13.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 14.10.2021 - 11:45
Durant els mesos que va durar el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol hi havia una gran incògnita que ho sobrevolava tot: els condemnarien per rebel·lió o per sedició? Cap de les dues opcions no seria homologable a Europa, però n’hi havia una que era menys homologable que l’altra, i per això el tribunal presidit per Manuel Marchena es va acabar inclinant per aquesta opció, per la sedició, tot fent filigranes jurídiques i argumentatives, rebregant tant com van poder el codi penal. El càstig hi havia de ser, no podia restar impune un desafiament a l’estat com aquell, per més que no fos delictiu. D’ací va venir la sedició. Però aquella condemna va obrir unes ferides en el poder judicial espanyol que no és fins fa ben poc que han començat a supurar. Els efectes d’aquella crisi d’estat que engegava la sentència s’han començat a notar enguany, i augmenten la intensitat.
El problema era que no podien absoldre, o deixar-ho en una mera desobediència. Perquè el càstig havia de ser molt més gran, havia d’estar a l’altura del desafiament; això ja era escrit de molt abans del Primer d’Octubre, de quan el 2015, poc després del 27-S, el fiscal Javier Zaragoza, aleshores a l’Audiència espanyola, va ordenar a la policia d’investigar tot funcionari català que fes actes sospitosos, que fes qualsevol cosa que pogués semblar encaminada a “executar actes constitutius de rebel·lió i sedició quan la seva finalitat o el seu propòsit sigui canviar il·legalment l’organització territorial de l’estat i declarar la independència d’una part del territori nacional, en el cas en qüestió de la comunitat autònoma de Catalunya”.
I així es va forjar la investigació judicial prospectiva al jutjat número 13, amb el coronel Baena al capdavant, i per això hi va haver l’assalt a la Generalitat el 20-S, per a provocar una reacció que es pogués emmarcar en la sedició. Però la humiliació de l’1-O va portar l’estat profund, la fiscalia general de l’estat arrenglerada amb el govern de Rajoy arrenglerat amb Felipe VI, a apujar el grau i a presentar, passat el 27-S, una querella per rebel·lió. Anaven a totes. “Més dura serà la caiguda”. A Pablo Llarena li van encomanar de fer una instrucció basada en aquesta tesi, perquè la rebel·lió permetia de decapitar políticament la cúpula independentista, inhabilitar tots els dirigents abans de ser jutjats i tot, basant-se en doctrina i preceptes pensats per a acusats de terrorisme. El propòsit era la mort política de tots.
Però no tots eren a la presó, i si bé els exiliats, començant pel president Carles Puigdemont, també van veure limitats els drets polítics, van obrir una escletxa en la instrucció de Llarena que a mesura que era rebatuda a Bèlgica, a Suïssa, a Escòcia i, sobretot, a Alemanya, més gran es feia. El Suprem sempre va reaccionar de manera irada contra les jurisdiccions europees que els denegaven les extradicions, però el rebuig de Slesvig-Holstein a extradir Puigdemont per rebel·lió i sedició perquè no hi veia aquests delictes va coure molt i va condicionar el judici i segurament la sentència i tot.
L’exili havia posat un termòmetre internacional a l’estratègia repressiva abans del judici, i quan el tribunal havia de deliberar el tenia ben present. Perquè la sentència del Suprem aniria (previ pas pel Tribunal Constitucional) directament al Tribunal Europeu dels Drets Humans. I no és igual una desautorització contundent per una condemna a vint-i-cinc anys de presó a un dirigent polític per rebel·lió que per una condemna a tretze anys per sedició; l’alçada des d’on es cau (valgui el símil del fiscal Maza) no és pas la mateixa, i el mal tampoc.
Van condemnar per sedició perquè sabien que la desautorització del TEDH seria massa gran si ho feien per rebel·lió. Per això van haver de desautoritzar ells mateixos el jutge Llarena, un magistrat titella que ha anat fent i desfent, de manera erràtica, a voluntat dels qui tenen el poder real al Suprem, és a dir, Carlos Lesmes com a president i Manuel Marchena com a president de la sala segona i del tribunal que va jutjar l’1-O. Ells li van marcar el ritme i, arribat el moment, el van desautoritzar. Perquè no van gosar condemnar per rebel·lió.
El poder polític, judicial i mediàtic espanyol va acompanyar durant molts mesos el relat de la rebel·lió. Fins i tot Pedro Sánchez, poc abans de ser president, afirmava categòricament que a Catalunya hi havia hagut rebel·lió. Després de la sentència, el missatge era que les condemnes s’havien de complir de manera íntegra i, de fet, el Suprem va fer una invasió sense precedents de la situació penitenciària dels presoners polítics per a aplicar-los la duresa del càstig que els havia estalviat descartant la rebel·lió: no els donava cap marge per a permisos ni tercers graus; mà de ferro.
I quan el govern de Pedro Sánchez va veure que, internacionalment, era del tot insostenible la imatge d’un estat de la UE mantenint a la presó dirigents polítics i socials per la seva activitat política, va precipitar els indults. I mai com fins aleshores el Suprem i més concretament el magistrat Manuel Marchena no havien deixat veure ben clarament el penediment per no haver-los condemnat per rebel·lió. L’amargor de Marchena en el seu informe contrari als indults n’era una prova, reescrivint en certa manera la sentència, dient que l’ús de la força i la violència havien estat presents en les mobilitzacions de la tardor del 2017 a Catalunya, que “les mobilitzacions no van ser pacífiques ni democràtiques”, tot aproximant els arguments més aviat a la rebel·lió.
Tot plegat coincidia amb l’aprovació de l’informe de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa contra la repressió per part de l’estat espanyol als dirigents polítics independentistes. Aquest informe pot ser un precedent important per al Tribunal Europeu dels Drets Humans. I així ho va interpretar de seguida el Suprem, que va fer córrer que veia perduda aquesta batalla amb un titular a El Mundo que pot ser històric: “La nostra sentència de l’1-O és morta a Europa, la batalla és perduda“. Aquest discurs l’han repetit amb l’extradició de Puigdemont, i en ambdós casos el Suprem en responsabilitza el govern espanyol, que acusa de difondre un discurs contrari a la sentència per a justificar els indults.
Ve’t ací una ferida oberta, entre el poder executiu i el judicial. Un símptoma de la crisi d’estat per la impossibilitat de gestionar d’una manera coordinada i alhora homologable a Europa el càstig contra el Primer d’Octubre. I les tensions que això origina. La detenció precipitada a Sardenya i l’intent d’extradició desesperada de Puigdemont en són una mostra més. El descontrol després del càstig. El factor de l’exili ha accelerat la desautorització prevista i previsible fora de l’estat espanyol. Es pensen que tenen la raó, que és Europa que s’equivoca, però saben que la desautorització vindrà. Ho van anar comprovant amb la dissonància absoluta respecte de les jurisdiccions europees que rebutjaven sistemàticament totes les euroordres, però la sentència de Bèlgica sobre Lluís Puig ho va precipitar tot.
Perquè el cop contra la sentència de la qual avui es compleixen dos anys pot venir del Tribunal d’Estrasburg, però és ben probable que vingui abans del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que té entre mans diverses causes obertes en relació amb els exiliats, a la immunitat dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, i als criteris per a rebutjar euroordres. Tot ve d’un mateix qüestionament, que és el que va portar Bèlgica a denegar l’euroordre de Lluís Puig: el Tribunal Suprem espanyol no era el tribunal competent per a extradir-los, ni per a jutjar-los… ni per a demanar-ne l’aixecament de la immunitat, afegeixen els eurodiputats. Si el TJUE ho avala, rebenta el cor de la repressió judicial que va culminar amb la sentència del 14 d’octubre de 2019.
