24.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 24.05.2023 - 21:56
L’habitatge continua essent la gran crisi urbana, que com una llança travessa la resta de preocupacions, oimés en temps d’inflació. Segons l’últim baròmetre municipal, és el tercer problema més greu per als barcelonins, després de la inseguretat i la neteja; entre els joves valencians és el neguit principal, segons un estudi del Consell de la Joventut de València; i, a les Illes, la regió del país on més s’eleven els preus, l’habitatge també encapçala els sondatges, de bracet amb la saturació turística, que n’és un vas comunicant. La mitjana del lloguer a Barcelona és de 1.066,68 euros, un 14,4% més que no l’any passat; a la resta del Principat, de 805,69 euros, un 9,2% més. A València, l’augment ha estat d’un 19%. I el creixement a les Illes és especialment extraordinari: respecte de l’any passat, el lloguer és un 31,9% més car, a 15,96 euros per metre quadrat.
Com a preludi d’una campanya electoral que Pedro Sánchez ha regat de grans promeses, el congrés espanyol va aprovar a mitjan abril una llei per a regular el preu dels lloguers, després d’anys de negociacions embussades. Van votar-hi a favor ERC i Compromís, a més del PSOE i Unides Podem. Junts, el PDECat i la CUP van oposar-s’hi per invasió de competències: el Parlament de Catalunya n’havia aprovat una altra de més ambiciosa, l’any 2020, però el Tribunal Constitucional espanyol la va tombar perquè diu que l’estat té el deure de protegir el mercat únic. La nova llei espanyola limitarà l’augment del lloguer al 3% durant l’any que ve. A partir del 2025, si l’habitatge és d’un gran tenidor, haurà de complir un nou índex de preus, que haurà de ser inferior a l’IPC; si és d’un petit propietari, es limitarà a la renda del contracte anterior.
El text ha rebut crítiques fortes. El Sindicat de Llogateres diu que és una farsa “dissenyada perquè els preus continuïn pujant”. Consideren que la llei té forats que permetrien augments; per exemple, si el propietari al·lega qualsevol reforma –“per petita que sigui, com una rampa on un videointèrfon”–, o bé fent passar l’augment com a despeses d’IBI, o bé registrant el pis amb un lloguer de temporada, modalitat exempta de la regulació. El seu pronòstic és que els preus es podrien tornar a disparar d’aquí a un any i mig, quan entri en vigor el nou índex. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en una línia semblant, avisa que no s’acabaran els desnonaments de persones vulnerables. I, a l’altra banda, el PP diu que la llei no funcionarà perquè creu que, amb aquestes condicions, molts propietaris retiraran els habitatges del mercat i això col·lapsarà els preus a llarg termini.
Durant la campanya, els debats no se centren ben bé en els topalls ni en els efectes de la llei, sinó en la manera d’ampliar l’oferta. A diferència de la majoria de països europeus, durant el segle XX, l’habitatge protegit no es va fer públic per a tota la vida, de manera que en va perdre la condició i va tornar al mercat privat. En punts del país com Barcelona, això ha empetitit el parc públic de lloguer fins a menys del 2% del total. Hi ha ciutats europees, com Viena, que arriben al 30%. El cor de les discrepàncies entre els candidats, a banda l’eficàcia que tindrà la nova llei, és com recuperar els pisos que s’han venut als grans tenidors, quants blocs nous s’han de construir, a quin ritme s’han de construir, qui ho ha de fer i amb quins diners, i quin grau d’intervenció hi han de tenir les institucions.
Bescanvi de retrets a Barcelona
A Barcelona, la batllessa Ada Colau, que va propulsar la seva carrera abanderant l’habitatge digne, ven aquesta llei com un èxit propi: “Serem la primera ciutat a aplicar la llei en què fa vuit anys que batallem i que hem aconseguit.” El seu ex-tinent de batlle, Jaume Collboni, també mira d’atribuir-se’n mèrit, però fa una mica més d’èmfasi que no n’hi ha prou i promet de construir 25.000 pisos de lloguer assequible. Ernest Maragall, candidat d’ERC, proposa de construir 5.000 habitatges l’any, 20.000 per mandat, i Xavier Trias és menys concret amb les quantitats de pisos, però demana un gran pacte de tots els partits i promet de gastar-se 200 milions d’euros anuals per a construir més habitatge assequible. Colau n’havia promesos 8.800 poc després d’arribar al poder, però en aquests vuit anys tan sols se n’han aconseguits 4.000.
La mesura estrella del govern de Colau ha estat la norma que obliga les constructores a destinar un 30% dels pisos cada nova promoció a l’habitatge social –tot i que la promesa original era d’un 50%. Ara l’hi critiquen la resta de partits, tot i que hi van votar tots a favor, llevat del PP i Ciutadans. Els seus opositors, sobretot Trias i Maragall, diuen que la norma no funciona perquè s’ha vist que desincentiva els constructors, que s’estimen més anar-se’n a fer pisos en altres punts de l’àrea metropolitana, i li retreuen que després d’aquesta norma s’han construït tan sols 52 habitatges nous. L’argument amb què es defensen els comuns és que la norma s’aplica en moltes altres ciutats i que acabarà funcionant aquí. I les entitats han criticat ERC i el PSC per haver votat en contra d’un mecanisme que havia d’evitar una allau de peticions abans no es fes efectiva la mesura.
L’altre retret que rep la batllessa, més difús, és una qüestió de lideratge: Trias i Maragall diuen que el govern dels comuns i els socialistes s’ha confrontat amb els constructors en lloc de negociar-hi. De tot plegat, Colau se’n defensa amb promeses i insistint que la clau és la intervenció del mercat privat. A final de 2021 va presentar un operador immobiliari publicoprivat que, d’entrada, construirà 343 pisos de lloguer social a Barcelona, i 297 entre Sant Adrià de Besòs, Sant Boi de Llobregat i Montgat. A llarg termini, l’objectiu era que se’n construeixin 4.500 abans del 2030. A més a més, la batllessa assenyala la responsabilitat de la Generalitat: “Ens deu milers de pisos”, va dir ahir al debat de TV3. Retreu que entre el 2016 i el 2021, el govern de Barcelona va aportar 1.066 habitatges al parc públic, i la Generalitat només 340.
La saturació turística ofega les Illes
A les Illes Balears és molt accentuat un problema que també es produeix, en grau més baix, a Barcelona i a València: els pisos turístics. Són pisos que s’ofereixen als visitants de la ciutat per a tan sols uns dies o setmanes i que, per tant, desapareixen del mercat del lloguer, cosa que el tensa. La dependència que les Illes tenen del turisme han fet que aquest problema d’especulació s’estengués com una taca d’oli. El govern de Francina Armengol ha mirat d’afrontar-ho –sobretot fent servir fons europeus de recuperació– amb la construcció de 752 habitatges socials, propietat de l’Institut Balear de l’Habitatge, i amb la promoció de 532 habitatges protegits a la ciutat d’Eivissa, un dels punts més calents del problema. També s’hi han fet promeses: a Palma, 900 habitatges de lloguer social; a Maó, s’hi ha comprat un solar per a construir-ne.
En les eleccions autonòmiques, qui té tal volta la posició més dura és Més, que demana que a partir d’ara les persones jurídiques i les societats no puguin ser titulars d’habitatges. La naturalesa de les propietats és l’altra cara del problema. Segons el Col·legi de Registradors, el 2021 es va assolir la xifra abassegadora que el 40% de les operacions immobiliàries van ser compres per part d’estrangers. Els partits balears van arribar a fer aprovar una moció al senat perquè el govern de Pedro Sánchez prohibís aquesta mena de compres a les Illes, tal com s’ha fet al Canadà, però de moment no se n’han sortit. El discurs d’Unides Podem posa moltes esperances en el funcionament de la nova llei aprovada al congrés espanyol i en demana l’aplicació extensiva. Diuen que hi ha 70.000 habitatges buits a les Illes que s’han de recuperar amb un impost.
El PSIB proposa de crear un Observatori de l’Habitatge, i, durant la pròxima legislatura, duplicar el pressupost per a l’habitatge i triplicar el nombre d’habitatges públics que s’han començat a fer els últims quatre anys. El PP de Marga Prohens, en canvi, té una línia dura en contra del que considera intervencionisme del govern, i creu que la crisi es resol tot “defensant la propietat privada i apostant per a donar incentius i seguretat i llevar burocràcia per agumentar l’oferta i rebaixar els preus”. Amb aquests incentius de què parlen, esperen posar al mercat del lloguer 80.000 habitatges que ara diu que es troben buits –10.000 més dels que diu Unides Podem.
Mínims al País Valencià
L’habitatge protegit és sota mínims al País Valencià –la Generalitat té tan sols 14.000 habitatges. Seguint l’estela dels grans anuncis de Pedro Sánchez, el Consell va aprovar a principi d’aquest mes una actualització de la normativa d’habitatge. La novetat més important és que, amb aquest nou text, en el cas dels habitatges protegits, la limitació del preu del lloguer deixarà de prendre com a referència el preu de venda de l’immoble, i ara s’establirà en funció del poder adquisitiu de les llars. A més, el Consell també ha fixat una reserva per a joves del 40% de les promocions públiques, i ha promès d’acabar de construir 2.500 habitatges de lloguer públic abans de 2026. La xifra, però, és encara insuficient, perquè la mateixa conselleria preveu que es perdran 3.000 habitatges públics en els pròxims anys per acords a què havien arribat els governs del PP.
En termes de propostes, els partits del Botànic posen el focus especialment en els joves, als quals volen allunyar de l’abstenció. El PSPV es compromet a complementar el bo jove que va anunciar Sánchez: 250 euros al mes durant dos anys per ajudar a pagar el lloguer a 12.000 joves. El partit de Ximo Puig vol que es construeixin 1.500 habitatges de lloguer social cada any i que el parc d’habitatge públic arribi als 24.000 pisos. Unides Podem parla de 4.000 habitatges nous i Compromís de 5.000 habitatges –devers els 6.000 que se sumen en el càlcul dels socialistes. La formació de Joan Baldoví hi afegeix una dotació de 50 milions per a construir-ne, i vol un pla perquè els joves tinguin prioritat i reserves per accedir al lloguer assequible. El PP, en canvi, se centra sobretot en els ajuts directes, sobretot a joves, i una rebaixa de l’impost de transmissions.
