31.05.2019 - 21:30
Ha començat una nova edició de la veterana i imprescindible Mostra Internacional de Films de Dones que se celebra a Barcelona des de fa més de vint anys, des del 1993, sense interrupció, sobreposant-se a les dificultats sempre que se n’han presentat, no poques vegades. Del programa d’enguany és un gust avui escriure aquestes ratlles en particular per a destacar la participació i presència de la cineasta francesa Claire Simon, amb tres films que es veuran a la Filmo aquesta setmana entrant i una master class a càrrec seu dijous que ve a la Bonne.
Fa uns quants anys em vaig interessar pel cine documental com a investigadora i com a professora universitària incipient llavors. No era gaire conegut entre nosaltres, i vaig tenir la sort de treballar amb un equip, a la UPF, que s’hi interessava molt, de manera institucional també: els inicis de la selecció de títols de la mostra televisiva internacional Miniput, de programes de qualitat, i el Màster de Documental de Creació van sorgir llavors i demostren, un any rere un altre, com la Mostra de Films de Dones, que és anterior, una decidida bona salut. En el cas del màster, boníssima perquè a més de celebrar-se ajuda a la producció i realització de documentals. Però el que vull recordar és una altra cosa.
L’interès pel documental m’havia vingut de l’ocasió de veure’n. No dic res d’extraordinari, és clar, la frase només vol dir que per veure’n havia hagut de córrer món. Vaig anar seguint festivals per terres franceses, on més podia copsar llavors l’idioma. En el documental és imprescindible, i no sempre és fàcil de seguir perquè recull els registres més col·loquials i la parla interrompuda de la vida diària. Frases que no s’acaben, argots, en fi, tot això que fem quan parlem i que els mitjans i els formats audiovisuals dominants, sigui el cine de ficció o un telenotícies, escamotegen (les tertúlies són un cas a part de les praxis lingüístiques que deixo de banda per a no desesperar…).
I així vaig descobrir Claire Simon i el seu primer film, Récréations, del 1992, el primer que programa la Mostra a la Filmo aquest dimecres. És l’hora del pati en una escola d’un barri de la capital francesa gens aspre, ho veiem per la manera com van vestits la família i les criatures quan hi arriben. És on va a estudi la filla de la pròpia directora, convidada per l’escola a fer aquest film que, amb els anys, ha esdevingut una joia més i més eloqüent.
Sense dir ni piu al llarg de gairebé una hora que dura, tret d’una primera frase llegida en off, el film juga amb el doble sentit que pot tenir en francès el títol: l’hora del pati, la recreació de situacions. Criatures que no arriben a deu anys van fent la seva, junts i separats, reconstruint, recreant els rols que tanta gent vol pensar que famílies i escoles com aquestes miren de no reproduir ni introduir en les relacions. No hi ha res en aquesta pel·lícula sobrer, i tot sovint et quedes amb un pam de nas pel que veus a la pantalla.
Claire Simon ha seguit treballant com a documentalista en dos camps principals, aquest de l’educació reglada i el del món del treball. A Barcelona es veurà també, en estrena, Le concours (‘La prova d’accés’, 2016), l’examen de selecció d’alumnes candidats a l’escola de cinema parisenca pública Fémis, creada el 1943 (divendres) i, en pre-estrena, Premières solitudes (‘Primeres solituds’), rodat en un institut dels suburbis parisencs (dissabte). Les dues sessions comptaran amb la presència de la directora, aquesta excel·lent cineasta que és Claire Simon, nascuda a Londres i formada a la Provença, on va estudiar etnologia i les llengües àrab i berber abans de passar, autodidacta, al cine i la tele, on ha fet de guionista, actriu, directora de fotografia, muntadora i finalment realitzadora. Aneu-la a veure, no ho lamentareu pas…
