Crisi de l’energia: arriba l’hora de la veritat per a la UE

L’augment desbocat del preu de l’energia ha fet tornar els espantalls de la recessió a la UE. Avui i demà es debatrà en la reunió del Consell Europeu com afrontar una crisi que continua sense exhibir símptomes de millora. Però l’immobilisme de Brussel·les i la intransigència dels països del nord poden dificultar que la UE prengui les mesures excepcionals que els països del sud fa setmanes que reclamen. Ha arribat l’hora de la veritat per a Europa, però no tothom confia que l’executiu comunitari pugui estar a l’altura de l’envit.

Sud contra nord: la crisi de l’energia ressuscita antigues divisions a Europa

Com ja va passar l’any 2020 amb el pla de xoc europeu contra la covid-19, la crisi de l’energia ha fet revifar l’antic cisma entre els països del nord i els països del sud d’Europa. Enguany, el motiu de la discòrdia és una qüestió clau en matèria de política econòmica: fins a quin punt hauria d’intervenir Brussel·les per tal d’estabilitzar el mercat de l’energia del continent?

Aquest és el teló de fons de la reunió d’avui i demà del Consell Europeu a Brussel·les, en què els vint-i-set debatran quines mesures adopta l’executiu comunitari contra l’escalada dels preus de l’energia. A favor d’una intervenció agressiva, hi trobem els països meridionals, capitanejats per l’estat espanyol i l’estat francès, que reivindiquen la derogació del sistema amb què Europa determina els preus de l’electricitat.

Actualment, el mercat elèctric opera d’acord amb un sistema de fixació de preus anomenat marginalista: els productors ofereixen el kilowatt/hora a un preu determinat, i l’operador del mercat en compra fins a assegurar-se que l’oferta es correspon amb la demanda. Aquest sistema funciona a manera de subhasta: l’operador compra primer els valors més barats i progressivament en va adquirint de més costosos fins a arribar al més car, que és el que fixa el preu final que paguen els consumidors.

Generalment, amb l’oferta d’electricitat d’origen renovable i nuclear no n’hi ha prou per a abastar la demanda total de l’electricitat, i per això el darrer valor que l’operador del mercat compra correspon a electricitat produïda amb gas natural. A efectes pràctics, això significa que el preu del gas acaba fixant el preu general de l’electricitat, encara que l’electricitat provinent d’unes altres fonts sigui més barata i abundant. El 70% de l’electricitat de l’estat francès, per exemple, es produeix a baix cost en centrals nuclears, però el cost final del kilowatt/hora s’acaba fixant segons el preu de l’electricitat generada amb gas natural, malgrat que és molt més cara i representa una fracció molt minoritària de l’oferta d’electricitat.

No és pas estrany, doncs, que –en plena escalada del preu del gas– uns quants governs europeus hagin qüestionat obertament la idoneïtat del sistema marginalista. El primer ministre italià, Mario Draghi, per exemple, ha dit que era la principal causa de l’encariment de la factura de la llum. I el ministre de Finances francès, Bruno Le Maire, en un to sensiblement menys conciliador, l’ha titllat d’absurd i forassenyat.

Tant París com Roma s’han adherit a la crida, impulsada per Madrid i amb el suport de més estats del sud del continent, de derogar el sistema marginalista per combatre l’encariment de l’electricitat.

Ni Alemanya, la principal economia europea, ni tampoc els “quatre frugals” –una agrupació informal d’estats fiscalment conservadors que inclou els Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia– comparteixen el parer dels països del sud: el sistema marginalista, al·leguen, generalment garanteix preus baixos, i substituir-lo per un d’alternatiu seria una reacció desproporcionada a un episodi que alguns consideren transitori. Segons aquests estats, per a resoldre la situació actual d’escalada dels preus de l’energia calen mesures no tan ambicioses fiscalment a mitjà termini, com ara diversificar els proveïdors de gas natural, millorar l’eficiència energètica i augmentar la capacitat d’emmagatzematge de gas natural.

Brussel·les abraça l’immobilisme: moltes propostes, poques concrecions

Temorosa d’afegir més llenya al foc de la discòrdia, Brussel·les ha pres una posició d’immobilisme que tot sovint ha afavorit –implícitament o explícita– els defensors de l’status quo. La primera proposta de la Comissió Europea per a plantar cara a l’encariment dels preus de l’energia es limità a instar els estats membres a prendre mesures compensatòries a escala estatal, sense recollir cap de les demandes dels estats més ambiciosos. La segona, publicada mentre era en preparació per a la cimera informal dels mandataris europeus a Versalles, va recollir algunes mesures de més impacte –com ara gravar els beneficis extraordinaris de les elèctriques–, però tampoc no va definir cap pla d’acció concret.

Ahir la Comissió va presentar el tercer full de ruta. Aquest nou document, a què ha tingut accés el portal francès Contexte, aplega propostes fins ara inaudites, com ara establir límits de preus temporals a l’energia o bé establir un operador públic que revendria l’electricitat per sota del preu de mercat als consumidors més vulnerables. La Comissió, de fet, fins i tot menciona la possibilitat “d’intervenir directament en el funcionament dels mercats majoristes d’electricitat […] tot establint un índex de referència i compensant [els productors] la diferència amb el preu ofert”.

Així i tot, és difícil afirmar fins a quin punt aquestes propostes són simptomàtiques d’un canvi de parer per part de la Comissió, més que no pas un intent d’última hora de guardar les aparences entre els membres més reivindicatius del sud. La Comissió ha flirtejat amb algunes de les propostes més radicals, certament, però la perspectiva que s’hi prenguin canvis de caràcter estructural continua essent llunyana. I és que, al mateix document en què les menciona, Brussel·les adverteix que aquestes mesures serien difícils d’encaixar amb l’ordre jurídic europeu i podrien tenir efectes perjudicials sobre les condicions de mercat.

En cas que la reticència de Brussel·les no fos prou, l’oposició d’Alemanya als designis més ambiciosos dels països del sud dificulta encara més les possibilitats de prendre aquestes mesures: l’únic torcebraç en matèria fiscal que Berlín ha perdut aquests darrers decennis fou l’any 2020 durant el debat d’aprovació del pla de rescat europeu, en unes circumstàncies molt més desesperades que no les actuals.

És en aquest context que començarà avui la reunió del Consell Europeu, la primera reunió ordinària d’ençà de l’esclat del conflicte a Ucraïna. Per als països del sud, la batalla sembla perduda per endavant, i alguns fins i tot semblen haver llançat la tovallola: l’estat espanyol, per exemple, ha desistit aquesta setmana d’una proposta anterior d’imposar límits al preu del gas, i alguns països del sud han refusat de posar per escrit algunes de les seves demandes més ambicioses.

Però encara és aviat per a descartar cap hipòtesi: Europa ja ha sorprès els analistes més d’una vegada en aquesta crisi, com ara quan decretà un paquet de sancions contra Moscou molt més estricte que no esperava la majoria, o bé quan prengué la insòlita decisió d’enviar ajut militar a Ucraïna. La crisi de l’est d’Europa no té precedent recent, però la resposta de Brussel·les tampoc.