24.10.2024 - 21:40
No falla. Cada vegada que llegim o que veiem una notícia o un reportatge sobre la immigració, els elements són els mateixos: l’explosió demogràfica i la misèria dels països africans, la crisi d’aquells que fugen de les guerres, les perillosíssimes rutes d’arribada a Europa, el repte climàtic. Les imatges que se’ns presenten són una barca precària pel Mediterrani, la tanca de Melilla, un campament de refugiats en algun extrem del continent, un mort a la platja. Una realitat omnipresent als mitjans des de fa vint-i-cinc anys.
El problema de tot aquest discurs és que no descriu en absolut el fenomen migratori al nostre país o, més ben dit, només en descriu una part minúscula. A Catalunya hi viuen 800.000 persones nascudes en algun país de l’Amèrica Llatina. Algú em pot dir quin mar ha travessat amb barca tota aquesta gent? O quina tanca han saltat els 63.000 paquistanesos, els 53.000 xinesos o els 31.000 indis? Que potser els 266.000 marroquins van entrar amagats en un camió? És clar que no. Dels gairebé 1,4 milions d’immigrants no europeus que hi ha a Catalunya, unes 90.000 persones procedeixen de l’Àfrica subsahariana, i per tant és probable que hagin arribat arriscant-hi la vida. Això és un 7% del total, que baixa al 5% si hi comptem també els nouvinguts europeus.
La gran majoria dels immigrants que viuen a Catalunya –més d’un 95%– han entrat al país travessant legalment una frontera del Regne d’Espanya, normalment a l’aeroport de Barajas, i a continuació el Regne d’Espanya ha permès que es quedessin un cop esgotat el visat de turista (intenteu fer-ho als Estats Units, a veure què us passa). A més, som tan generosos que empadronem tothom i els donem una targeta sanitària encara que no tinguin cap permís de residència –cosa que és força sorprenent, perquè amb un acte administratiu validem una il·legalitat jurídica. No és estrany que vingui tanta gent, perquè el model ho incentiva.
El creixement demogràfic impressionant que hem viscut a Catalunya els últims 25 anys no és, per tant, fruit de cap crisi de refugiats ni dels conflictes armats del planeta, sinó d’un consens polític: que vingui tothom que ho vulgui, però, això sí, sempre que no arrossegui una situació extraordinàriament dramàtica, perquè llavors sí que no els deixem entrar. Com ja he explicat en més d’una ocasió (per exemple aquí i aquí), qui va obrir les portes a la immigració va ser José María Aznar, amb la intenció d’ensorrar les condicions laborals dels treballadors locals, i assegurar una mà d’obra barata que alimentés sectors tan poc productius com el turisme i la construcció. L’esquerra autòctona, que com sempre no s’adona de res, ho va blanquejar amb un discurs naïf sense adonar-se que estava destruint les seves bases. Es van escampar frases tan idiotes com ara que “vénen a fer les feines que nosaltres no volem”, com si el sou que paga l’empresari fos irrellevant, i a més en un estat on l’atur gairebé mai no ha baixat del 10%. No cal dir que els conflictes culturals, socials o lingüístics es van deixar de banda, com si fossin qüestions secundàries.
Després d’uns anys de pausa posteriors a la gran recessió del 2008, ara mateix vivim una nova explosió demogràfica motivada per un altre motiu intern: la necessitat de pagar les pensions, que ja són el 42% del pressupost general de l’estat, i un 11,5% del PIB espanyol. Aquesta vegada, però, els polítics no se n’amaguen, i fins i tot el president Pedro Sánchez ha vinculat obertament la necessitat d’una arribada constant d’immigrants amb el manteniment de l’estat del benestar. Allò que no explica és que com que el nostre model productiu ens fa portar mà d’obra poc qualificada i per tant que rebrà sous baixos, la seva contribució individual és minúscula, i d’aquí ve que en calgui tanta.
El més gros és que Sánchez també va declarar aquest estiu que era imprescindible que fossin retornats al país d’origen tots els que havien entrat il·legalment per via marítima –aquell 5% més dèbil i precari, però alhora el que té més drets perquè podria demanar la condició de refugiat segons l’article 14 de la Declaració Universal de Drets Humans. És el que estan fent molts països europeus. El Regne Unit va discutir durant mesos un pla per a enviar a Ruanda els demandants d’asil que havien travessat l’estret de Calais, i que van ser uns 30.000 l’any 2023. En el mateix període, però, aquell estat va rebre 1,2 milions d’immigrants! Això sí, com que la gran porta d’entrada britànica són les universitats, ells sí que tenen un filtre per a afavorir els enginyers o els matemàtics, molt més productius per a l’economia.
Tot plegat és un despropòsit, perquè tot i que el lema “volem acollir” és molt popular entre les nostres esquerres, Catalunya no acull gairebé ningú. Els marroquins, colombians, argentins, equatorians o peruans –per dir els cinc grups més nombrosos– que viuen al nostre país no els hem “acollit”, perquè no provenen de països en guerra ni han vingut fugint d’una persecució política. No, són immigrants econòmics que han vingut a treballar per un sou baix, com desitgen les nostres elits econòmiques. En canvi, quan remenava les dades de l’Idescat de la població per país de naixement, em preguntava on són els eritreus. Ara mateix els ciutadans d’aquest país africà són el tercer grup de refugiats més gran a Europa, però a Catalunya n’hi ha tan pocs que no surten ni a l’estadística (a Noruega en conec uns quants, i m’han explicat històries terrorífiques de guerra, de fam i de presó).
És el model espanyol, i per tant el model català: acceptar contínuament l’entrada de treballadors que destrueixen el teixit laboral, i alhora expulsar els ciutadans del món més necessitats, aquells que sí que s’hi juguen la supervivència. Un model que només beneficia els més rics, que les esquerres i els mitjans han assumit de manera acrítica i que s’erigeix sobre una hipocresia descomunal.
