Crear conversació

M’ho he pensat dos cops abans de dir res sobre la sèrie Adolescència de què van plens els mitjans des de la seva estrena, aquest mateix també, i a la fi m’afegeixo a la conversació. Ha estat una estrena a so de bombo i platerets pronosticada d’antuvi per la totpoderosa promoció com a boom serial de la temporada, subtitulada en una munió d’idiomes. I així és, tots en parlem, molts admirats per l’ús del pla seqüència, per l’exhibició tècnica, un entusiasme general a parer meu més aviat sospitós d’empassar-se bou per bèstia grossa, de tan embadalit. Un moviment de càmera, un tràveling, més encara un pla seqüència, són qüestions morals, no per a presumir. Convindria interrogar l’ardit tècnic de la sèrie. Clarifica? Dissimula? És una prosa televisiva sonall, d’una càmera en moviment davant nostre com fem amb un sonall per entretenir les criatures?

Deixo oberta la qüestió, una de les moltes que suscita la sèrie, i em sumo al cor de veus adolescenciades perquè el seu valor més fort és promoure la conversació, l’art de la conversa.

Provocar la conversa és una expressió ara freqüent en el món anglosaxó i en el francòfon. Substitueix ‘diàleg’ per ‘conversació’, dues paraules que semblen tenir el mateix significat, i segons els diccionaris el tenen, però que, en el cas de ‘diàleg’ ha quedat en el present buida de contingut: l’ús en tants ordres de la vida col·lectiva, sobretot en la política institucional, sigui sobre el procés o sobre les guerres en curs, sense contrastar-ne els efectes constatables, l’han convertit en un eufemisme. Diàleg, diàleg, diàleg, i res. Promoure la conversació, fer entrar un tema en la conversa, és un intent lingüístic de canviar-ho. Ara només falta que no esdevingui una manera més de no dir gran cosa alhora que sembli dir-ne un niu. De moment, obrim, creem, provoquem la conversació.

Començo la conversa amb amistats i familiars sobre Adolescència preguntant: Quin és per a tu el tema de la sèrie? Les respostes solen centrar-se en el renovat odi a les dones actual ja des de l’adolescència i en la distància generacional dins de les famílies, dins del món adult en conjunt, causada per internet (per fer-ho breu). Com que els quatre capítols de la sèrie són independents entre ells i no segueixen un guió lineal, s’hi poden estirar més fils de cadascun. La paternitat, una de les estructures fortes del guió. La desaparició en el relat de la Katie, la noia assassinada. Les velles i les noves masculinitats. L’assetjament per les xarxes i si la Katie és una assetjadora o simplement una adolescent empoderada (les noies, les dones, podem ser tan cafres com els nois i els homes, només faltaria) a la recerca de likes, i si això és o no és assetjament. El canvi vertiginós dels sentits de les emoticones, veritables estendards de cada generació (estic per no posar-ne cap més, tret potser de les florals i de l’abraçada, ja fa dies que hi penso).

Més preguntes. Cau la sèrie en el mateix que vol denunciar?, es demana la crítica Eulàlia Iglesias. Conclou el molt treballat comentari amb una interrogació pertinent, motivada pel final, pel quart capítol, pel lluïment de l’actor i un dels creadors de la sèrie que potser li han pujat els fums al cap, i mira que m’agrada, Stephen Graham: “Adolescència és l’enèsima narrativa en què maten una dona, i un altre menor és l’assassí, però la víctima a qui hem de compadir és un home adult. Potser la sèrie acaba caient en el mateix error sobre el qual alarma: no parar prou atenció a aquesta adolescència que se suposa que tant ens preocupa.”

La conversació és oberta. Conversar és parlar escoltant els arguments de l’altre i els seus qüestionaments. Diria que si Adolescència ho provoca és per la concentració en quatre capítols i, sobretot, perquè toca voravius del desassossec i neguit quotidians que no sabem com acarar, a la velocitat que van les coses. Crea més conversació que altres sèries llarguíssimes de què tant es va parlar en el seu dia, com ara Els Soprano, Breaking Bad, Mad men. Se’n va parlar i se’n parla, però no sé si fan conversar, són admirades i prou. Una altra sèrie extremament seriosa feta per a provocar la conversa, The Wire, tampoc no sé si ho va aconseguir: retratava el món obscur de les institucions urbanes, d’un país, d’un estat de coses sense concessions visuals ni prosa televisiva sonall. Al seu costat, Adolescència és un conte infantil negre que acaba bé.

Quin és per a tu, per a vostè, el tema major de la sèrie, entre tants fils i arguments de la seva teranyina audiovisual? Quin capítol us agrada més? Per què?