Crema París?

Enmig de la revolta que va sacsejar França durant una setmana, entre el 27 de juny i el 4 de juliol, el president francès anuncià que encetaria un procés per a “comprendre profundament” la causa dels atacs que han commogut el país i provocat deflagracions simpàtiques a Bèlgica i a Suïssa. Aquesta voluntat de comprensió total, que al límit es podria entendre com a voluntat total de perdó, anava més enllà de l’estranyesa pel fet que havia servit de detonant, la mort d’en Nahel, un jove de disset anys, per un tret de la policia en un control de carretera. Referint-se a aquest succés, Macron va dir: “És inexplicable, imperdonable.” Sense explicació, profunda o superficial, el perdó és efectivament impensable, irracional. El president expressà tot seguit el desig que la justícia actués amb rapidesa. Es podia entendre que la justícia s’havia de pronunciar expeditivament, al marge de cap explicació. Qualificant el fet d’imperdonable, el president de l’executiu s’anticipava al jutge emetent un dictamen impropi en una república basada en la divisió de poders. Ni que fos de manera simbòlica, Macron aspirava a recuperar en la seva persona l’autoritat absoluta, derivada de la monarquia per voluntat divina, que el règim republicà havia abolit.

D’altra banda, emprar l’adjectiu “inexplicable” davant la mort extemporània d’algú no és tant una declaració d’impotència com una constatació. Els fets en tant que fets són inexplicables. Aquesta és la lliçó de l’empirisme de Locke i sobretot de Hume, una lliçó que l’idealisme hagué de tenir en compte per a avançar en la teoria del coneixement. La Fenomenologia de l’esperit de Hegel comença amb la descripció del coneixement immediat. En aquesta forma de coneixement, diu, hem de procedir acceptant allò que és present als sentits sense alterar-ho de cap manera, sense intentar de comprendre-ho mitjançant conceptes. Després Hegel mostra que la certesa que emana d’aquesta forma de coneixement concret és en realitat la forma més abstracta i més pobra de la veritat. Però seria llarg de seguir el seu raonament; quedem-nos amb el fet que tot allò que és de manera immediata no admet explicació, car explicar és considerar les múltiples qualitats de l’objecte i les seves connexions amb moltes altres coses que no són l’objecte. En si, les imatges de l’incident de París no són ni poden ser cap explicació; per això s’han obert dues investigacions sobre la mort d’en Nahel, l’una per a determinar el sentit i abast legal de l’acció del policia; l’altra per a esbrinar per què el jove va escapar del control i si és veritat l’al·legació que va posar en perill la vida del policia.

Una primera explicació no-ideològica del succés és la relació de l’acció policial amb la llei francesa que permet de disparar a un automobilista escàpol. Mentre aquesta llei sigui vigent, hi haurà accions similars. Macron tenia doncs una primera explicació indefugible en aquesta disposició legal. Si l’agent va actuar o no d’acord amb el reglament haurà de decidir-ho el jutge, però el president evidencia falsa consciència quan ignora la relació entre la legislació abstracta i l’aplicació al cas concret. D’acord amb Le Monde, d’ençà que entrà en vigor la llei de seguretat del 28 de febrer de 2017 es pot comprovar un increment d’incidents en què la policia ha disparat sobre vehicles en moviment. La citada llei permet als agents de fer ús de l’arma de foc quan els ocupants d’un vehicle “són susceptibles de perpetrar, durant la fugida, atemptats contra la seva vida o la seva integritat física o les de tercers”. La llei s’aprovà per aplacar els sindicats policials després que dos policies patissin cremades greus pel llançament de còctels Molotov al seu vehicle a Viry-Châtillon, ciutat dormitori al sud de l’aeroport de París-Orly, l’octubre de l’any anterior. Si ara, pressionat de l’altra banda, el govern rescindeix la llei o la restringeix fins a fer-la inaplicable, caldrà veure com responen els sindicats de policia en sentir-se desprotegits. Una reacció podria ser relaxar la seguretat o fins i tot negar-se a actuar en determinats àmbits, com passà en alguns districtes dels Estats Units arran de les manifestacions de fa tres anys que reclamaven de privar la policia de finançament o dissoldre-la directament.

Macron està atrapat entre dos focs, d’una banda les fogueres literals que han saltat de París a altres ciutats de França i d’altres països i d’altra banda unes forces d’ordre a qui l’estat encomana de contenir un problema que els governs s’han negat a confrontar políticament. El president que pretenia liderar Europa com als temps de Lluís XIV, que va declarar la mort cerebral de l’OTAN i féu el gest grandiloqüent i absolutament inútil de negociar pel seu compte la pau a Ucraïna amb Putin, aquest “home fort” s’ha mostrat irresolut, indecís, mancat d’autoritat i fins i tot de voluntat davant les bullangues que amenacen la pau civil al propi país. D’aquí que la seva ultima ratio no sigui cap més que encetar un procés “per a comprendre profundament” allò que fa molts anys que passa, que es coneix i que cada vegada guanya intensitat mentre s’esmuny la credibilitat del govern. I no sols és França que tremola; el canceller alemany Olaf Scholz va trucar a Macron per informar-se dels esdeveniments. Tot i que amb menys problemes que el país veí i principal soci europeu, a Alemanya també li costa d’integrar una part no pas menor de la immigració musulmana. Descendents d’immigrants turcs, molts dels quals amb doble nacionalitat, consideren Erdogan i no Scholz el seu veritable president, de la mateixa manera que a França els adolescents de la banlieu consideren il·legítima l’autoritat de la república. La preocupació de Scholz és justificada. Erdogan s’ha afanyat a capitalitzar les bullangues acusant Occident de racisme cultural i institucional. Digué textualment: “països amb un passat colonial”, referint-se exclusivament als estats que s’esforcen a preservar la democràcia liberal de la temptació de tornar a la forma teològico-política de govern en què Turquia ha recaigut sota la seva presidència. Fent abstracció del colonialisme otomà, del fet que l’esclavisme perdurà a Turquia fins molt més tard que a Occident, i del primer gran genocidi del segle XX, que inspirà els nazis, Erdogan amuntega llenya contra Europa a partir d’una cosa que fou però que ja no és. I com que no és, d’aquest no-ser en fa una veritat espúria, un fantasma que li convé de conjurar en la seva guerra contra el model liberal de societat, del qual ha apartat el seu país amb mà de ferro.

Malgrat assegurar que el seu règim no aprova la destrucció de propietat ni el saqueig, les declaracions d’Erdogan no anaven en la línia de defensar l’estat de dret contra una violència que, si es produís a Turquia, ell reprimiria brutalment. Anaven en la línia d’encoratjar en la rebel·lió un segment de la població d’un altre estat que ell considera pròpia en virtut de la cultura religiosa compartida. Les seves declaracions atien amb arguments històrics la divisió sentimental de la ciutadania d’un altre estat, patrocinant la confrontació dels “seus” amb la població autòctona de països políticament laics, la qual fa responsable última de la violència.

És de preveure que la “comprensió profunda” que ha encarregat Macron correspongui a grans trets amb el diagnòstic d’Erdogan, afegint-hi les explicacions socioeconòmiques de rigor. La concentració d’immigració magribina en ciutats de la perifèria de la capital i en altres grans ciutats com Marsella o Lió es presenta com un pecat polític per part d’una sociologia captiva de la mala consciència “burgesa”, una mala consciència que les classes mitjanes han heretat del marxisme de la lluita de classes. La idea latent en aquesta autoflagel·lació és que l’estratificació urbana és violenta i indueix violència. La idea, exposada de manera clàssica a l’estudi de Manchester per Engels al segle XIX, no té en compte que al segle XXI els suburbis obrers, creats per la concentració urbana de la indústria, han desaparegut per donar pas a una concentració humana de caràcter ètnic sense relació amb les necessitats de la indústria ni amb la productivitat. Aquesta és una explicació, tot i que no pas l’única, que el problema de la banlieu sigui intractable en termes tradicionals d’explotació i d’alienació econòmica.

El prejudici francès i més generalment europeu de drets infinits per a tothom i d’obligacions igualment il·limitades de l’estat providencial duu els analistes a ensopegar una vegada i una altra amb remeis malreeixits, com la panacea d’ampliar l’escolarització (malgrat l’altíssim nivell de fracàs escolar i de violència a les aules), proveir de més serveis públics (malgrat que hagin estat objecte preferent del vandalisme juvenil), generar oportunitats de feina (que haurien de crear-se artificialment i serien antieconòmiques), o afavorir solucions multiculturals per a potenciar col·lectius que rebutgen la integració si no és en els termes disposats per ells i imposats a la resta.

La identitat que aquests col·lectius llancen a la cara de la societat occidental amb l’acusació de racisme no és cap identitat racial veritable sinó una identitat religiosa i una desidentificació amb l’estat laic, com s’ha pogut veure en la violència dirigida preferentment contra el símbols, edificis i representants de l’estat, inclòs l’intent d’assassinar el batlle de L’Haÿ-les-Roses i la seva família com a personificació d’un règim que desplaça la religió a la perifèria de la vida pública. Això és cert per a totes les religions i en particular per al cristianisme, que després de segles de conflictes sagnants i guerres inacabables per diferències doctrinals consentí de recloure’s en l’esfera privada de la consciència. Per contra, l’islam mai no ha fet aquest pas i arreu on és majoritari reté la solidaritat fundacional entre la fe i l’organització pública dels costums. L’ortodòxia musulmana i no sols l’islamisme radical no fan cap distinció entre l’esfera privada i la pública, perquè les escriptures regulen tots els aspectes de la vida. Per això als països de confessió islàmica la política no és independent de la llei codificada a l’Alcorà i als hadit.

Una comunitat que s’imagina ella mateixa com a posseïdora de la religió perfecta difícilment acceptarà la necessitat de reformar-la. Països com Pèrsia, Egipte o Turquia mateix, que en algun moment han experimentat amb la modernització, han patit reaccions religioses i retrocedit a la teologia política que es troba en els fonaments d’aquesta fe. És evident que l’educació areligiosa o fins antireligiosa de l’escola laica nacional no té prou força no ja de persuasió sinó de convicció per a afranquir els plançons d’una comunitat religiosa supranacional de la cultura hereditària absorbida a la llar i la cultura, si així se’n pot dir, del gueto; una cultura potser menys normativa, més anàrquica, però més virulenta que els envolta i reclama a través del grup social. Uns grups que avui, gràcies a les xarxes socials, van molt enllà del barri, de la ciutat i del país.

Res d’això no vol dir que les societats musulmanes no tinguin recursos doctrinals i filosòfics per a intentar de desarticular la fe escatològica i la moral social, separació que històricament féu possible el sorgiment de comunitats polítiques de caràcter liberal. Separant la identitat civil de la religiosa, els musulmans europeus fomentarien oportunitats d’integrar-se lleialment en les societats de referència o de residència, reduint o si més no assuaujant els conflictes de caràcter identitari i reconduint-los per a enfrontar-los en termes clàssics europeus de reivindicació de classe.

A hores d’ara aquesta evolució és difícil d’imaginar però no impossible. Tanmateix, no s’esdevindrà amb cap “comprensió profunda” oficial ni amb cap fórmula de pacificació consistent a subornar la voluntat dels bàrbars. Aitals concessions sols incentivarien el xantatge moral i l’increment de la violència física com a resposta automàtica al paternalisme estatal. La mutació dels esperits sols pot venir de la intel·lectualitat musulmana que viu en tensió amb les convencions i fracassos de la seva comunitat. En tot cas, dependrà del coratge i la capacitat d’aquesta elit per a enfrontar-se a les frustracions col·lectives cercant alternatives al regiment de la seva cosa pública.