Crim, revolució i el jove Antoni Gaudí

Els índexs baixos de comprensió lectora han suscitat molts debats sobre la importància de llegir i sobre les estratègies per a aconseguir no solament de tenir més lectors, sinó que siguin més bons i que no abandonin l’hàbit. Aquest estiu hem volgut recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests darrers seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada pels mitjans de comunicació i, ara també, com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra (1966), de Joaquim Carbó; Mecanoscrit del segon origen (1974), de Manuel de Pedrolo, que va ser el segon títol de la sèrie; L’illa de les tres taronges (1983), de Jaume Fuster, el tercer; 17 anys, primer viatge a Itàlia (1989), d’Oriol Vergés, quart títol de la sèrie; El violí d’Auschwitz (1994), de Maria Àngels Anglada, que va ser el cinquè; Les muntanyes de foc (2000), de Miquel Rayó, que va ser el sisè; En les mars perdudes (2011), de Raquel Ricart; i L’alè del drac (2019), de Maite Carranza, que avui tanca la sèrie i que ens serveix per a anunciar que a la pròxima Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Barcelona es farà, el dia de la Mercè, la jornada Maite Carranza de reivindicació de la literatura infantil i juvenil. Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no els han llegits encara, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.

Maite Carranza (1958) és una escriptora que podria haver ocupat qualsevol lloc a la sèrie almenys d’ençà de final dels anys vuitanta fins a l’actualitat, perquè la seva trajectòria abasta més d’una cinquantena de títols de literatura infantil i juvenil, a més de molts de guions televisius. El seu és un cas d’èxit internacional, perquè la seva trilogia La guerra de les bruixes ha estat traduïda a més de vint-i-cinc llengües. El palmarès de guardons de Carranza també és dels que fa patxoca, amb el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil aconseguit dues vegades; el Vaixell de Vapor; el Cervantes Chico de literatura infantil i juvenil per la seva trajectòria; el de la Crítica Serra d’Or de narrativa juvenil també dues vegades; el Nacional de Literatura Infantil i Juvenil, i el Folch i Torres de narrativa per a joves entre molts més premis també internacionals.

Aquesta llicenciada en antropologia va ser professora de llengua i literatura en un institut fins que a mitjan anys noranta ho va deixar tot per dedicar-se solament a l’escriptura i el guionatge, i malgrat que els seus llibres sempre han tingut un gran nombre de lectors a casa nostra, l’èxit internacional va arribar primer amb l’esmentada trilogia fantàstica La guerra de les bruixes, formada per El clan de la lloba, El desert de gel i La maledicció d’Odi, una prova que a casa nostra el gènere ja es conrava amb la màxima solvència abans de l’esclat televisiu. Una de les seves obres més compromeses és Paraules emmetzinades, del 2010, que la crítica ha definit com un enjòlit sobre els abusos sexuals i que es va traduir a dotze llengües i va obtenir set premis. Les preocupacions socials, com ara la memòria històrica, la pobresa infantil, l’explotació i el feminisme són tan presents a la seva obra com la fantasia i l’humor i un ritme audiovisual molt elevat que sorgeix de la seva faceta de guionista.

A més d’haver fet tota aquesta feinada, el compromís de Maite Carranza amb l’ofici d’escriptora i amb els seus companys és fora de qualsevol dubte i ho palesa la presidència aquests darrers anys d’Escrivim, una associació d’escriptors professionals (la major part, de literatura infantil i juvenil, però no tots) que ha lluitat d’ençà del començament per la retribució justa als autors; contra la socialització dels llibres de lectura a les escoles i a favor de les biblioteques personals dels alumnes; i a favor de literatura com a eina de vertebració del país. Les darreres dades demostren que potser no anaven tan equivocats en la seva lluita a favor de la lectura i les biblioteques personals.

L’argument

La Coia, una noia de setze anys que treballa en una fàbrica de Reus, filla d’una mare a qui acusen de ser boja, apareix morta en una bassa. Tot fa pensar que la noia s’hi ha llençat o s’ha ofegat, però l’autòpsia determina que han provat de violar-la i que l’han estrangulada. Qui pot haver comès aquest crim l’estiu del 1868 a Riudoms, a tocar de Reus? Això és el que intenta esbrinar un jove que n’estava profundament enamorat, Antoni Gaudí, que amb el temps serà l’arquitecte més genial de la Catalunya contemporània. També ho intenten en Vicenç, un jove policia, i en Ramon, un veí seu que l’estimava com si fos la seva pròpia filla. Mentre la recerca de l’assassí va avançant, els esdeveniments històrics també, i a Reus, la ciutat més industrialitzada de l’època després de Barcelona, es respiren aires de revolta, és a punt de produir-se la revolució Gloriosa i l’arribada de la primera República espanyola, un moment per a descobrir que els ideals sovint es veuen tacats pel fanatisme. Tot això marcarà definitivament el caràcter d’un jove destinat a passar als llibres d’història.

Deu motius per a recomanar-ne la lectura

1. Estructura de novel·la policíaca

Maite Carranza aprofita molt bé els recursos que atorga la novel·la policíaca per fer una obra que transcendeix el gènere, però que en manté algunes de les característiques i estructures. Així, la investigació de la mort de la Coia permet de recórrer tots els segments de la societat reusenca de l’època i el fet que es combini la possibilitat d’un crim passional amb un crim polític –les dues principals línies d’investigació– serveix d’excusa per a fer el gran fresc, el gran retrat social de la societat catalana de l’època, sense renunciar, és clar, a saber qui és l’assassí i sense renunciar als tombs de guió i al manteniment de la intriga inherents al gènere.

2. La dosificació de la informació

Perquè aquesta estructura de novel·la negra o policíaca funcioni i per a mantenir el lector enganxat, és vital de dominar a la perfecció el mecanisme o el recurs de la dosificació de la informació. Carranza ho fa molt bé, ens la va administrant a petites dosis i fa que tinguem tantes ganes de saber com avança la investigació com els protagonistes del llibre, i això fa que no puguis parar de llegir.

3. L’arquitectura de la novel·la

En aquest moment de la seva trajectòria, Maite Carranza sap perfectament com ordir un artefacte literari perfecte. Així, mescla la novel·la negra, la històrica i la social per crear un llibre original marcat per capítols breus amb trames paral·leles, sospitosos múltiples, focalitzacions variades i personatges principals molt forts i marcats. Tot això crea una gran empatia cap al jove Gaudí, però també un ritme narratiu elevat (que no renuncia en cap cas a la bellesa) i moltes ganes de llegir el llibre per veure com es resolen tots els melons que va obrint.

4. La reconstrucció històrica

En tota bona novel·la històrica hi ha una regla d’or que s’ha de mantenir: la documentació hi ha de ser, però no s’ha de notar, i en aquest sentit la reconstrucció històrica de L’alè del drac és molt bona, absolutament versemblant, gens feixuga, i sempre al servei de la història. Carranza aconsegueix que el lector sigui al Reus del 1868 amb tota la naturalitat possible.

5. La Coia, el personatge que tothom hauria volgut inventar

Sense cap mena de dubte, el personatge de la Coia és la gran troballa d’aquesta novel·la. Tothom que escriu hauria de voler matar per poder trobar algun dia un personatge com aquest. A més, el que destaca és la manera en com la coneixem i com la construeix el narrador: sempre a partir del record del jove Antoni Gaudí, però també amb la descoberta d’aspectes secrets que ell no sap, relacions ocultes, sorpreses que li donen encara més profunditat. La Coia és una troballa de primer ordre i la manera com Carranza la construeix, encara més.

6. La presència del jove Gaudí

Si la Coia és un dels grans personatges, el jove Antoni Gaudí n’és l’altre. La llibertat creativa en aquest sentit és absoluta, perquè de la infantesa i joventut de l’arquitecte se’n saben ben poques coses, i això ha permès a Maite Carranza de fer la seva especulació al respecte i mirar d’escatir algunes claus de la seva personalitat posterior que es podien haver forjat en aquell moment.

7. La lluita obrera

En uns moments en què sembla que ens hem perdut més que mai en l’individualisme i el campi qui pugui, és bo recordar fins a quin punt la lluita obrera va ser fonamental per a aconseguir molts dels drets de què gaudim avui. La solidaritat col·lectiva i el paper decisiu que hi van tenir les dones i que sovint ha restat amagat són algunes de les claus d’aquesta lluita, que va aconseguir resultats que ara són en recessió en alguns casos.

8. La vindicació feminista o antimasclista

No és en cap moment una novel·la pamfletària, però és una novel·la compromesa, perquè tota l’obra de Carranza ho és, d’una manera més o manco explícita. La denúncia de la situació de les dones a casa nostra en el món fabril vuitcentista és una excusa més per a parlar d’aquesta marginació que arriba fins als nostres dies. I més que ser una novel·la feminista és, sobretot, una novel·la antimasclista, que no és exactament el mateix. Un antimasclisme també és posar-se de banda de les febles, les perdedores, les explotades, les que tenen por, i que permet una lectura contemporània del missatge.

9. Els personatges secundaris

Si el jove Antoni Gaudí i la Coia són els personatges protagonistes de la novel·la, els secundaris i terciaris també són molt ben creats, especialment en Vicenç, el policia jove que investiga el cas i que exerceix aquest ofici perquè li fa por la mar i nedar i no vol ser pescador. Ha preferit aquesta seguretat que li ha valgut d’enfrontar-se a la família. També són molt importants i interessants els amics de Gaudí i la família i els amics de la Coia. Tots plegats són al servei de reforçar els dos protagonistes, però tots ells tenen un interès notable que va molt més enllà dels arquetips.

10. La bellesa

Maite Carranza no renuncia en cap cas a la bellesa. D’acord que molts dels fets que narra són terribles, però també és immensament bella la relació d’amistat entre tots dos joves protagonistes, la seva relació amb la natura i amb el bosc, la manera de descriure els colors del cel o les aromes de la vinya madura. Crear aquesta bellesa plàstica amb les paraules no és gens fàcil i proporciona un gran gaudi al lector.