03.04.2025 - 21:40
L’habitatge és ara mateix, sens dubte, el maldecap polític principal a Andorra. De fet, un 70% dels andorrans el situen com el principal problema en el darrer Observatori del grup Andorra Recerca + Innovació. Aquests darrers anys hi ha hagut mobilitzacions multitudinàries per a demanar solucions i ha estat un punt central en els debats electorals i institucions.
Demà, com en bona part del país, hi ha convocada una nova manifestació, que partirà de la plaça del Príncep Benlloch, d’Andorra la Vella, a les 19.30, i que acabarà a la rotonda del Km 0, a Escaldes-Engordany.
Vora un 64% dels residents viuen de lloguer, i les darreres xifres mostren uns preus desorbitats. El portal immobiliari Pisos.ad indicava en el darrer informe que el preu mitjà dels nous lloguers s’enfila fins a 2.832 euros. Per a comparar-ho, el salari mínim mensual és de 1.376 euros i el mitjà d’uns 2.500. I tot i que el govern fa un càlcul més baix, continua essent una despesa important, amb un preu mitjà de 16,60 euros el metre quadrat, és a dir, de 1.328 euros per a un pis de 80 m2.
Quines iniciatives s’han pres a Andorra?
Si els nous lloguers superen el miler d’euros, resulta que la mitjana de preu del lloguer o hipoteca que paguen els andorrans no arriba a aquesta xifra: és just de 959 euros mensuals. Això es deu sobretot a la congelació dels lloguers, que ha creat una forta desigualtat entre els nous contractes i els signats abans. El novembre del 2023 el parlament va aprovar per unanimitat una llei que prorrogava els contractes almenys fins al 2027 –una mesura vigent d’ençà del 2019– i congelava la majoria de lloguers.
Alhora, el proppassat 6 de març, el Consell General aprovava una llei que ha de ser essencial per a la qüestió, la Llei del Creixement Sostenible i Dret a l’Habitatge, més coneguda per llei òmnibus, que va ser votada solament pels dos partits que donen suport al govern, Demòcrates i Ciutadans Compromesos, i el conseller no adscrit, Víctor Pintos. La nova llei, que entrarà en vigor progressivament durant l’any, té algunes mesures contundents, com ara la de limitar l’adquisició d’immobles per part d’inversors estrangers, que solament podran comprar dos pisos; o bé la d’augmentar els imposts sobre la plus-vàlua immobiliària.
També es prohibeixen les promocions immobiliàries si no destinen pel cap baix la meitat dels immobles a lloguer assequible. A més no es donen noves llicències d’allotjaments turístics. I quan els apartaments turístics representen menys d’un 30% del bloc, les llicències s’anul·laran i hauran de passar a ser residencials.
Finalment, una de les mesures més contundents és la cessió forçosa de pisos buits per a destinar-los a lloguer assequible, que es defineix com un preu pel cap baix un 25% inferior al de mercat. Els propietaris hauran de posar els pisos buits al mercat o bé cedir-los al govern perquè ho faci. I l’objectiu de les autoritats és que en tres anys aflorin uns 1.500 pisos al mercat.
Mesures a mitjà i llarg termini
El president de grup parlamentari de Demòcrates, Jordi Jordana, explica que el problema va començar el 2019, quan es van imposar unes mesures –la pròrroga i el topall de lloguer– per a una situació que consideraven conjuntural. Però ara s’ha vist –diu Jordana– “que no solament és conjuntural, sinó que ja es converteix en estructural, de manera que ha calgut aplicar mesures més a mitjà i a llarg termini, per a tots els fronts que tracta la llei òmnibus, com la inversió estrangera, pisos turístics o ajudes a l’habitatge”.
Troba que no caldran més decisions perquè la situació es normalitzi en un parell d’anys, quan acaben les pròrrogues sobre els lloguers. Sobre això, explica que amb les mesures que s’impulsen n’hi hauria d’haver prou, però troba complicat que el 2027 el mercat de l’habitatge s’hagi normalitzat completament com era fa uns anys. Tanmateix, creu que almenys es podran suavitzar, progressivament, les mesures actuals ara de pròrrogues forçoses.
Descarta de convertir en permanents certes mesures com ara un topall al lloguer i troba que limitar la inversió ajudarà a fer que aquesta pressió no sigui tan intensa. Tot això creu que cal vincular-ho amb mesures per a controlar la immigració i tenint present que hi ha un parc públic d’habitatge. Sobre això, paral·lelament a la llei, el govern ha impulsat un parc públic d’habitatge, que ara mateix és de 197 pisos i que es preveu que el 2027 ja sigui de 467.
Sobre les quotes d’immigració considera que són “plenament absorbibles”. I afegeix: “Importem dues mil persones o tres mil l’any, que és el que necessitem per mantenir el país.” El president de grup parlamentari de Demòcrates explica que el creixement és tant urbanístic com d’immigració, com de comerços, com de tot. El govern ha impulsat una revisió dels plans d’urbanisme i que les parròquies facin estudis de càrrega per determinar quina població podria absorbir cada localitat d’acord amb les infrastructures i recursos propis. “Justament aquests estudis de càrrega ara la majoria de les parròquies els van acabant”, diu. A partir d’aquí es vol definir com ha de ser Andorra a mitjà i llarg termini, què és necessari en l’àmbit de l’habitatge, infrastructures, hospitals, o turisme: “S’haurà d’acabar de definir el país que volem, en tots els àmbits.”
“Absolutament insuficient”: les crítiques d’entitats i oposició
La demanda principal de la Coordinadora per un habitatge digne a Andorra, que convoca la manifestació, és de regular tots els lloguers, inclosos els nous, i de manera permanent. Alhora, exigeixen urgentment que es prohibeixin els desnonaments sense alternativa residencial, posar fi a la trampa del fill, és a dir, extingir el contracte del lloguer sota el fals pretext de destinar-lo a un familiar, i crear més parc públic d’habitatge.
En general, la major part de l’oposició troba que la llei òmnibus és insuficient. Tot i que hi ha excepcions, com ara el partit ultradretà Andorra Endavant, que considera, per contra, que és massa intervencionista i que la cessió obligatòria dels pisos buits “vulnera la propietat privada”.
Per una altra banda, el president del grup parlamentari de Concòrdia i cap de l’oposició, Cerni Escalé, crítica que la llei òmnibus “no és prou ambiciosa per a aturar l’augment de preus” i remarca que la situació d’Andorra és més que excepcional, perquè de l’abril del 2023 –quan hi va haver eleccions– fins al desembre del 2024, el preu de l’habitatge ha augmentat d’un 19,6% –i d’un 25% el lloguer. En canvi, a l’estat espanyol, “on –diu– es viu una situació d’emergència en l’habitatge”, ha pujat d’un 6,9%, i a l’estat francès, d’un 3,8%.
Escalé és del parer que la limitació a la inversió estrangera, amb caràcter especulatiu, hauria de ser molt més dura: “El nombre establert d’immobles per cada inversor és de dos, però si una família de cinc persones hi posa el nom de cada membre de la família, n’hauran comprat deu”, diu. Alhora, remarca que cada inversor pot comprar sis places d’aparcament, que és també un bé molt limitat.
Així mateix, considera insuficients els gravàmens sobre la plus-vàlua: “La llei modifica la fiscalitat, que crea un recàrrec d’un 10% quan es compra i es ven un pis en menys de dos anys, i quan s’espera dos anys i un dia, aquest recàrrec ja passa a ser del 5%.” Per això, diu: “Amb aquest tipus el règim fiscal continua essent, respecte de l’especulació, tan atractiu que no aturarem aquesta inversió. A criteri nostre, el govern busca el terme mitjà entre els interessos dels especuladors i els interessos dels qui no tenen casa. L’equidistància entre el privilegi i la precarietat és un punt que no pot ser més que injust.”
El dirigent de Concòrdia explica que Andorra creix sense mesura. “Hem construït molt, però per a un públic extern. I a més a més tensionen molt els recursos naturals. Viu més gent a Andorra que a l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallars junts, en un territori molt petit. Això acaba causant tensió en els recursos naturals i, a més, menys gaudi de la natura, més contaminació, menys qualitat de vida per als qui viuen aquí. Som en una situació de creixent saturació, i això erosiona el paisatge, les cases –en el sentit més tradicional del terme, i en el sentit de la família també– i el sentiment de comunitat.” Més enllà de l’habitatge, un creixement tan ràpid té implicacions greus: “La nostra llengua es deixa de parlar, la prosperitat deixa de ser compartida i és més desigual, i la identitat s’afebleix.”
Sobre la congelació dels lloguers, Escalé troba que era una mesura necessària aleshores però que ha tingut efectes perversos, perquè, sense més mecanismes, va apujar els preus per a aquells que no tenien un immoble de lloguer en el moment de la llei. Molts propietaris prefereixen vendre els pisos, i això en redueix l’oferta i causa una inflació de preus. Alhora, molts encara apugen més el preu amb la previsió que el govern pugui congelar la quota.
Així, doncs, Escalé troba que el problema és multifactorial però creu que és clau la limitació de la inversió especulativa. “El mercat de lloguer –diu– depèn del mercat de compra-venda, i si aquest és molt elevat s’acaben inflant els lloguers, perquè hi ha menys oferta disponible.” Això també implica reduir la pressió migratòria que hi ha ara, perquè aquesta població augmenta a un ritme molt ràpid. “Cal fer-ho de manera planificada, perquè és el govern qui obre quotes, i la situació combinada de més persones vivint al país, més inversors estrangers comprant pisos en què no viuen, augmenta molt el preu de l’immobiliari.” Com a conclusió, doncs, creu que és “una llei absolutament insuficient, que pal·lia algunes de les conseqüències del programa, però no adreça la situació directament”.
