La crisi de la professió docent

Aquesta setmana he tingut el privilegi de dur un grup dels meus alumnes noruecs a l’Empordà dins d’un projecte amb l’institut el Pedró de l’Escala. La trobada ens ha permès conèixer de primera mà el sistema educatiu català, parlar amb alumnes i amb el personal docent, visitar les instal·lacions i intercanviar experiències. Ara seria molt fàcil d’escriure un article sobre les diferències amb l’escola noruega, des de l’estabilitat del model educatiu als recursos o el valor social de l’aprenentatge, i potser ho faré un altre dia. Tot i això, prefereixo parlar d’allò que ens uneix, un fenomen que s’ha estès per gairebé tot Occident: la crisi de la professió, és a dir, la manca de mestres i professors –les places no s’omplen, trobar substituts és un drama i veurem què passa quan d’aquí a poc vingui una onada de jubilacions.

Cada país té problemes específics, és clar. A Noruega, on gairebé no hi ha atur, no podem competir en salaris amb el sector privat: es calcula que quaranta mil persones tenen la qualificació per a treballar de docents, però fan altres feines. A Catalunya, a banda de la inestabilitat de les plantilles, el gran escull actual és el màster del professorat. Té un cost econòmic elevadíssim i tothom sap que hi passarà un any sense aprendre gairebé res, perquè l’imparteixen professors universitaris que no han trepitjat mai una aula de secundària.

La professió cada cop és més complexa. Els alumnes són més diversos i els problemes específics s’han disparat, sigui per l’augment dels trastorns diagnosticats, per la pressió que arriba als joves per via de les xarxes socials, o per la situació econòmica i vital de les famílies. Voler atendre tothom en unes aules saturades és una tasca impossible, i deixeu-m’ho dir ben clar: quedeu-vos els ordinadors, les pantalles i tot l’attrezzo, que faríem més bona feina amb pissarra i guix, però amb grups de quinze alumnes. Afegim-hi que els governs ens veuen sovint amb recel. Com que som treballadors públics, i a més actius i ben organitzats, els polítics i els buròcrates ens volen convertir en vulgars funcionaris passapapers, màquines que compleixen ordres i segueixen protocols sense ni una espurna d’iniciativa i creativitat.

Però allò més greu és el canvi que ens han imposat en el paper del docent, i l’efecte tòxic d’algunes noves pedagogies. Fixeu-vos en la paradoxa. Per una banda, els teòrics ens diuen que un mestre no ha d’ensenyar, que això d’explicar les taules de multiplicar, els canvis demogràfics o l’ortografia és fins i tot un abús d’autoritat, i que cal acompanyar els alumnes en un aprenentatge individual que tampoc no ha d’exigir gaire esforç ni capacitat. Però per una altra se’ns exigeix d’educar en valors, que en el fons vol dir imposar una ideologia determinada (per més que sovint hi estiguem d’acord). I això, per si no n’hi hagués prou, és molt més complex que transmetre un coneixement, perquè l’escola té una capacitat molt limitada a l’hora de lluitar contra els corrents socials. Nosaltres a classe podem parlar de feminisme o de lluitar contra l’assetjament, però poca cosa hi podem fer si els arriba el missatge contrari des de la família, els grups d’amics, els youtubers i streamers, i les lletres de reggaeton. Però és clar, per a un polític és molt més fàcil dir “que ho faci l’escola” i passar-nos la responsabilitat que no pas introduir canvis socials de gran abast.

Els docents, és clar, no som perfectes, hi ha mals professionals com a tot arreu i el corporativisme ens perjudica. Tot i això, és evident que vivim sotmesos a unes forces que ens volen transformar en allò que no som, i trencar el vincle mestre–alumne, un dels més extraordinaris que hi ha, per convertir els nanos en els nostres administrats, pacients o fins i tot clients (o, pitjor encara, fills dels clients). Davant d’això no és estrany que cada cop menys joves vulguin entrar a la professió, o que un cop hi són a dins en fugin corrents. Si no m’agradés tant la feina, potser m’ho plantejaria.