La sisena onada es va acabant, però la pandèmia no

Després d’una sisena onada amb taxes de transmissió mai vistes, la incidència de casos de covid-19 baixa pràcticament a tot l’estat espanyol. També als països del nostre entorn. Baixen els ingressos hospitalaris i les unitats de cures intensives. I, finalment, també s’observa un descens en la mortalitat. 

Paral·lelament, les restriccions es van suavitzant. Es redueixen els dies d’aïllament en els casos confirmats, desapareixen les quarantenes dels contactes estrets, l’obligació de dur màscara a l’exterior, els límits de capacitat i de comensals. Reapareixen actes multitudinaris i festes. Fa temps que fem tombs per decidir quan podrem retirar les màscares als espais interiors i, fins i tot, hi ha qui pensa a deixar de fer proves diagnòstiques, que voldria dir acabar l’aïllament dels positius asimptomàtics.

Ningú no descarta un possible repunt. Alguna dent de serra o algun brot en indrets determinats. Però comencem a aixecar el cap i a demanar-nos pel futur més immediat. Tot i que podem imaginar hipòtesis per a després de l’òmicron, si som sincers, no tenim bones respostes. Si més no, no gaire precises.

Què vindrà ara?

Tenim una certa experiència històrica amb alguns altres virus respiratoris. I, malgrat ser vells coneguts, no és una experiència agradable. Cada hivern, aquests virus ens empenyen contra les cordes: centres de salut desbordats, urgències hospitalàries atapeïdes, llits als passadissos, cirurgies suspeses… I, de tant en tant, un hivern pitjor.

No obstant això, amb el SARS-CoV-2 gairebé no hi tenim experiència. Tot just un parell d’anys, molt llargs i amb situacions molt variades. De manera que ignorem com es comportarà el virus quan sortim de la sisena onada. Ens esperen noves sorpreses? Quin trasbals social serà capaç de causar?

Segons una hipòtesi postpandèmica optimista, es comportarà si fa no fa com una grip. Endèmia amb situacions epidèmiques quan les condicions siguin favorables. Potser com la grip solament a l’hivern; potser tot l’any. Segurament amb afeccions greus en gent gran, immunodeprimida o col·lectius vulnerables, però amb taxes de mortalitat molt menors que les vistes fins ara. És possible que les coses es compliquin i que hàgim de fer front a hiverns amb epidèmies combinades de grip i covid-19.

Segons una hipòtesi més pessimista, el SARS-CoV-2 continuarà generant noves variants. Algunes seran capaces d’evadir, més o menys, la protecció immunitària –individual, però també col·lectiva– que, amb tant d’esforç i patiment, hem anat construint a còpia d’infeccions, vaccinació i dosis de reforç.

En aquest cas, la protecció immunitària conferida pels vaccins o per la infecció natural s’aniria reduint amb el temps. Més pel que fa al risc d’infecció que no pas al de malaltia greu. Noves variants més transmissibles, amb més infeccions i, potser –o potser no– capaces de produir més quadres greus. Perquè la creença estesa que els virus tendeixen a ser més lleus amb el temps és, fonamentalment, això: una creença.

Una xarxa de vigilància de les infeccions respiratòries

Què podem fer perquè cap d’aquestes hipòtesis no ens agafi de sorpresa? Probablement, la primera cosa és accelerar la millora de la vigilància epidemiològica i incorporar la covid-19 a un sistema de monitoratge de les infeccions respiratòries renovat. Implica ampliar i millorar la xarxa de rastreig de l’atenció primària i integrar la informació (també millorada) a la xarxa de vigilància hospitalària, incloent-hi urgències, hospitalització i laboratoris de microbiologia. I, és clar, augmentar la nostra capacitat de seqüenciar.

Tampoc no fóra sobrer de mantenir un cert monitoratge de la presència del SARS-CoV-2 en aigües residuals, un indicador que permet d’anticipar els brots. I mantenir cohorts de persones per a fer-los proves periòdicament, fent servir mostres aleatòries de població general, i de grups específics com ara persones grans que viuen en residències, personal sanitari i nens. Convindria també de monitorar la possible reducció dels anticossos amb el temps, mitjançant enquestes periòdiques de seroprevalença.

Són activitats que combinen accions de salut pública i assistencials amb mètodes d’investigació epidemiològica. Un terreny ideal per a aquesta anhelada agència de salut pública espanyola que, si bé requereix un disseny intel·ligent, també és una necessitat urgent.

Nou reglament en la ventilació d’espais interiors

La covid-19 ens ha ensenyat molt sobre la transmissió per aerosols i l’excés de risc en els espais interiors. Millorar la qualitat de l’aire en aquests espais és essencial. Les instal·lacions d’aire condicionat dels espais col·lectius requereixen un nou reglament sobre la capacitat de renovació de l’aire i al filtratge per a reduir contaminants biològics.

Sens dubte, la modernització d’aquestes instal·lacions és especialment urgent en espais amb persones vulnerables, com ara residències, hospitals i centres de salut, però també en els espais d’oci com cinemes, teatres i discoteques i, és clar, en centres docents i espais de gran capacitat.

Òbviament, caldrà valorar també noves dosis de reforç –molt probables en gent vulnerable– i el paper dels nous tractaments. L’interès anirà creixent a mesura que s’autoritzin els vaccins de segona i tercera generacions. També sembla lògic de mantenir la màscara en simptomàtics –de qualsevol infecció respiratòria i en qualsevol context– i en determinades situacions –brots i centres amb vulnerables en territoris amb alta incidència.

Si les pitjors hipòtesis d’augment de casos greus es materialitzen, caldrà fer més coses. Fins i tot, tornar a les restriccions.

La sisena onada es va acabant, però la pandèmia no

Sortim de la sisena onada i deixem enrere molta infecció natural i moltes terceres dosis. Tenint en compte l’ocupació de les UCI, molt poques persones no vaccinades hauran superat aquesta onada sense haver-se encomanat. Probablement –i encara que la situació de guerra a Europa no hi ajudi– tenim un respir per a recuperar-nos mentalment i social de la covid-19.

També és el moment de preparar la resposta sanitària i social enfront de nous brots –potser acostats, potser llunyans. Més que discutir si en diem “endèmia” o “pandèmia”, cal preparar aquesta resposta. No es podrà fer sense incertesa i sense una certa imprecisió. Probablement, tampoc sense cometre alguns errors. Però l’error més gros, a hores d’ara, seria la complaença de “la fi de la pandèmia”.

Salvador Peiró és investigador de l’àrea de Serveis de Salut i farmacoepidemiologia de FISABIO, una fundació d’investigació biomèdica de la Generalitat Valenciana. Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.