La creació és col·lectiva

Publiquem el discurs pronunciat per Mercè Ibarz amb motiu del premi Trajectòria que li ha estat lliurat dins la Setmana del Llibre en Català.

Barcelona, 13.9.2023

Un premi al qual no t’has presentat fa goig. Si es diu Trajectòria, encara més. Si te’l dóna la gent del ram i quan el reps t’acompanyen amics i lectors, sents, en el meu cas, tendresa per la xiqueta que un dia va dir-se que escriuria. Aquesta és la Trajectòria, la feina des de llavors.

Al jurat agraeixo que hagi considerat els diferents barrets que he dut i duc, que sovint desconcerten: ¿per què fa tantes coses, aquesta dona, en quin prestatge de les llibreries i de les biblioteques hem de posar alguns dels seus llibres?

Gràcies, Ramon Enrich. Admiro la teva pintura, la teva obra sencera. Aquest collage que rebo avui, a partir de la teva lectura del Tríptic de la terra, és un privilegi d’alt valor per a mi.

Anem a la trajectòria: és un camí col·lectiu, que fas amb d’altres. La feina, fer qualsevol cosa duradora, és de natura col·lectiva. Cap creador no és aquell que, segons la llegenda del Llibre en majúscula, es va inventar tot sol el món en sis dies i el setè va descansar. L’art és col·lectiu. La literatura és col·lectiva.

Hi ha, sí, arts col·lectives per si mateixes: la música, el cine, el teatre, l’arquitectura, el disseny… Dic que també són col·lectives aquelles que malament són considerades d’autoria única: la pintura, l’escultura, l’escriptura, la fotografia, les arts gràfiques… Ho he comprès i assimilat gràcies a treballar sobre les obres d’art: l’art modern surt de colles d’amics. Igual la literatura, i tants altres oficis creatius. No es fan en solitari.

No es naix escriptor, artista, periodista, modista o fuster, en tot cas te n’hi fas, arribes a ser-ho. I si és així –escriptora, periodista i professora, en el meu cas– ho acabes sent gràcies a una constel·lació.

És cert que escriure és feina solitària. Què faríem els solitaris tocats de lletra, sinó? Escrivim perquè ens agrada i perquè si no ho fem, no regim bé. Però de solitària aquesta feina només en té l’execució: no t’ho escriu ningú, si no ho fas tu, hi pots pujar de peus. Ara: ¿és cosa teva i prou? En absolut. No ho va ser ni per a la dona que va guixar per primer cop entre els humans la paret d’una cova.

Els budells de l’escriptura

La constel·lació et crea, t’ha fet. Els vius i els morts.

Per començar, sense lectura no escrius. Sense saber qui són les teves mares i els teus pares literaris no escriuràs. Són els companys morts i sempre vivents dels llibres. Sense llegir els teus coetanis i contemporanis, tampoc no escriuràs gaire. Són els vius del diàleg literari, els amics.

Tampoc no escriuràs sense les persones que t’han acomboiat, facilitat el camí, animat quan decaus, llegit i revisat els originals tant si ja tenen editor com si comences, tampoc no escriuràs. Són també mares i pares literaris, germanes i germans en la literatura, que t’ajuden a arribar al món de l’escriptura. Es pot dir que et pareixen: t’aiden a eixir del ventre de la confusió dels budells de l’escriptura.

Escriure sempre comença pel caos, pel neguit. La feina és donar-hi forma, que el lector s’hi aboqui amb confiança, que ja en té prou, el lector, amb el seu propi neguit. Per això necessites la teva colla, per constatar, o no, si has aconseguit donar forma, alguna forma, a tot plegat, si del neguit i el caos has aconseguit passar a la joia d’escriure.

Qui tingui por del caos inicial, que ho deixi estar i llegeixi. Fan més falta lectors que no més llibres: no ens acabarem mai els bons llibres que no hem llegit.

I rellegir, encara més valuós: rellegir és rellegir-se. Copsar el pas del teu temps, la persona que vas sent. El llibre és el teu mirall, fa anys amb tu, diferent de la primera vegada i sempre el mateix, perquè és un dels teus.

La meua constel·lació

Sense la mare, Quima, que em va regalar una màquina d’escriure a setze anys, una Olivetti Lettera 25, que conservo, i sense mon germà Jaume que em va aplanar el camí dels estudis, no seria l’escriptora que sóc.

Sense la companyia i l’estímul, durant 50 anys, del noi del barri del Pi de la ciutat vella barcelonina que em va enamorar, Lluís Pau i Vilà, encara menys seria l’escriptora que sóc. Vaig arribar a Barcelona carregada de cine als ulls i al cor, tebeos, lectures inconnexes, unes quantes canç0ns i ganes d’escriure, amb poca lletra i un coneixement precari de la nostra llengua escrita, que havia començat a escriure a Lleida a 17 anys, sóc dels anys 50…

Lluís em va fornir de música, poesia, pintura, les seues i les d’altres. I de bon periodisme, que ell ja llegia Triunfo, Serra d’Or, Tele/eXpres, revistes musicals. Tenia les parets del despatx del passatge Magarola folrades de retalls i fotos de premsa dels seus ídols, culturals i polítics, un enlluernament. Volia ser periodista per escriure, aquella xica, però no llegia diaris. Ell va ser el meu Virgili, poeta i guia.

Els llibres a venir els seguirà llegint a mesura que els escrigui, primer lector des de l’altra riba que ara l’acull. N’hem parlat tant, que sabré ben bé què me’n dirà.

Més constel·lació: els editors. No hi ha llibre sense editor i un equip editorial. N’esmentaré només un, de criteris que els meus editors actuals comparteixen.

Fa trenta anys, vaig dur La terra retirada a Jaume Vallcorba. Li va agradar perquè també venia de poble –qui no en ve?–, per la llengua i el dialecte –assemellar, com l’italià somigliare; aidar i maixant, com l’aider i el méchant francesos– i perquè no hi havia jeremiades (paraula que vaig haver de buscar al diccionari, la meua cultura bíblica és ben relativa). Aquell dia, Vallcorba em va preguntar dues coses:

Si escrivia: sí, el que seria La palmera de blat.

Si tenia ambició: vaig fer cara de Buster Keaton perquè no ho sabia, si en tenia; però sí què li havia de respondre: Sí.

Aquesta és una cursa de fons, va dir-me llavors, pots trigar anys a veure’n els resultats i l’única manera és escriure i perseverar.

A perseverar m’heu aidat, amor i amistats, editors, crítics, llibreters, col·legues en la literatura, el periodisme i l’ensenyança, lectors que seguiu i acompanyeu la meua feina. Per això aquest premi també és de valtros. Sou la meua Trajectòria.

Moltes gràcies