Crisi de lideratge

Una de les paradoxes de la política catalana post-referèndum és la crisi de lideratge. La repressió i la paràlisi sobrevinguda d’ençà de la fallida investidura de Carles Puigdemont –en realitat, blocada pels socis de govern– han desorientat un moviment que ni que fos provisionalment s’havia caracteritzat per la unitat i l’entusiasme. Els onzes de setembre multitudinaris i exultants –via catalana, revolució dels somriures, etc.– s’han convertit en exhibicions de discòrdia i han posat en relleu la descomposició del moviment. L’actitud reflexa de molta gent ha estat culpar-ne els partits, que corren com gallines decapitades, uns amb més dignitat que altres però tots sense alçar el vol. A l’escapçament estatal del procés, l’independentisme més jacobí hi ha col·laborat devorant l’un darrere l’altre un grapat de polítics abans reverits i ara “amortitzats”. De fet, l’amortització ha estat tant o més vertiginosa que la decapitació per part de l’estat. La velocitat amb què els caps visibles cauen del favor del públic és l’única cosa que acosta el “procés” a una revolució, i no exactament dels somriures.

La cosa ha anat tan lluny que, en un país on el cens electoral no arriba a sis milions (el 23 de juliol tenien dret de votar 5,7 milions de persones), prop de dos milions (el 35%) no veu cap raó per a fer-ho. Al contrari, molts es vanten de l’abstenció. Els partits independentistes, degradats a “processistes”, han perdut conjuntament prop de mig milió de vots i nou escons. El desencís duu al desconhort, el desconhort a la desmoralització i la desmoralització al llenguatge intemperant i les accions desesperades. Un país on molts consideren execrable pactar res amb l’estat és un país atrapat en la paradoxa. D’antuvi en la paradoxa d’exigir solucions rupturistes sense comptar amb armes polítiques o militars perquè la declaració d’independència sigui performativa. De tant no comptar amb l’estat per a res, l’acaben descomptant, com si fos un malson del qual poguessin despertar-se a voluntat.

D’altra banda, hi ha la paradoxa d’haver d’avançar democràticament en una democràcia parada com una ratera. La paradoxa, tanmateix, talla pels dos costats. La democràcia espanyola és paradoxal perquè ha de legitimar-se mitjançant l’expressió lliure d’una voluntat que, com es demostrà el Primer d’Octubre, no pot expressar-se lliurement a les urnes. L’independentisme, que al cap i a la fi s’afirma en les raons del cor més que no pas en les del cap, pateix la condició tràgica d’alguns creients del segle XVII, quan pensadors com Pascal havien de viure en un món que èticament rebutjaven. En l’antagonisme de les raons del cor i les del cervell es manifestava una època de transició. Déu ja no es declarava dins l’ordre natural mitjançant miracles; havia esdevingut un Déu ocult. Però el seu silenci era la prova que el món, esgarriat i irredempt, calia abjurar-lo. Amb aquesta determinació el jansenisme volia conciliar el lliure arbitri amb la gràcia. Doctrina paradoxal, collada entre l’ortodòxia catòlica i la radicalitat calvinista.

Els jansenistes de l’independentisme tradueixen el sí però encara no dels partits en l’exigència cada vegada més vocal de “jubilar” la generació de polítics del Primer d’Octubre. Es tracta de “donar pas” a una de més preparada, agosarada, valenta, honesta, coherent… poseu-hi els qualificatius que us abelleixin. Molts que ara fan nosa no fa gaire semblaven radiants com profetes, i és que la gent s’entusiasma amb el primer messies, però no triga gens a desencantar-se’n si el miracle no arriba. Mentrestant passen els anys i l’Excalibur continua incrustada al pedró.

Els polítics no operen en l’abstracció de les idees sinó enganxats en una teranyina de condicionants. És impossible que no decebin les grans il·lusions, igual com deceben els mitjans arrossinats pel frec amb la realitat quan són comparats amb la majestat dels fins. Després d’uns mesos en el càrrec, tots semblen esquifits i inconsistents. Ni la integritat del president Torra, ni la bel·ligerància de Míriam Nogueras, ni la resistència del president Puigdemont, ni la determinació de Carme Forcadell durant les jornades del setembre del 2017, ni el discurs valent de Jordi Cuixart en la conclusió del judici no els ha preservat d’atacs ad hominem i ad feminam, d’al·lusions sornegueres a “la pagueta” i més motius innobles que s’avantposen a l’interès general, definit per la congregació dels detractors. La gent no és conscient de cap paradoxa quan empastifa els líders que donen de si el país i l’època i n’exigeix uns altres fets a mida del desig. Potser hi ha uns líders magnífics in statu nascendi, però en la societat catalana actual difícilment arribarien a madurar. Una societat que els crema l’un rere l’altre en realitat no vol ser liderada i per tant no ho serà. On hagi d’anar hi anirà portada per l’orella.

Als Estats Units comença a detectar-se una crisi de lideratges, no pas en l’àmbit polític, que sempre tindrà aspirants perquè és l’àmbit de l’ambició per excel·lència, sinó a l’empresa, on l’empenta i la creativitat són decisives. Un estudi publicat fa poc a la Harvard Business Review crida l’atenció sobre la desgana de liderar que tenen molts professionals d’empresa i futurs directius –una part de la recerca se centra en les respostes de quatre-cents estudiants de màster en ciències empresarials. L’estudi revela tres classes de risc associat amb el lideratge: risc per les relacions personals, risc per la pròpia imatge (per exemple, fer la impressió de voler passar per més savi que els altres) i risc de ser culpat si les coses surten malament. La percepció del risc és transversal, afecta directors i empleats de la mateixa manera, i té per conseqüència que els primers (en la perspectiva dels segons) no es comportin com a líders. Concretament, no generen estímuls intel·lectuals, no transmeten cap visió ni eleven les expectatives. Per la seva banda, els empleats (en l’opinió dels companys) demostren poca iniciativa. També els estudiants més sensibles al risc es resisteixen a liderar projectes d’equip. En general la gent voldria un lideratge més actiu, però a l’hora de la veritat tothom actua en clau conservadora.

Deixo de banda les recomanacions dels autors de l’estudi, perquè pressuposen un pragmatisme absent a la societat catalana. Aquesta societat, que es vanta de realista, sovint cau en l’autisme intel·lectual. El complex d’inferioritat es tradueix en una defensa del dret a la ignorància explicitat en aquella frase terrible: “A mi, de lliçons poques”. Cap lliçó, doncs, i per tant cap recomanació. Però almenys anotar la conclusió a què arriben els autors de l’estudi. Les empreses i organitzacions poden afavorir que més gent contribueixi al lideratge si, reconeixent els riscs a què s’enfronten els líders potencials, ajuden a controlar-ne la percepció. Rebaixar la por del risc llimant-ne les arestes beneficia les organitzacions i els seus membres.

Aquesta conclusió és compatible amb l’estructura dels partits polítics catalans? Les joventuts dels partits poden servir d’escoles de lideratge, mentre les cúpules funcionen com politburós? A Catalunya la gent desitja líders in abstracto, però acostuma a malvoler-los in concreto. No sols per una resistència innata a subordinar-se a una persona, una organització, un projecte, una idea, sinó més que res per l’apetència de dictar el guió des de la platea, com si les figures dalt l’escenari estiguessin al servei de l’apuntador i d’apuntador n’hi hagués un a cada butaca.

La crisi de lideratges no és exclusiva de la política, ni tampoc de l’empresa. És una crisi general. Liderar en la moda, l’esport, l’educació, la tecnologia o l’opinió comporta un risc considerable, car tot allò que té caràcter públic avui és objecte d’escrutini com no ho havia estat mai. En aquestes condicions opinar és tot el contrari d’emetre un criteri còmodament “des del sofà”. Implica obrir una finestra a la pròpia interioritat per on poden entrar tota mena de desaprensius. La percepció dels riscs observats en l’àmbit empresarial dels Estats Units es magnifica a Catalunya per la mida del país i el caràcter propinc, gairebé familiar, de la societat. La timidesa del periodisme, per exemple, dissimulada amb una gran virulència en les formes, s’explica per la dependència dels diaris tant de les necessitats dels partits com d’uns dogmes implantats sense que ningú sàpiga quan ni com ni, sobretot, per qui.

La funció pública d’opinar comporta els tres riscs posats de manifest a l’estudi esmentat. El risc de perdre amistats i guanyar enemics, el de comprometre la pròpia imatge davant els qui mai no accepten ja no lliçons sinó ni una modesta contradicció, i finalment el risc de fer-se culpable d’una opinió no complaent. En un ambient pentecostal, qui proposa una mesura de circumspecció el prenen per portador del mal. En aquests ambients qui més esbronca i impropera sol passar per més intel·ligent. La cridòria pot fer sensació de força. Repetida com un eco, anima a fugir cap endavant. Més endavant, però, sols hi ha la mateixa cridòria pujada de volum. La complicitat reconforta i transmet escalforeta, però de sumar desvaris no se n’obté sagacitat. La paradoxa de la crisi de lideratge és que no poden sorgir líders allà on hom els demana que deixin de liderar.