29.09.2022 - 21:40
El govern de coalició entre Junts i ERC està acabat i no n’hi ha cap d’alternatiu. Junts diu que la decisió final la tindran els seus afiliats en una votació interna, però fins i tot en la hipòtesi improbable que els afiliats votassen a favor de continuar, l’esclafit definitiu seria tan sols cosa de temps. Per tant, la proposta de formar una coalició de partits que es reclamen independentistes per a formar un govern autonomista s’ha fet miques en un any i mig. A l’hemicicle, els càlculs ja no fan possible aquesta invenció.
La notícia és excel·lent, i ja sé que el qualificatiu molestarà molt els acòlits i els propagandistes que fan una batalla pel relat a còpia de frases grandiloqüents sobre l’estabilitat i les necessitats de la població –unes necessitats que despús-ahir era evident que eren incapaços de resoldre, però que, ves per on, ens volen fer creure que ara sí que es resoldrien com per art de màgia si aquest govern continuàs.
No se n’ha de fer cas. Perquè la cosa més important que ha demostrat aquest govern en un any i mig és, precisament, que amb aquesta migradíssima autonomia ja no es pot arreglar res. Amb l’autonomia no hi ha marge d’actuació per a resoldre cap dels problemes importants que té el país. I no solament és que no es puga arreglar res. És que en el cas d’aquest govern ni tan sols les propostes que s’han tret de la mànega per fer veure que tenien idees no han pogut reeixir. En el discurs de la Diada, el president Aragonès solament va poder exhibir orgull quan va assegurar que per primera vegada en set anys el curs començaria sense cap xiquet obligat a fer el 25% de castellà a l’escola. I ni això. Els tribunals del colp d’estat permanent al cap de poques hores ja van dir que la maniobra filibustera del govern no servia per a dues escoles i ahir ja en van sumar sis a la llista. I ja veurem fins on arriben…
La impotència en la gestió autonòmica és simplement monumental i no depèn de quin partit governe. Amb els anys de Torra n’hi havia d’haver hagut prou per a entendre-ho, com ell mateix ho va verbalitzar al final, però algú es va pensar que era més llest i no va entendre que canviar les coses no era una qüestió de traça ni de bona voluntat, sinó d’estructura. Simplement, la proposta d’estat de les autonomies, a Catalunya, no pot anar més enllà. I és ben ridícul d’entestar-se a creure en fantasies constitucionals o a fer apologia de la gestió asèptica. Ni jocs olímpics, ni aeroport, ni taula de diàleg, ni acord de la claredat, ni desjudicialització, ni calendari escolar, ni trens circulant amb normalitat, ni el traspàs de Rodalia, ni fàbrica de bateries, ni política de renovables, ni 2% en cultura… Res, ni un sol trumfo per a poder mostrar en un any i mig.
Aquests darrers cinc anys, doncs, han servit per a constatar que, després de la violència del 2017, no hi ha cap més camí que puga donar fruits concrets en la millora de la vida de la població que no siga el de la independència. I per a demostrar que això de dir-se independentista sense exercir-ne no és garantia que la gent et crega. S’ha constatat que no ens cal una independència retòrica, una república retòrica feta de paraules i prou, sinó la independència amb tots els ets i els uts. Perquè sense la independència no hi haurà manera de fer servir tots els recursos que tenim a l’abast, amb plena llibertat, per encarar la greu crisi social que tenim ni per garantir que Catalunya no acabarà convertida en un femer impracticable.
I la qüestió és aquesta i no les lleialtats o les travetes, aquesta mena de xou televisiu barat en què s’ha convertit la política catalana. Que si aquest diu això o aquell diu allò altre. Que si el to no és l’adequat o la fotografia és massa fosca. Que si tu has filtrat això i jo et filtraré allò. Que si fem dir que teniu problemes interns o fem córrer que no mana qui sembla manar… Havent renunciat a fer la independència, els polítics independentistes s’han limitat a empetitir-se cada dia més, parlant obsessivament d’ells mateixos, aïllats de la gent en una espècie de gran roda d’hàmster que finalment ha caigut. I quina diferència entre aquest espectacle grotesc, ridícul, i aquells dies fabulosos del setembre del 2017 quan el Parlament de Catalunya va assumir la ruptura amb el franquisme, fent una cosa gran, realment gran. Quina diferència entre l’orgull que vam sentir per ells, aleshores, i aquesta sensació agra d’ara.
Però torne al cantó positiu. Tot això no ha passat perquè sí. I arriba en un moment bo. Arriba quan una quantitat creixent de gent ja està convençuda que per aquest camí no anem enlloc i que cal un canvi de rumb total. Tornant al 2017, per a dir-ho de manera ràpida. Per a les minories, per als qui llegeixen i s’interessen per la cosa pública, això ja no admet discussió. Per a convèncer la majoria, però, no oblideu mai que els gests sempre pesen més que no les paraules. I per això és tan important aquest desgavell penós que vivim en viu i en directe. A ells se’ls acaba el crèdit i torna l’hora de construir.
