07.08.2024 - 19:50
“Les empreses experimenten dificultats creixents per a cobrir desenes de milers de llocs de treball i un factor que explica parcialment aquestes dificultats té relació amb el desajust entre les necessitats de qualificació de les empreses i la qualificació dels nous entrants en el mercat laboral. Una elevada proporció de joves encara arriba al mercat de treball sense estudis, mentre hi ha una escassetat gairebé crònica de perfils de formació professional (FP) i, entre els nous titulats universitaris, s’observa un pes reduït d’alguns estudis d’alta demanda, com els d’enginyeria.” Vet aquí el nucli de l’“Informe del mercat laboral i de la negociació col·lectiva”, que va presentar dimecres de la setmana passada el Foment del Treball.
D’aquesta situació en parlem fa molts anys i no s’hi acaba de trobar solució. Sí que és cert que aquests darrers anys l’FP ja no té el rebuig d’abans, però, malgrat tot, les xifres d’alumnes que la trien com a camí per a la seva futura vida laboral encara són insuficients. S’ha avançat, sens dubte, però les famílies, aconsellant als fills; les escoles, preparant els estudiants; i les empreses, facilitant les pràctiques, haurien d’haver fet més, com també les administracions, acostant els programes formatius a les necessitats canviants del mercat.
De fet, costa molt d’explicar per què a Catalunya tenim més de 300.000 desocupats i, segons xifres oficials de l’INE, gairebé 30.000 llocs de feina resten vacants perquè les empreses no troben gent per a cobrir-los. En realitat, crec que són molts més, perquè no totes les empreses cerquen gent per la via de l’INE, en vista de la poca efectivitat que té.
El primer misteri és la xifra tan alta de desocupats de Catalunya (i de la resta de l’estat espanyol). Hem de pensar que ni en els millors anys del boom econòmic del segle XXI, abans del 2008, vam poder baixar del 6% en la taxa de desocupació, ni de la xifra de 200.000 desocupats. Hi ha alguna cosa que no funciona al mercat, sobretot si, a més, coincideixen a denunciar-ho dues maneres tan diferents de mesurar-lo: l’enquesta de l’EPA i el registre de desocupats. Avui la taxa de desocupació de l’EPA és del 9,41% en el segon trimestre del 2024. I, en el cas dels joves, és el doble. Per als menors de vint-i-cinc anys a Catalunya les xifres més recents situen la taxa de desocupació en el 20,1%.
Però el misteri encara és més gran quan, amb més de 300.000 desocupats registrats –gairebé 400.000, segons l’EPA–, les empreses afirmen que no troben gent en molts àmbits. “Que paguin més”, acostumen a dir alguns. És cert que en els llocs més baixos de la piràmide això passa, però parlem de molt més que de diners. No hi ha treballadors adequats, sobretot (tot i que no exclusivament) entre els desocupats, per a cobrir les necessitats de les empreses?, es pregunta l’informe. La resposta a aquestes preguntes no és senzilla, és clar. No hi ha una única causa, fàcilment identificable, que permeti de donar una explicació clara a aquest desajust observat al mercat laboral a Catalunya. Malgrat això, sí que és possible de trobar-hi explicacions parcials.
Per identificar-les, l’informe fa la comparació amb deu anys enrere i examina quina estructura laboral tenia el mercat laboral català. I els resultats potser sorprenen. Resulta que avui a Catalunya hi treballen 6.500 persones menys amb baixa qualificació que el 2014; en canvi, ha crescut de 548.600 el nombre d’ocupats d’alta qualificació. Essencialment, el missatge és clar: la major part de l’ocupació creada aquests darrers anys requereix treballadors d’alta qualificació i, alhora, el mercat laboral de perfils de baixa qualificació es va contraient, de manera que cada vegada calen menys treballadors d’aquestes característiques. Les xifres esmentades corresponen al mercat de treball català, però aquest fenomen és generalitzat als països desenvolupats del nostre entorn.
I la qualificació dels joves respon a les necessitats del mercat? És la següent pregunta. Pot sobtar, en primer lloc, l’afirmació que la població jove a Catalunya no està tan qualificada com es podria pensar. I es concentra segons un càlcul previ de Randstad Research, en la franja d’edat de 25 anys a 29 a Catalunya. L’elecció d’aquesta franja d’edat no és casual, sinó que es tracta de població encara jove, en els primers anys de trajectòria laboral, però que la seva immensa majoria ja ha completat els estudis reglats. Doncs bé, aquest càlcul posa de manifest que un 20,8% dels joves a Catalunya en aquesta franja d’edat arriba al mercat laboral sense cap qualificació professional. I, anant molt bé, han aconseguit d’acabar els estudis de secundària obligatòria.
Això, d’entrada, ens diu que a Catalunya, en l’actualitat, un jove de cada cinc s’encara amb un futur laboral molt problemàtic. Com hem vist, el mercat laboral a Catalunya, per als perfils de baixa qualificació, no creix, sinó ben al contrari. I les tendències apunten que aquest fenomen s’intensificarà ràpidament. Què es pot fer amb aquesta gent? I què els espera?, em pregunto jo.
El segment de qualificació intermèdia engloba, a Catalunya, tant aquells joves que han continuat estudiant el batxillerat però no han continuat la carrera formativa amb estudis superiors, com aquells que han cursat una FP de grau mitjà. Són un 23,1% dels joves de 25 anys a 29 que ara es troben en el mercat laboral. Com s’ha de valorar aquesta proporció? És adequada en comparació amb els altres països?
Per donar resposta a aquestes darreres preguntes, l’informe compara aquesta proporció amb la mitjana de la Unió Europea. I aquesta comparació resulta senzillament reveladora. En el cas de la UE-27 el 43,6% de la població activa jove, entre 25 anys i 29, es troba en aquest segment de qualificació. Vint punts per sobre de l’observat a Catalunya! Afinant la comparació, resulta que, mentre que el 32,3% dels joves de 25 anys a 29 a la UE arriben al mercat laboral amb una qualificació sustentada en un títol d’FP de grau mitjà, a l’estat espanyol aquesta proporció és tan sols d’un 10,3%. D’aquesta xifra –tal com conclou l’estudi– es deriva que “milers d’empreses a Catalunya experimenten grans dificultats per cobrir posicions vacants d’aquest tipus de perfils en tota mena de sectors, tant industrials com de serveis”.
Finalment, un 56,0% dels joves arriben al mercat de treball a Catalunya amb una titulació superior (estudis universitaris o FP de grau superior), enfront de la mitjana de la UE-27, on és d’un 45,0%. Dit això, la comparació actual entre els titulats de les universitats catalanes i els de la Unió, per als principals àmbits d’estudi, aporta diferències substancials. Crida l’atenció tant el dèficit de perfils d’enginyeria a Catalunya (11,1% del total de titulats universitaris enfront de la mitjana de la UE, 14,2%), com de perfils de negocis, ADE i dret (20,2% enfront d’un 24,7% a la UE). I, per contra, un pes més gran dels graduats en ciències socials (14,5% enfront d’un 10,7% a la UE).
El report emfasitza l’escassetat relativa de graduats en enginyeria a Catalunya –característica que comparteix amb la resta de l’estat espanyol–, cosa que introdueix un nou element de complexitat en el problema de cobrir vacants. Molts perfils d’enginyeria tenen una gran demanda. Una demanda que, a més, és creixent aquestes darreres dècades i a la qual el sistema universitari no ha estat capaç de donar una resposta clara.
L’evolució del nombre de titulats universitaris (de nacionalitat espanyola) a Catalunya en determinats àmbits d’estudi entre els anys 2016 i 2023 parla tota sola. El 2016 es van graduar a Catalunya un total de 5.366 enginyers. I el 2023 la xifra s’havia reduït fins a 3.646. Una reducció d’un 32,1%, mentre que la demanda d’enginyers per part del mercat de treball havia crescut a doble dígit cada any. En contrast, els graduats en ciències socials han crescut d’un 35%, fins a 4.768 el 2023.
No sembla que les coses vagin pel bon camí. És cert que la tendència ha canviat una mica aquests últims anys en favor de l’FP, però és difícil d’entendre que en set anys a Catalunya el nombre de nous enginyers hagi caigut gairebé una tercera part, i això que el mercat demana justament la tendència contrària. Potser a l’hora de decidir estudis pesa massa el potencial esforç que caldrà fer? Per això guanyen terreny les carreres que no en requereixen tant? A l’estudi no s’entra en aquest terreny, però estic convençut que el tarannà cultural i generacional actual també hi té alguna cosa a dir.
