre un rècord, amb 19.100 milions d’euros i un creixement del 10,1% sobre l’any anterior, segons l’INE. Si enguany ja creixem d’un 6,3% per sobre de xifres de màxims, jo demano: on és la crisi?
A la resta de l’estat espanyol ha passat una cosa semblant. En realitat, fins a l’octubre el turisme internacional no ha baixat, però pràcticament s’ha mantingut, perquè només ha pujat d’un 0,5%. Les úniques comunitats on ha anat de baixa, doncs, han estat Catalunya i sobretot les Canàries, amb 400.000 viatgers menys. A les Illes Balears s’ha mantingut i a Andalusia hi ha hagut un creixement molt baix (0,9%); ha estat més acceptable al País Valencià (+2,5%) i fort a Madrid (+5,3%) i a la resta de comunitats autònomes (+6,0%).
En termes de despesa ha passat una cosa semblant: només la ‘resta de comunitats’ presenta una baixada de despesa, malgrat haver-hi crescut molt el nombre de visitants. Tanmateix, hi ha diferències que no poden passar per alt. Si certament tampoc no ha estat un any dolent per a Espanya, l’asimetria de la distribució de la despesa és singular. Dels 2.100 milions d’euros de més –comparats amb el mateix període del 2017– que han deixat els turistes a l’estat espanyol, 1.100 han estat gastats a Catalunya. Sí, això vol dir que Catalunya ha rebut més de la meitat de la despesa addicional dels turistes estrangers fins a l’octubre del 2018! La xifra encara és més espectacular si pensem que ha vingut menys gent. Per això la dada clau és que el turista que ha vingut a Catalunya ha gastat un 7,6% més que no el 2017, mentre la mitjana de l’estat espanyol és del +2,2%; i, per cert, el de Madrid, un -1,2%. En l’epígraf ‘resta de comunitats’, la caiguda és del 6,66%.
D’això, en podem concloure que potser en una part de l’estat espanyol –la menys turística– sí que hi pot haver queixes. Han tingut més visitants, però no tanta despesa. Per fer-nos una idea de la distribució, n’hi ha prou de dir que Catalunya ha rebut el 23% dels turistes i el 23% de la despesa, mentre la ‘resta de comunitats’ (les dues Castelles, Extremadura, Aragó, Astúries, Cantàbria, Galícia…) reben el 10% de turistes estrangers i només el 7% de la despesa. I aquí cal recordar el pes que té dins l’estat espanyol l’estat espanyol el turisme que visita el conjunt dels Països Catalans, perquè concentra el 52% dels visitants exteriors i el 53% de la despesa total.
Les dades, doncs, no semblen pas apuntar a una crisi turística. I encara menys a Catalunya. Potser la idea ve de les manifestacions d’alguns grans hotelers. Certament, els hotels de cinc estrelles de Catalunya presenten una rendibilitat per habitació ocupada acumulada fins a l’octubre que és un 1,4% menor que l’any passat. Segons aquesta dada hem de pensar que han abaixat preus respecte de l’any passat per atreure gent. Tanmateix, segons l’indicador d’ingressos per habitació disponible, el creixement acumulat sobre l’any passat en la categoria hotelera més alta és del 9,1%, és a dir, més habitacions ocupades… En realitat, les pernoctacions en aquests deu mesos només han pujat als hotels de 5 i 4 estrelles i han baixat a la resta. En el total de categories, les pernoctacions han baixat d’un 1,8%… Per cert, sabíeu que el 2018 més de la meitat de pernoctacions a Catalunya –concretament el 54%- –s concentren en les dues classes d’hotels de gamma superior? I que fa deu anys només concentraven el 38%? Hi ha més oferta alta, certament, però també més qualitat en la demanda. I això és positiu.
Ara el comportament no ha estat pas el mateix a totes les zones turístiques catalanes. A Catalunya, les zones de Barcelona, Costa de Barcelona, Costa Brava i Costa Daurada concentren més del 90% de les pernoctacions en hotels. Doncs bé, fins a l’octubre, a Barcelona han crescut d’un +0,4%; a la Costa Brava, d’un 0%; a la Costa de Barcelona han caigut d’un -4,5%; i a la Costa Daurada, d’un -5,1%. Les davallades, doncs, es concentren en aquestes dues últimes zones. I això ens dóna pas a l’última part de l’anàlisi: la procedència del turisme. Ja hem vist el comportament dels estrangers, que no ha estat dolent, ni de bon tros.
Aquests últims anys, les pernoctacions en hotels han estat aproximadament d’un 30% de turistes de l’estat espanyol i un 70% d’estrangers. I, dels de l’estat espanyol, la meitat són catalans i l’altra meitat no. Bé, vegem què ha passat enguany fins a l’octubre. Les pernoctacions han caigut d’un -1,8% a conseqüència de la baixa del -0,6% dels estrangers i del -4,9% dels de l’estat espanyol. Dins aquests, el percentatge de catalans que hem dormit menys en els hotels ‘de casa’ ha estat d’un -2,3% i el dels viatgers de la resta de l’estat, d’un -7,9%. En vista d’aquestes xifres, doncs, sembla evident que les lamentacions dels hotelers són degudes al comportament dels viatgers de l’estat espanyol i no pas als estrangers.
Si fem un pas més enllà, podem veure qui són els que més han decidit de no venir a Catalunya. Segons l’Idescat, a partir de l’enquesta hotelera de l’INE, les dades són ben curioses. Per exemple, han pernoctat a Catalunya un 9,9% menys d’aragonesos, un 8,9% menys de madrilenys, un 7,7% menys d’andalusos… Potser això explica la baixada de l’ocupació dels hotels de la Costa Daurada i de la Costa de Barcelona, on el turisme de l’estat espanyol té més pes que, per exemple, a la Costa Brava.
Bé, en vista de totes les dades que hem repassat, semblen evidents un parell de conclusions. La primera és que no em sembla correcte parlar de crisi turística, ja que la despesa dels estrangers puja amb molta força aquests últims anys. Menys turistes i més despesa és bo per a tots. Em quedo amb la tendència a créixer de les pernoctacions en hotels de gamma alta, prova que hi ha viatgers de més qualitat. I la segona conclusió és que l’estroncament de viatgers no ve de fora de l’estat espanyol, sinó de dins. Qui hagi deixat de venir deu tenir uns motius per a fer-ho, però sens dubte la intensa campanya anticatalana que s’escampa a Espanya des de fa molt temps va donant fruits. El contingut de la recent campanya electoral d’Andalusia n’ha estat un bon exemple. Ara, la cosa important per a Catalunya és que el turisme exterior és d’un 70% i, encara que en volum pugui baixar una mica, gasta cada vegada més. Aquest és un enfocament a seguir i a aprofundir per al sector.
