Cris Juanico: “Em preocupa que una televisió pública faci programes com ‘Eufòria’, encara que siguin en català”

Pere Xerxa és l’heterònim poeta del professor, assagista i polític Joan Francesc López Casasnovas, traspassat el mes de juliol del 2022. Ara, i a manera d’homenatge, Cris Juanico (Ciutadella de Menorca, 1967) acaba de publicar el llibre-disc Cançons de Xerxa. En aquest cas, el mot ‘xerxa’ és polisèmic i, a banda del poeta, evoca la necessitat de continuar teixint complicitats com ho feia López Casasnovas.

El disc sona fresc, mediterrani i molt mariner. El professor escrivia de la mar i dels mariners sense barca, i escrivia de Sant Joan, però també de la terra i de l’amor, com fan els poetes, encara que hagin publicat poca obra.

De tot això, en parlam amb Cris Juanico un diumenge de gener a Ciutadella, al carrer de la Carnisseria, a vaDllibres, la llibreria que regenta amb la seva companya, Dolors Boatella, que al final, quan parlem de la situació cultural a Menorca i al país en general, s’afegeix a la conversa.

—Per què decidiu de fer aquest homenatge al professor i a l’amic?
—Per amistat, sí. Va ser professor meu i de moltíssima gent a l’institut, però a més, quan nosaltres vam agafar la llibreria, ell ja era un membre molt actiu del club de lectura, n’era l’ànima. A més, la seva mare vivia ací al costat i ell venia a visitar-la, probablement venia a la llibreria un parell de vegades cada setmana, i venia a les presentacions… Era una persona molt propera a nosaltres. I se’n va anar tan de pressa! Record que el mes d’abril em va dir que no es trobava gaire bé i el mes de juliol ja va partir. I arran de l’homenatge a Lítica, Mercè [Orleans], la seva dona, va demanar que el seu llegat no quedés en res. I vaig pensar que la meva aportació era fer una integral amb poemes d’en Joan.

—Com vàreu fer la tria dels poemes?
—El primer que fas és mirar què té editat; quatre llibres, únicament. I vas llegint i llegint. La poesia avui et diu una cosa i l’endemà te’n diu una altra. Sempre hi trobes coses noves. A més, he tingut la sort que la família i els amics m’han fet arribar més poemes que no eren als llibres, i a partir d’això he fet lectures i relectures i crec que la poesia m’ha duit a triar una música determinada i és ací és on entra en joc la poesia perquè musicalment em doni color.

—Hi ha cantants que estan avesats a posar música a poetes i a vegades els sents que diuen que determinats poetes els ho posen fàcil perquè els seus versos ja duen un ritme implícit. En aquest cas, com ha anat?
—No m’he deixat endur gaire per la facilitat dels poemes. És cert que en Joan té poemes llargs, amb molts versos, que segurament es fa difícil de posar-los música. Una cosa és posar música a un poema, i una altra és que jo, com a compositor, a vegades faig cançons. La cançó és una altra cosa, és una manera de tenir un record que sigui fàcilment recordable, digues-li comercialitat. Sí que és cert que en Joan té poesia més fàcil de musicar. Romanços, que tenen una rítmica assequible, però també en té d’altres que no, i he jugat una mica. Fas malabars, ho escoltes, ho deixes…

—El disc sona molt a Cris Juanico, però a un Cris molt jove…
—Està bé, això, m’agrada. [Riu.] Jo he fet la tria dels poemes, però on podia aportar és en la música i són els poemes que m’hi han duit. En Joan té una riquesa increïble. Són molt marineres, per exemple, i m’hi sent molt identificat, he cercat aquest filó. Ara és com començar de zero. M’he trobat amb coses que potser fa vint anys o vint-i-cinc que les cercava, i no les trobava. I ara sí que ho he trobat. Musicalment, m’ha duit cap aquest vessant més d’arrel. Xerra de la mar, de la terra, de la gent, xerra de relacions, de trencaments, d’amors, i ho diu amb aquest vocabulari que és molt d’aquí. I vaig pensar que era una via musical a explorar, no tant com a pop-rock, que estic més habituat a fer. Li volia donar un toc més d’arrel, més tribal.

—Us heu acompanyat de músics molt ben triats, i també de veus.
—L’elecció d’en Moi [Moisès Pelegrí] a les percussions, i en Lluís [Gener] al baix i la guitarra, i sobretot com ho hem vestit, té molt a veure amb el punt de partida de la poesia d’en Joan. I té a veure amb el fet que en Joan, com a poeta, com a polític, com a ésser humà, era una persona que creia molt més en el col·lectiu que no en l’individualisme. Jo ho vaig entendre així, i així hem fet la xerxa. Podria haver estat un disc personal, amb guitarra i veu, però crec que era necessari fer-lo coral. Per això vaig voler fer un nucli musical, la base, que és la percussió, el baix i la guitarra i ho hem consolidat molt bé. I tota la resta són pinzellades de colors. Amb el clarinet, el llaüt, el violí, la flauta, les veus. Les veus són de gent que ara mateix estan molt de moda a Menorca, com en Francesc, el cantant de Pèl de gall, o veus molt lligades a en Joan, com na Dolors Boatella, o en Sergi Cleofé, poeta, amic d’en Joan. O veus més noves i recents, com na Maria Riudavets. Noves veus que donen un color més diferent a aquest projecte.

—La pèrdua de Joan Francesc López Casasnovas va ser un cop important per a tots aquells que ens en sentim deixebles, però ara, veient com està el panorama polític, fa l’efecte que se’l troba més a faltar que mai.
—Se’n faria creus, si veiés això que hi ha ara, em sembla. Estaria bastant emprenyat, tot i que ell era molt discret, però estaria enfadat. Com ho estem nosaltres, també. I estic segur que si féssim una revisió dels darrers deu anys o quinze dels seus articles, n’hi hauria moltíssims que semblarien acabats d’escriure d’ahir mateix.

—La sortida del disc va coincidir amb una altra pèrdua important per a vós, i també per a la música i la cultura, la de Sente Fontestad.
—Sí. Puc dir que amb en Sente, el vam escoltar junts, el disc, vam anar a casa seva i em deia, has canviat un poc, eh? La seva pèrdua ha estat un sotrac molt important. Personalment, ens va afectar molt, perquè ell, després d’una etapa molt llarga a Girona, va tornar a Menorca i després se’n va tornar cap allà i fa uns anys havia tornat aquí. Amb ell vam començar una associació amb què miràvem de mantenir una programació estable durant tot l’any a Ciutadella, perquè la pandèmia va fer molt de mal a l’àmbit musical a Menorca. A banda, era un company de vida, de viatge, i amb en Sente sempre teníem aquella cosa de dir que allò que vam fer no es pot esborrar. No podem desavenir-nos, dèiem, podem xerrar de tot perquè sabem de què xerram, sabem com ho vam viure i va ser una putada molt grossa.

—D’ençà que éreu un al·lotet que tocava la guitarra a Sant Miquel, amb Margui, la vostra germana, fins ara, heu tocat molts de pals. Pop, rock, arrel, infantil, Nadales… On us trobeu més còmode?
—Jo em trob còmode fent música. Hi ha gent que em diu, a mi m’agrada el heavy, o el rock… A mi m’agrada la música popular moderna, però no sóc d’un gènere. Em pot agradar molt una balada, em pot agradar molt un tema heavy. A mi m’agrada la música. La gent necessita un qualificatiu per a dir el que fas. Si ho fas amb una big band, tindrà un caire jazzístic, si ho fas amb una simfònica, no ha de ser necessàriament d’un tall clàssic. Amb la simfònica de les Illes Balears vam fer un projecte de pop-rock, amb arranjaments de clau simfònica. Per tant, em sent de la música popular moderna. Però és cert que sempre m’ha estirat molt la música d’arrel. No la folklòrica, sinó que tenc molta curiositat per veure, per exemple, com és que a Menorca es ballen jotes i fandangos i a Mallorca el fandango no té tanta importància. En canvi, tenim instruments que coincideixen a Menorca i Mallorca amb les Terres de l’Ebre i el País Valencià, com el guitarró, el tiple…

—Us agrada caminar vora la mar, a vegades en pengeu alguna fotografia a les xarxes. Ho aprofiteu per escoltar música?
—Molt poques vegades. Quan estic en procés de creació m’agrada fer una caminada d’una hora i mitja i anar agafant el ritme. T’imagines coses, et ve una paraula, et ve una lletra, et ve una frase, una melodia. Fa uns anys era complicat, perquè no sabies com ho havies de plasmar, però ara, amb el mòbil t’enregistres o fas anotacions, t’ho envies per correu, i quan arribes a casa, et dutxes i puges a l’estudi i pots començar a treballar amb la idea. Em surten coses quan vaig a caminar. El matí és un bon moment per a posar el cap clar i preparar tot allò que has de fer durant el dia.

—Tornem al moment de Ja t’ho Diré. Han passat molts anys d’ençà que vàreu triomfar tant i tant, que vàreu obrir tantes portes, que vàreu crear himnes generacionals. Tot això us pesa més o us empeny i us dóna ales a l’hora de continuar creant?
—Hi ha moment que pens que li fotria un xut i ho enviaria tot a prendre pel sac. Però a vegades pens que és tot el contrari. Totes aquelles cançons que es van fer en aquell moment són la metxa o el combustible per a fer el que faig ara. Tenc molt clar que sóc on sóc per Ja t’ho Diré. I aquell fet, allò que vam fer, que no sé com ho hauria d’anomenar, que vam dir, ens n’anam, i tothom va dir que sí, aquell moment va ser… no sé com dir-ho, perquè algú hauria pogut dir, jo no me’n vaig. En Sente hauria pogut dir, no, que fa setze anys que faig feina en una farmàcia, per què me n’he d’anar… Però tots vam dir que sí, i aquella aventura de cinc menorquins que se’n van a Catalunya amb una maleta a la mà, amb uns instruments a l’altra, a cercar-se la vida com a músics, crec que va enganxar moltíssima gent, per l’esperit aventurer. Tothom va voler ser part d’aquella aventura i volia saber com aniria. Tot aquest pes, tot el que es va aconseguir… Hi ha moments que penses que vols tocar les darreres coses que has fet, però he arribat a la conclusió de per què no? Entenc perfectament que la gent vulgui cantar un “Si véns” o un “Així i tot” a cada concert. La música no està mai aturada. Les cançons estan vives. L’altre dia, a Alcúdia, vam fer una versió de “Així i tot” que era la que feia vint, potser… I això és meravellós.

—Molta gent s’ha mirat dins el mirall de Ja t’ho Diré. Fins a quin punt us sentiu responsable, en el bon sentit de la paraula, de tot allò que ha passat musicalment a Menorca?
—Vam aixecar el dit i vam dir que ací es podien fer coses. És un mèrit que l’acceptes, però…

—Us ho dic d’una altra manera. Al vostre estudi Aumon ha vingut molta gent a enregistrar perquè hi havia Cris Juanico, i per a ells era important.
—Sí. Sé què vols dir. Jo he intentat tornar tot allò que vaig rebre aquí, sobretot quan vam partir, que vam rebre molt d’impuls, igual que en els pisos d’estudiants, on tots tenien un casset gravat l’any 1988 o 1989 en un concert al Claustre del Carme de Maó. Ells posaven el casset i era com ser a Menorca encara que fossin a Barcelona o a València o a Madrid. I quan he tornat, he intentat posar la meva experiència perquè si hi havia cap artista, o algú que tengués la valentia, les ganes, la capacitat de fer cançons, donar-li un cop de mà. Ja sigui gravant a l’estudi, editant el disc…

—Tot el disc l’heu enregistrat a casa?
—Tot. Ho he gravat i ho he mesclat tot jo. És la primera vegada que faig un disc íntegrament a casa. Els enregistraments, l’edició, les mescles.

—Heu fet un producte clàssic: un disc amb llibre.
—Avui en dia, la música ha tornat com era fa seixanta anys. Fas una cançó i, si funciona, una segona cançó. Depèn molt de la imatge. Avui, si no hi ha imatge, no tens presència. Però jo sóc molt de físic. I a més, amb Cançons de Xerxa, amb la poesia d’en Joan, com que ell només havia publicat quatre poemaris, i vam pensar que estaria bé que tingués un llibre més. Un llibre més d’en Joan, molt modestament. I també perquè el coneguessin com a poeta fora de Menorca. Les ganes és que vengui algú de Figueres a comprar-lo i digui, ostres, poesia, qui és aquest poeta? I és excel·lent! Cada vegada hi trobaràs una coseta…

—A Ja t’ho Diré vàreu viure l’experiència de la retirada i la separació. Aquests mesos als Països Catalans vivim com una febre de grups que s’aturen. Per què pensau que passa ara?
—Si xerram de formacions que són més de dos, tres, quatre o cinc… Si un matrimoni és complicat de dur, imaginau entre cinc o sis. Cada persona evoluciona o creix personalment i musical a una velocitat diferent. I a vegades, l’equilibri es perd. Les preferències de la gent canvien. Potser quan comences tens uns objectius que, amb el pas dels anys, van canviant. I també perquè sempre vas cercant reptes. Hi ha una zona de confort i et vas posant a lloc. Això fa que la motivació del principi, aquell desvergonyiment, ja no hi sigui. A vegades amb la mateixa gent és complicat continuar aprenent, és com endogàmic, no hi ha sorpresa.

—Cap a on aneu, ara?
—No en tinc ni idea. [Riu.] Mira, estic gaudint moltíssim amb els concerts que fem ara, amb Cançons de Xerxa. Amb una formació que em sorprèn com ens està quedant. Què faré ara, no ho sé. Segurament arribarà un moment que veuré que hi ha coses a dir i coses a fer… Bé, coses a dir n’hi ha moltes.

—Us preocupa el panorama polític, amb aquesta guerra contra el català a les Illes i al País Valencià, amb la censura, amb tantes coses en contra de la cultura?
—A mi em preocupa més, per exemple, que una televisió pública es dediqui a fer certs programes musicals encara que siguin en català. Si passam pena per una cultura, la cultura se’n sortirà. Hi haurà reacció, n’estic convençudíssim. El que tenim, segurament, és un problema important perquè estem assimilant moltíssima gent amb diferents cultures, i crec que l’administració hauria d’anar per feina. Depèn de qui governi. Si governen els que governen ara, serà més complicat.

—A quin programa de televisió us referiu?
—A Eufòria. És un programa que no m’interessa gens. Costa, a una televisió pública, sigui TV3 o la de les Illes o la del País Valencià, que tengui programes musicals. Costa molt. Record que hi havia un programa que es deia Sputnik, que era brutal. Hi havia un programa que es deia Oh, no, un concurs a la ràdio que es deia Èxit i que després va passar a la televisió. Hi havia bandes emergents que tocaven en directe. La música desapareix dels programes d’entreteniment. A Col·lapse hi ha una actuació d’un artista i hi ha una banda resident que fa versions, però són cortines. Una altra cosa que passa és que s’aposta molt pels festivals, quan, si no hi ha múscul i locals per a fer concerts, no hi haurà nous artistes. La música acabarà sent una cosa molt individual feta davant un ordinador… De bandes, en surten poques.

—Les xarxes socials són una bona eina?
—Sí, però la xarxa és una finestra individual. Jo tenc la meva, tu tens la teva, ell té la seva. Jo diré una cosa i els que em mirin ho veuran. La xarxa és un embut. Diuen que internet arriba pertot. Mentida. Tot es fon, tot es perd. Es dilueix totalment. És com tirar una gota de tinta negra enmig d’una piscina enorme d’aigua clara.

—Fem l’entrevista a la llibreria. On arriba el vostre paper de llibreter?
—Jo sóc el mosso, perquè la llibretera és na Dolors.

—I com és que l’agafau?
—Els anteriors propietaris la deixaven, i amb na Dolors teníem una relació a distància i vam pensar que la llibreria seria un bon pal de paller, una manera de poder fer activitat cultural. Moltes coses que ja fèiem junts, amb això tenen molt de sentit. Però ella és la llibretera.

[A partir d’ací Dolors Boatella intervé en la conversa.]

—Dolors Boatella [D. B.]: Crec que el que és important és que tenim, a través de la literatura, un ancoratge important de llengua i de territori. Menorca és molt petita, té molt poc múscul literari i si ja és complicat que els autors o la cultura que es fa a Mallorca arribi al País Valencià o al Principat, ja no et dic que complicat que és des de Menorca. La llibreria és un desafiament perquè Menorca sigui dins el mapa literari en català i que tengui la presència i que la gent de la resta del territori digui: “Hòstia, a Menorca es fan moltes coses!” Això ho cuidem molt, perquè ell és una persona molt coneguda, coneix la idiosincràsia de Menorca, i hi ha la meva part d’amistats, que té a veure amb les relacions més mediàtiques que hagi pogut tenir. Més que presentacions de llibres hem de fer literatura. Per fer la presentació, abans hem d’haver parlat moltíssim dels autors, de l’estil… I això és una feina que teníem clara que havíem de fer.

—Vàreu crear l’associació vaDcultura.
—Cris Juanico [C. J.]: En plena pandèmia, el mes de maig del 2020, amb en Bep Joan Casasnovas, na Dolors i jo vam muntar l’associació. Pensàvem que vindrien mal dades. vaDcultura és una garrossa perquè les activitats que teníem al cap es poguessin fer. Sempre amb els llibres com a suport.

—D. B.: Per exemple, vam fer un diàleg entre Virginia Woolf i Mercè Rodoreda. I ho vam fer amb un format molt innovador, perquè era un documental en directe amb la Dolors Odina aquí i la Marina Porras a distància, amb dues actrius que ens van il·lustrar amb les seves veus els fragments que necessitàvem que recitessin. No hi havia un llibre de suport, hi havia l’univers Rodoreda, l’univers Woolf… Per fer això fa falta mobilitzar moltes coses. No és fàcil.

—Vàreu escampar poesia quan les festes de Sant Joan no es van poder celebrar per la pandèmia.
—D. B.: És un projecte que va néixer en un moment determinat i, sobretot, amb la idea d’omplir de cultura Sant Joan. Si es manté la tendència, sembla que Sant Joan sigui alcohol i poca cosa més. I justament amb en Joan López, que és –era– una persona molt santjoanera, des d’aquest amor, amb la connexió amb la cultura popular, vam fer una activitat molt potent que era omplir el caragol de Santa Clara de música i poesia.

—C. J.: El dissabte de Sant Joan, els dos anys de la pandèmia. La gent plorava d’emoció. L’emoció es va desbordar. Jo vaig tocar al pati de Cas Baró.

—D. B.: Sembla una bajanada, però la traducció és aquesta. Això és exactament agafar una cultura, un territori, donar-li valor i posar-ho en un format atractiu i innovador que atrapi la gent.