Creieu que el 155 va ajudar l’economia catalana?

Només cal fer una mirada a l’evolució de les estatístiques de creixement per a comprovar que, encara que l’activitat econòmica es manté amb molta força a Catalunya, es va desaccelerant, com a Espanya i Europa. Aquí hem passat de créixer del 3,8% interanual en el segon trimestre del 2016 al 3,1% en el mateix trimestre del 2018. Són catorze trimestres creixent per sobre del 3% i la història ens ensenya que aquesta velocitat és molt difícil de conservar. Bé, això diu qualsevol manual d’economia i és com fa temps que s’havia previst, de manera que ara sorprenen algunes explicacions que en comencen a donar a Madrid, que se centren en el cas català i obliden l’espanyol i l’europeu, ja ho crec… Algunes són certament pintoresques. Vegem-ne dues que ja han apuntat.

‘L’economia catalana ha tornat a deteriorar-se després de la recuperació que havia començat després d’haver estat intervinguda pel govern espanyol amb l’aplicació de l’article 155.’ Vet aquí com aquesta setmana el president de Freixenet i de la Cambra de Comerç d’Espanya, José Luis Bonet, explicava la incipient desacceleració econòmica. Les xifres conegudes fins ara, naturalment, no donen la raó a la cadència de l’evolució assenyalada. Però pràcticament el mateix dia el diari ABC va afirmar que ‘durant aquests darrers dotze mesos, la fugida d’empreses de Catalunya a Madrid s’ha disparat. En aquest període s’hi han traslladat 2.339 societats catalanes.’ I afegia que els danys d’aquesta fugida es notaran en el futur, quan les seus contractin empreses de serveis a Madrid i no a Barcelona.

Aquestes explicacions poden semblar una broma, però ho són pas. No podem oblidar que davant tenim una màquina mediàtica de fabricar veritats… Compte, doncs, amb aquests arguments, que apareixen tan bon punt hem vist que l’economia catalana, tot i la desacceleració, continua creixent més de pressa que l’estatal (vegeu l’article de la setmana passada). En certa manera, els mitjans estatals admeten que tots els mals auguris llançats sobre Catalunya del setembre de l’any passat ençà no s’han complert però que la malaltia continua enquistada i que aviat sortirà a la llum. I, és clar, cal donar-li forma. És bo que tinguem present aquest avís, perquè una part dels trets que ens han de venir sortiran d’aquesta banda.

Potser de sempre els profetes de la catàstrofe han canviat les paraules de la cançó quan han llegit el diagnòstic dels analistes d’Oxford Economics, una publicació poc sospitosa per a ells, perquè augura que el procés fracassarà i que ‘Catalunya no esdevindrà un estat independent a curt termini’. Doncs bé, aquests analistes (‘unionistes’, segons la BBC) asseguren que ‘hi ha poques proves concloents que s’hagin produït danys significatius i duradors en l’economia catalana després de la votació de l’1-O’. I hi afegien que ‘l’alentiment del creixement de l’economia espanyola continua la tendència dels darrers anys i no ha estat generada pel “procés”. És una conseqüència, més aviat, del debilitament de l’economia mundial’. I sembla que alguns han passat per malla l’opinió dels d’Oxford sobre el canvi de seus, perquè, segons aquests analistes, ‘haurà de passar una mica de temps abans que no puguem veure si hi ha hagut cap pèrdua durable’. Sí que posen en relleu que ‘no sembla que les empreses hagin abandonat Catalunya com a destinació d’inversió.’

Dit això, és bastant evident que entrem en una situació en què manarà la desacceleració en l’activitat econòmica… a tot arreu. Al cap de poc temps, les principals institucions internacionals han llançat sengles tocs d’alerta. Aquesta setmana ha estat el torn de Christine Lagarde, directora de l’FMI, que no ha dubtat a afirmar que ‘l’economia mundial comença a frenar-se, en particular a l’eurozona. Si no es contenen les tensions comercials, després de la guerra aranzelària, encara es desaccelerarà més.’ Va ser un al·legat ben dur contra la política proteccionista de Donald Trump.

Un mes abans, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ja havia advertit que l’avenç de l’economia espanyola començava a perdre impuls. Les perspectives per a Espanya no fan més que mantenir la tendència registrada a la resta de les economies principals de la zona euro i del conjunt de països desenvolupats.

Per la seva banda, el juliol el comissari europeu d’Afers Econòmics, Pierre Moscovici, va explicar durant la presentació de les previsions macroeconòmiques d’estiu que les tensions comercials són ‘el principal risc perquè l’economia europea es freni’ i va subratllar que, si bé fins ara l’impacte ha estat limitat, hi ha el risc d’una escalada molt perjudicial. En conseqüència, va revisar a la baixa en una dècima la seva previsió de creixement per a l’economia espanyola el 2018, fins al 2,8%.

I, finalment, fa un parell de setmanes l’Organització Mundial del Comerç (OMC) va retallar la seva previsió de creixement per al comerç mundial del 2018 i 2019, en un context marcat per una ‘exacerbació de les tensions comercials’. ‘Mundialment, els riscs que pesen sobre les previsions són considerables’, va afirmar l’OMC en un comunicat. Segons les seves últimes estimacions, enguany el comerç mundial ha de progressar un 3,9% en volum i l’any que ve un 3,7%, mentre que a l’abril esperava un creixement, respectivament, del 4,4% i el 4,0%. Déu n’hi do! Aquestes previsions també afecten a la baixa les estimacions del creixement esperat del PIB real mundial. Segons el seu director general, Roberto Azevedo, ‘és més essencial que mai que els governs superin les seves divergències i donin mostres d’intel·ligència’, sense esmentar els països als quals es referia però que tothom va intuir.

En definitiva, sembla que ens enfrontem a un punt d’inflexió, en el qual l’augment del preu del petroli no és tampoc aliè: aquesta setmana ha superat els 85 dòlars per barril, el màxim des del 2014. Serà una situació general. Com serà a casa nostra i en quina mesura ens afectarà encara és una incògnita, però ha d’estar molt clar que, com a membre de la comunitat europea, Catalunya no pot anar a contracorrent. I, per això, els cants contra el ‘sospitós habitual’ que probablement sentirem de Madrid, no s’ajustaran (aquesta vegada tampoc) a la realitat.