Creences de luxe

L’autodenominada esquerra viu, com el Dr. Panglos, en el millor dels mons possibles. Hi viu capbussada en un narcisisme especular. Com Don Quixot, l’anacrònic hidalgo amb ínfules de cavaller, l’esquerra es proclama justiciera dels torts i les xacres de la història tot lluitant contra molins de vent i anodins ramats de xais. A Catalunya hom “és” d’esquerra com els ginebrins del segle XVI eren calvinistes: per la satisfacció de saber-se entre els electes. En el calvinisme les obres no cotitzen, car tot és conclús en la inescrutable voluntat de Déu. L’únic aval que tenia un calvinista d’haver caigut del costat bo en el cribratge era repetir amb unció les pietats doctrinals. Per als puritans de l’esquerra, els fets no importen, car ideològicament tot és dat i beneït. Al judici final que celebren cada capvespre, a una banda hi ha els benpensants i a l’altra banda els maleïts reaccionaris. És molt senzill, el món és fet d’antinòmies: blanc i negre, dia i nit, nord i sud, amic i enemic.

La radicalitat amb què el calvinisme reduí l’ésser humà a una criatura intrínsecament malèvola tingué conseqüències polítiques. La primera revolució en el sentit modern de la paraula la comandaren Cromwell i els caps rodons. I com passa amb totes les revolucions, aviat derivà en dictadura, amb Cromwell erigint-se en Lord protector. Si el paternalisme és l’estadi superior de les revolucions és perquè a l’estadi anterior s’organitza la infantilització de la societat. Així s’ha esdevingut amb la correcció política, empescada fa un munt d’anys a les universitats d’elit dels Estats Units i professada arreu per gent que, proclamant-se d’esquerra, es creu amb el dret d’imposar el seu meliorisme des de les institucions.

Si l’esquerra és en declivi a molts països és perquè com més va més s’assembla a una secta. Una secta és una agrupació de fidels sotmesos al control del pensament i sense relació empírica amb la realitat. Als llocs comuns d’aquesta secta els escau el terme “creences de luxe”, encunyat per Robert Kim Henderson. Henderson és columnista del Boston Globe i membre de l’Institut de Manhattan, un thinktank dedicat a la recerca en polítiques públiques, del qual edita la revista City Journal. Res en l’accidentada infantesa de Henderson no augurava una carrera intel·lectual. Nascut en una família monoparental de classe baixa, tenia tres anys quan la seva mare, víctima de la drogoaddicció, el donà en adopció. Els cinc anys següents va canviar set vegades de família. Quan en tenia set, fou adoptat per un matrimoni de classe treballadora que es divorcià poc temps després. Abandonat a la seva sort, o més aviat dissort, Henderson passà l’adolescència immergit en les drogues, la violència i la pobresa. A disset anys s’allistà a les forces aèries dels Estats Units i això més endavant li permeté d’accedir a Yale, una de les universitats més prestigioses del món.

S’hi graduà en psicologia, però allò que més l’interessà en aquell ambient selecte fou explorar les diferències i jerarquies de classe. Així és com arribà al concepte de “creences de luxe” per explicar-se la dissociació de consciència que observava en els companys d’estudi, la majoria provinents de famílies benestants. Les creences de luxe són idees cosmètiques, amb què la classe alta acreix el seu status a bon preu, traslladant-ne el cost real a les classes baixes. Henderson en posa alguns exemples. Una companya d’universitat afirmava que el matrimoni és passat de moda i nociu per a la societat. Quan Henderson li va demanar si ella pensava casar-se, aquesta noia, que s’havia criat en una família estable, respongué afirmativament, però reblant que les famílies tradicionals són antiquades i la societat ha d’evolucionar per deixar enrere aquesta institució. Uns altres estudiants defensaven que les escoles vocacionals eren tan respectables com les universitats, o que l’educació superior no era necessària per a triomfar a la vida. Quan els demanaven si recomanarien als seus fills de fer de lampista en lloc de matricular-se en una universitat, feien l’orni o fugien d’estudi. Tot menys acarar la dissociació entre dogma i conducta, o més exactament la dissociació de les creences mateixes segons que s’apliquessin a ells o a uns altres. Aquests joves de moral imperativament categòrica es trobaven als antípodes del precepte nuclear en l’ètica de Kant.

El concepte de creences de luxe és important no sols perquè revela la hipocresia del jovent benestant, sinó perquè descobreix la utilitat d’aquestes creences com a símbols de status. Són els ídols d’unes persones que es poden permetre de fer ostentació d’un dogmatisme irresponsable, perquè mai no hauran de desentrellar-ne els efectes en la seva vida. Si abans l’status es demostrava amb el “consum conspicu” d’objectes de luxe, ara es demostra presumint de determinades opinions. Henderson considera que la “classe ociosa” de Thorstein Veblen ha esdevingut la “classe de les creences de luxe”. Si al final del segle XIX aquella classe demostrava el seu poder practicant activitats sense cap valor tangible, tret de ser inassequibles per a la majoria, avui és símbol de status emprar el llenguatge afaiçonat a les universitats d’elit. Un llenguatge amb un vocabulari sintètic a base de derivats –“heteronormatiu”, “cisgènere”– i discrecionalitat en l’ús dels pronoms –que a Catalunya ha destil·lat formes tan originals com “totis”. Aquestes fórmules han esdevingut una koiné de la classe educada i un eficient indicador de l’elit social, perquè la majoria dels mortals prou feina té a resoldre els problemes reals per a angoixar-se amb el sexe dels àngels aplicat a la gramàtica.

L’article de fe de luxe que més desconcertà Henderson fou el “privilegi blanc”. El sentit se li resistia, perquè ell s’havia criat dins la classe blanca indigent i trobava curiós que els defensors més apassionats d’aquesta idea fossin els joves blancs de classe alta. La contradicció s’explica perquè no són pas ells que pateixen les conseqüències d’aquest eslògan, sinó els blancs de classe baixa. Aquests i no pas els realment privilegiats resulten afectats per les polítiques destinades a combatre el privilegi. Però, denunciant un privilegi transversal de raça, els estudiants folgats eviten de fixar-se en el privilegi particular de classe i de passada realcen el seu caixet. Defensar la promiscuïtat sexual, experimentar amb drogues o exigir l’abolició de la policia són unes altres maneres de proclamar-se membre de l’elit, perquè, com diu Henderson, gràcies a la teva fortuna i connexions socials, aquestes proclames et costaran menys que a mi.

La frivolitat amb què els joves de casa bona encapçalen les causes del lumpen em recorda el relat d’un fill de l’elit franquista sobre les seves escapades protestatàries amb els amics. A les darreries del règim, anar a les manifestacions havia esdevingut un símbol de status, i molts joves que havien estat falangistes hi feien currículum amb vista a la transició. Sense gens de risc, és clar. Participant en les manifestacions, els joves de classe treballadora s’exposaven a penes de presó i a rebre una allisada, però els plançons franquistes detinguts els rescatava un senyor que tenia assignada la feina de recollir-los a comissaria.

L’esquerra del país potser no ha passat per Yale, Harvard o Stanford, però també propaga creences de luxe. Si encara no reclama d’abolir la policia, perquè al cap i a la fi Catalunya és un viver multicultural de lladres, camells i traficants de persones, i un paradís de les màfies de tot el món, n’apadrina unes altres d’igualment incongruents. N’és una la tendresa pels okupes, sempre que no t’entrin a casa. Una altra és la idea d’abolir les fronteres i acollir il·limitadament, car l’altruisme és gratuït o en tot cas a càrrec de l’erari, mentre que el prestigi ideològic es cobra en efectiu. Són creences de luxe, perquè els qui en fan doctrina rarament viuen als barris transformats en enclavaments de cultures alienes. Tampoc no acostumen a relacionar l’agreujament de problemes crònics, com l’encariment de l’habitatge o la precarietat de la llengua, amb el creixement demogràfic descontrolat. Ni a reflexionar que l’amenaça del capitalisme global ja no rau en l’explotació dels treballadors sinó a deixar d’explotar-los, i que la factura de la desinversió que promouen els anticapitalistes d’upa amb una hostilitat irracional a tot el que soni a “negoci” la paguen els treballadors de carn i ossos anant a l’atur.

De l’esquerra de casa bona, que sovint trasllada el conflicte edípic a la política, de vegades se n’ha dit pejorativament “esquerra caviar”. És una manera de dir que aquesta casta adopta els dogmes de l’esquerra de salsitxa i cervesa tot conservant els privilegis, el “caviar”. Però tampoc no és tan senzill de distingir entre una esquerra genuïna i incorruptible i l’esquerra realment existent, amb totes les contradiccions entre l’estètica i l’ètica i entre aquesta i la necessitat. Entre més contradiccions hi ha, compartida amb la dreta, la de descarregar les conseqüències de certs principis anaplàstics sobre l’esquena d’una gent a qui no aprofita l’status, però cada dia es troba els problemes a la porta de casa.