06.02.2022 - 21:50
Temperatura primaveral en ple hivern, el cel blau. En un carreró de la Barceloneta, el carrer de la Sal, hi ha una gernació que no té res a veure amb els qui passegen pel passeig de Joan de Borbó, allà a la vora. Els concentrats al carreró no són turistes àvids de sol, escalfor, arrossos i tapes. Tot i que hi ha vermut. No, al carrer de la Sal, hi ha, en alta concentració, assassins. Criminals. Perillosos. Entre tots plegats, els darrers anys, deuen haver pelat més de tres-centes persones. Un autèntic carnatge. Per sort, són assassins de paper. És dissabte 29 de gener i celebren un aniversari: deu anys abans, es varen reunir a la Barceloneta per fer un vermut, i així va néixer la col·lecció de novel·la negra Crims.cat, la més veterana de les que hi ha actualment al país, una col·lecció de rècord: 65 títols publicats, deu anys de vida.
Darrere del projecte hi ha uns quants artífexs. D’una banda, un tipus baixet que alguns diuen que té aire de Sean Penn a Mystic River, Àlex Martin, que és professor de la Universitat de Salamanca. Entre moltes altres virtuts, sap on es fan les millors croquetes de pernil d’aquesta ciutat espanyola, on sovint l’anomenen “el catalán”, com si fos l’únic. Martin (1974) és estudiós del gènere negre escrit en català des de fa més de vint-i-cinc anys.
També hi ha un senyor que ara està jubilat però que fa deu anys dirigia la primera biblioteca de gènere negre de l’estat, i la més important, la Bòbila de l’Hospitalet. És Jordi Canal, li diuen l’home que ho sabia tot o l’home que és a l’ombra de tots els grans projectes negres del país.
Hi ha encara dos sospitosos més: Anna Maria Villalonga, qui aleshores tenia un blog que es deia “A l’ombra del crim”, que encara existeix, però ha baixat molt el ritme. Llavors no es podia ni imaginar que arribaria a publicar ella mateixa uns quants títols negres, que perpetraria unes quantes antologies essencials per descobrir les dones “negrotes” del país i que acabaria dirigint el festival Tiana Negra. L’altre és Rafael Vallbona, periodista, escriptor, fan de la novel·la negra i autor. No sé si ell es podia imaginar que acabarien fent un film d’una novel·la seva (Tros, que s’estrena als cinemes el 25 de febrer).
A l’altre costat, els convocants: Ilya Pérdigo i Gori Dolz, dos germans que són l’ànima de l’editorial Alrevés (on també hi ha més gent a l’ombra). Fa deu anys, també hi havia Josep Forment, el malaguanyat editor d’aleshores, i Paco Camarasa, el llibreter desaparegut fa uns anys, a qui tantes coses deu la negror del país veí.
Ara, deu anys després, i amb el vermut de la celebració, arriben al torn de la confessió. Gairebé ningú no pensava que la col·lecció aguantés més de dos anys o tres. Gairebé ningú no pensava que uns editors es poguessin convertir en amics dels seus autors, en alguns casos, quasi com si fossin família. I gairebé ningú no pensava que aquest petit miracle pogués combinar els millors escriptors de casa nostra amb autors europeus de prestigi inqüestionable que dialoguen a la perfecció amb els texts fets aquí. Potser perquè la corrupció, el tràfic de drogues, la venjança i la màfia són internacionals. Potser perquè aquí ho sabem explicar molt bé, encara que molts lectors prefereixin autors amb dièresis absurdes damunt les a i que l’acadèmia només parli d’autors morts i sovint avorrits.
Passats aquests deu anys, arriba l’hora de fer els primers balanços. Ilya Pérdigo, un dels editors, explica: “Crims.cat és el nostre segell de novel·la negra en català i és un pilar dins l’editorial. Vàrem començar publicant sis llibres l’any i una traducció, i ara en fem vuit, la qual cosa mostra la seva importància, que per a nosaltres ens permet de ser dins el teixit cultural català i donar estabilitat al gènere negre.”
Quan va començar a dirigir Crims.cat, Àlex Martin s’enfrontava a una responsabilitat històrica: haver d’emular Manuel de Pedrolo, Xavier Coma i Jaume Fuster, directors respectivament de la Cua de Palla, Seleccions de la Cua de Palla i la Negra de la Magrana. Ara que Crims.cat ha superat en títols la Cua de Palla i la Negra de la Magrana, pot mirar pel retrovisor. “Tinc molt clar que editar és un acte de responsabilitat, sabia molt bé què tenia entre mans i havia d’intentar de ser responsable amb tot el que es publicava i fer que fos de qualitat, això és el principi de tot editor. També s’ha de saber rebutjar, saber dir que no als manuscrits que no tenen prou valor. Si m’hagués d’acostar a un dels tres noms, m’acostaria al de Xavier Coma, que era assagista, sobretot, i especialista en la matèria, i jo m’he format i era especialista abans de dirigir Crims.cat. Les col·leccions les haurien de dirigir especialistes en la matèria, gent competent i que hi entén i que posa al servei del lector el seu prestigi recomanant títols, que és un acte de responsabilitat. Modestament, crec que he seleccionat el bo i el millor dels autors en llengua catalana juntament amb autors estrangers que calia incorporar al català.”
Dissabte passat, aquest col·lectiu va donar entenent que la novel·la negra en català té corda per a molta estona, per a molts títols més i que Crims.cat ha estat pionera d’aquesta nova fornada i en marca la pauta.
I arribats en aquest punt, hem decidit de celebrar els deu anys escollint deu títols imprescindibles del catàleg i explicant-vos per què són els nostres preferits. L’ordre té a veure únicament amb el moment de publicació, els deu títols ens semblen igual de bons:
Crònica dels bons trinxeraires, Mário Zambujal
Aquest va ser el tercer títol que es va publicar i la primera traducció. Si la novel·la negra és una novel·la de perdedors, no n’hi ha de més autèntics que els de la banda del Renato. Una novel·la divertida, amb un punt de melangia, que a Portugal és un clàssic contemporani amb més de 35 edicions i que arribava per primera vegada en català en traducció d’Anna Cortils.
Un habitual de la comissaria, Dominique Manotti
Una de les autores més compromeses, més dures i salvatges de la novel·la negra francesa arribava a casa nostra amb un llibre molt crític amb les forces de l’ordre franceses, però també amb l’anomenat estat del benestar francès, un miratge absolut. Si algú vol entendre per què cada dos per tres es cala foc a la banlieue, com és el racisme estructural i entendre que hi hagi solucions com el radicalisme islàmic, aquesta és la seva novel·la. Número 7.
Aire brut, Lluís Bosch
Viatge insòlit a la ment d’un falangista que ha de tornar a la Barcelona devastada per la guerra del 36-39 per adonar-se que la reconstrucció i la nova Espanya que prometia el franquisme és molt lluny d’arribar. Haurà de resoldre un cas antic, la mort d’un alemany, i no tindrà més remei que fer-ho de la mà del policia republicà que es va encarregar del cas i amb qui haurà de col·laborar. Una reconstrucció històrica excel·lent per al número 9 de la col·lecció.
Ginesta per als morts, Agustí Vehí
El malaguanyat autor va publicar tres títols a la col·lecció i tots són molt recomanables (tots els seus llibres són magnífics), però aquesta va ser la seva primera novel·la i l’editorial la va recuperar. L’arribada d’un sergent dels Mossos a la seva nova destinació a l’Empordà i uns casos ben complicats van de bracet en una novel·la de factura excel·lent, amb molt bons diàlegs, grans secundaris i que sobretot crea “empordanesitat” en cada una de les seves pàgines. Un dels millors texts de la novel·la negra catalana contemporània. Número 17.
No n’estiguis tan segur, Llort
L’obra de Llort és d’aquelles que compten amb seguidors molt fidels durant els més de vint-i-cinc anys d’ofici. En aquest cas, la sang que hi ha a la portada és un bon indicador del que ens podrem trobar en una novel·la que juga amb tots els llocs comuns d’aquesta mena de narrativa però amb la intenció de subvertir-los per crear una cosa única que du l’empremta d’un dels autors més en forma del nostre panorama.
L’harem del Tibidabo, Andreu Martín
El degà de la novel·la negra en català és l’autor més present en aquesta col·lecció, però amb motius, perquè en aquests darrers deu anys ens ha deixat alguns dels millors títols de la seva producció. En aquest cas, hem escollit L’harem del Tibidabo, perquè Martin juga amb l’humor, construeix un personatge inoblidable, el Milio, i perquè els diàlegs i les situacions són d’un nivell a l’abast de poquíssims escriptors. Martin és únic. Número 33.
Caça major, Juli Alandes
De Juli Alandes podem afirmar que, si decidís de publicar la llista de la compra que fa cada setmana, hauríem de córrer a llegir-la. És un autor imprescindible de la nova fornada d’escriptors valencians que han renovat el gènere negre i li han aportat un punt diferencial que confirma que la renovació vindrà de les perifèries. En aquest cas, ens presenta una novel·la negra rural –tendència a l’alça els darrers anys–, perquè ja se sap que no hi ha res més perillós que un poble de tres-cents habitants on una cinquantena són caçadors i tenen armes a casa. Alandes és un prodigi reproduint trets dialectals i creant diàlegs, i aconsegueix per un moment de situar-te perfectament dins els escenaris de la novel·la. Número 36.
La barrera, Jordi de Manuel
Jordi de Manuel és un clàssic viu de la nostra narrativa criminal. El seu personatge Marc Sergiot és un clàssic i ha fet feliços molts lectors amb els seus salts temporals, però ara De Manuel ha abandonat el personatge per crear una cosa molt més concreta i personal, focalitzada al moll, un dels espais per excel·lència de la narrativa criminal. Trama molt sòlida, bons personatges i la demostració de molts anys d’ofici converteixen el número 41 en un dels imprescindibles de la selecció.
Em diuen Fletxa, Joan Carles Ventura
Una anada als inicis de la ruta del bakalao de la mà d’un dels personatges més divertits i estrafolaris de la novel·la negra contemporània. Guanyadora amb molta justícia del VI Memorial Agustí Vehí, aquesta novel·la confirma la tendència indicada que els autors valencians fan ara com ara algunes de les millors aportacions al gènere negre. Apta per a tothom qui vulgui passar una molt bona estona, descobrir un narrador ple de potencialitats i a més, riure una estona.
Crims per la memòria, Didier Daeninckx
Si hi ha res que distingirà per sempre Crims.cat de qualsevol altra col·lecció és haver pogut incorporar al seu catàleg texts com aquest. L’autor és un clàssic contemporani de la novel·la negra francesa, de l’anomenat néo-polar sorgit després del maig del 68, i ens demostra com la novel·la negra també pot ser una novel·la política i una novel·la de denúncia. En aquest cas, Daeninckx furga en una de les ferides més dures de la història contemporània francesa: la matança d’algerians durant una manifestació a París.
