03.02.2019 - 21:50
Escric aquest article divendres, mentre la Guàrdia Civil s’emporta a Madrid els homes i les dones que ens té segrestats. Però continc la ràbia, el cop de geni amb què reaccionaria a tanta impotència, per parlar de tota una altra cosa que em sembla que és el moment d’explicar.
No he militat mai en cap partit polític i he presumit sempre que no hi militaria, segurament perquè sé que davant qualsevol consigna tendeix a sortir-me ben de dins un estirabot. No em puc imaginar que cap disciplina de partit m’hagi de condicionar l’acció o l’opinió. I, tanmateix, m’he fet de la Crida. Per què?
Perquè estic esgotat de la dinàmica partidista ordinària. Estic convençut que només si som capaços d’unir com més forces millor aconseguirem de trencar el mur que ens atenalla: només quan les hem unides hem avançat, inqüestionablement. I per fer-ho calen eines noves d’acció política, que no responguin als interessos tàctics de cada partit però que no vagin contra els partits i que d’alguna manera hi puguin conviure. I això, per més difícil, quimèric, que pugui semblar, he entès que s’ho proposa, la Crida.
Ser, abans que res, aquesta eina d’acció política al servei de la República, com un paraigua que aixoplugui tots els qui íntimament ja l’hem proclamada, tant se val d’on vinguem, tant se val on militem. Una eina que permeti de construir la unitat que ens dóna força, sense condicionar-la a cap renúncia de programa particular, simplement perquè l’únic punt del seu programa és fer material la República. Una eina que permeti de fer República des de totes les institucions que sigui capaç de conquerir. I que per conquerir-les pugui traduir-se, quan en sigui l’hora, en l’instrument més eficaç per a fer front a cada convocatòria electoral.
A mi m’ha cridat l’atenció que, atesa l’aparició de la Crida, la primera obsessió de molts observadors hagi estat d’esbrinar si es presentarà a les eleccions municipals i europees. Entenc que la Crida, mitjançant les instàncies de govern començades a articular tot just fa deu dies, ho debatrà i ho decidirà pròximament, i que ho farà en clau netament republicana: en el cas de les municipals, per exemple, tindria sentit de presentar candidatures allà on, sense unitat, la primera força pugui no ser independentista. I no caldrà on qualsevol dels partits republicans ja té implantació consolidada.
Quina és la dificultat d’aquest plantejament? Que per a fer això la Crida no s’ha de comportar com els partits, sinó amb la generositat que dóna la convicció en l’objectiu final. I que per fer-ho de debò no es pot començar pel possible resultat de la deliberació, una improbable candidatura unitària, sinó per construir des de sota i lentament la unitat d’acció. Quimèric, deia fa un moment. Val la pena de provar-ho? Sens dubte. Perquè el preu de no fer-ho serà, de segur, massa alt.
Ja ho sé: això que dic és d’una ingenuïtat extraordinària. I no me n’avergonyeixo gens ni gota. És la mateixa ingenuïtat que em va dur a comprometre’m fa deu dies, en el congrés fundacional de la Crida, en la presentació d’una candidatura complementària de la candidatura ‘oficial’. Ho explico: els congressistes havien d’emetre dues paperetes, una amb l’elecció de president i secretari general i una altra amb la tria dels dinou membres del govern de l’associació. A quatre dies del congrés només hi havia una única candidatura. Per això un grup de persones diverses en tots els sentits —territorialment, sectorialment, ideològicament— va decidir de formalitzar una segona llista i Jordi Ferrés i jo ens vam immolar encapçalant-la com a candidats a la presidència i la secretaria general tot demanant el vot per a Jordi Sánchez i Antoni Morral, els altres candidats. Era la condició necessària perquè els congressistes poguessin triar els dinou membres del govern entre trenta-vuit candidats.
La ingenuïtat va obtenir contra tot pronòstic un terç dels vots de l’assemblea i va incorporar dues persones de la segona llista en el nou govern. Que, així, ha guanyat en diversitat, en pluralitat. No és pas poca cosa. I ha demostrat que, si ens ho proposem, podem fer les coses d’una altra manera i trencar alguns motlles. No és això, comptat i debatut, allò que volem, també, els defensors de la República?
