06.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 07.11.2022 - 08:07
Era el març del 2020 quan Vicky Béjar es va infectar de la covid-19. Era al començament, quan se’n sabia molt poc, de la malaltia. Poc s’imaginava com li arribaria a canviar la vida. Per sort, la covid no li va causar problemes respiratoris, però tota la resta del cos se n’ha ressentit. “Tinc quaranta-set anys, però tinc la sensació que el meu cos actua com si en tingués noranta. Tot em costa molt. Tinc molta fatiga i malestar. No puc caminar ni tres-cents metres. Hi ha dies que sóc incapaç, fins i tot, d’anar a buscar els meus fills a l’escola. El meu sogre té vuitanta-dos anys i té alguna dificultat de salut. Abans sempre li deia que s’havia d’esforçar, que havia de sortir a caminar. Però ara jo em veig en la mateixa situació. I quan no pots, ja et poden dir el que vulguin, que no hi ha manera. Hi ha dies que no puc ni moure un braç. Ara l’entenc. Estic convençuda que el deteriorament que hem sofert nosaltres s’assembla força a fer-se gran de cop.” A la Vicky li ha arribat a afectar la part cognitiva i tot. Abans era comptable del negoci familiar que té amb el seu marit. Arran de la covid ha hagut de tornar a aprendre a sumar i restar. Se n’havia oblidat totalment.
Però tornem al començament: “El primer dia em pensava que era una gastritis, no m’imaginava que fos la covid. En aquell moment no es deia pas que pogués afectar a la panxa. Vaig trucar al CAP i em van dir que si no era urgent no fes res. Que m’estigués a casa. El segon dia vaig notar que alguna cosa no era normal. Vaig decidir de confinar-me a l’habitació. Recordo que la metgessa que em va trucar em va prendre per boja. Em va dir que no seria res.” Però les coses no van millorar pas, sinó que es van anar complicant. En cinc dies va arribar a perdre vuit quilos. No podia ni menjar ni beure. Vomitava i tenia diarrea tot el dia. “Tinc un lavabo dins l’habitació i tardava mitja hora a anar del lavabo al llit. Imagina’t. Hi anava arrossegant-me. Va ser molt bèstia. Em pensava que em moria. I com que respirava correctament, no em va voler atendre ningú. Trucàvem a urgències i ens deien que no em mogués de casa.”
Dos anys i mig després, Vicky Béjar sap que allò no era cap gastritis. La seva intuïció era certa. Va tenir una covid greu, però com que la sanitat pública del país estava desbordada no la va atendre ningú. “No gosava sortir de la meva habitació, on m’havia confiat, em pensava que ho podia encomanar als meus. I volia evitar-los el meu calvari.” De manera que va decidir de moure’s: “Volia que em fessin una prova per saber si havia passat la covid. Tothom me la negava. Cal recordar com estava tot en aquell moment. Finalment, el 23 d’abril vaig aconseguir que la mútua em fes una prova.” Va sortir positiva. “Un mes després i encara era positiva. En aquell moment, els metges en sabien molt poc. De manera que em van recomanar que continués aïllada. De fet, vaig estar-hi fins el mes de juny. Sense poder tocar els meus. I això també em va afectar mentalment.”
La recuperació no va ser fàcil. A mesura que passaven els mesos anaven apareixent més símptomes. Ho va saber mesos després: no era tan sols un problema derivat a la gravetat de la covid que havia tingut, sinó que, a més, tenia covid persistent. “El primer símptoma que va aparèixer van ser els marejos i el vertigen. En aquell moment no tenia ni idea de què em passava. Amb el temps he après que és una cosa habitual entre els pacients que tenim covid persistent.” Béjar va demanar un canvi de doctora de capçalera, perquè havia perdut tota la confiança en l’anterior, que en tot moment li havia negat que tot plegat tingués relació amb el coronavirus. “La nova doctora em va fer anar d’urgències a Vall d’Hebron, perquè em mirés un neuròleg. Allà em van dir que l’aparell digestiu m’havia quedat molt tocat. Em van donar medicació per al vertigen i cap a casa.”
Però les coses no milloraven pas, sinó que anaven empitjorant. “Era molt desesperant. Hi havia dies que sí que pensaves que anaves millor, però de cop tornaves a empitjorar. No hi havia cap patró. Cada dia tenia febre. Tenia una sensació com si m’ofegués, encara que no tenia cap dificultat respiratòria. I notava taquicàrdies. Tothom pensava que podia ser ansietat per tot el que havia viscut. Entenc que ho pensessin, fins i tot ho havia arribat a pensar jo. Ningú no tenia respostes. No se’n parlava, de covid persistent.”
Per sort va arribar la llum. Una amiga seva li va enviar un piulet d’una noia que explicava que li passava una cosa semblant. “Era la Sílvia Soler, i per mitjà seu vaig conèixer més afectats.” Es van aplegar i van formar el col·lectiu d’afectats persistents per la covid-19. “Trobar-los em va fer sentir millor. No era l’única. No m’ho inventava tot. Havia arribat a dubtar-ne. Però, per una altra banda, sempre vaig tenir clar que els símptomes hi eren i que jo no m’inventava res.” Gràcies al col·lectiu va poder estar informada de les opcions que tenia. Va entrar en l’estudi que es feia a l’hospital de Can Ruti, a Badalona, i va poder fer les vuit setmanes de rehabilitació que oferia l’Institut Guttmann.
“Precisament quan feia rehabilitació vaig notar que passava una cosa estranya. No em sortien les paraules. No podia parlar. No acabava cap frase sencera. Tenia com llacunes. Allà mateix, al Guttmann, em van fer unes proves i em van detectar un deteriorament cognitiu.” Els símptomes no tan sols no desapareixien, sinó que n’anava adquirint de nous. “Cada tres setmanes o quatre sortia un nou símptoma. Un dia fent classes amb els meus fills, confinats a casa, em vaig adonar que no sabia el mecanisme de multiplicar. No sabia ni multiplicar, ni restar ni sumar. No recordava res relacionat amb les matemàtiques. I la cosa més greu és que la meva professió és comptable. Em vaig angoixar molt.”
Va començar la rehabilitació neurocognitiva. “Vaig millorar moltíssim sobretot amb el lèxic. Ara parlo bastant bé. Fa uns quants mesos no hauríem pogut tenir la conversa que tenim ara. N’hauria estat incapaç. El problema ha estat en l’àmbit de les matemàtiques. Encara hi treballo. No ho he recuperat, i mira que hi he treballat. He reaprès a sumar i restar, però multiplicar es resisteix. Aquest estiu he estudiat per tornar a aprendre les taules de multiplicar. D’aquí a poques setmanes farem unes proves per veure què he assimilat. Si ho recordo o no. Entenc que per a molta gent les taules de multiplicar no són importants. Però per a mi són vitals. És la meva feina.”
La recuperació neurocognitiva la va fer, de primer, gratuïtament a l’Institut Guttmann. Però, passades les vuit setmanes inicials, si volia continuar havia de pagar. Durant un temps hi va continuar, però amb els mesos es va sentir encallada, de manera que va voler fer una pausa. Després va descobrir la fundació ACE, dedicada a persones amb Alzheimer. “Em van proposar uns tallers. Des del mes d’abril, hi vaig dos cops per setmana, dues hores i mitja. Amb un neuròleg practico coses de memòria, llenguatge i números. Analitzem quina capacitat tinc per a reaprendre. Ningú no té experiència en un cas com el meu. Ells estan acostumats a tractar amb persones amb Alzheimer o demències que no milloren. Però no s’havien trobat amb gent jove, si no era per un ictus.”
Béjar és conscient que, malgrat tot això que ha hagut de viure, és una privilegiada. “Tinc la sort de tenir uns estalvis i poder-m’ho pagar. A la meva edat no em puc rendir. Vull mirar de recuperar tant com pugui. I per aconseguir-ho ara no tinc cap opció que no sigui pagant. Tinc companys que no s’ho poden permetre. La sanitat pública d’aquest país no fa prou. Quan vaig a la visita amb el neuròleg de la Vall d’Hebron, que és el que em toca per la pública, em diu que continuï fent això que faig. No em dóna cap opció gratuïta. No hi ha l’opció de fer-ho allà… Sort que he pogut entrar en estudis. I sort de la feina que fan a Can Ruti. Però per a tota la resta la sanitat pública ha estat un desastre. Entenc que el 2020 i el 2021 la gent es moria i nosaltres no érem una prioritat. Però ja acabem el 2022 i no hem notat cap canvi. Com pot ser que els metges encara estiguin tan desinformats de la covid persistent? Com pot ser que hi hagi gent que encara no ha estat diagnosticada? Jo m’he dedicat a trucar a totes les portes possibles, però entenc que hi hagi companys que s’han rendit. Hi ha uns drames impressionants, i ningú no els fa cas. Quanta gent està a casa sense poder-se moure?”
D’ençà del març del 2020, Béjar no ha pogut tornar a treballar. El seu marit s’ha fet càrrec de la feina i han hagut de contractar una gestoria perquè els ajudi amb els comptes. “És impossible, no puc fer res amb els números com feia abans.” De fet, sembla que d’aquí a molt poc li donaran la incapacitat permanent total. “Tinc la sort que he participat en molts estudis i, per tant, tinc tota la documentació i els diagnòstics de què em passa. L’ICAM [Institut Català d’Avaluacions Mèdiques] no m’ha pogut posar traves com amb altres companys. Ells no es fixen en tu, miren només els papers.” Malgrat que és conscient que no tindrà una pensió extraordinària, valora positivament l’ajuda i el fet que li hagin reconegut que no pot treballar. “Hi ha companys a qui han donat l’alta en situacions molt semblants a la meva. És impossible que puguin treballar. A alguns, al final l’empresa els ha fet fora per baix rendiment. No entenc com la societat no planta cara a una situació problemàtica com aquesta. Podríem ser tots. I, en comptes d’ajudar-nos, ens han oblidat. Són molts que pateixen una situació com la meva. Cada dia n’arriben nous casos al col·lectiu. I no són de les primeres onades, eh? Això és ben viu.”
Béjar confessa que ja no pensa en el futur. Fins fa sis mesos, quan es llevava pensava que aquell seria l’últim dia en què es trobaria malament. Però, de cop, es va adonar que no podia continuar així. No era real. S’enganyava a ella mateixa. “Vaig pensar que m’havia d’adaptar a la situació d’avui. No faig mai plans més enllà de dos dies o tres. Em poso petits objectius, com ara: vull anar a recollir el meu fill a l’escola. Però hi ha dies que no puc fer ni això. No puc pensar com estaré d’aquí a un any perquè em poso molt nerviosa. L’única cosa que vull ara és poder anar passant els dies i no empitjorar. És fort, però ja em conformo amb això, no empitjorar.”
Ara té l’esperança posada en els estudis que es fan. Confia que els metges descobreixin per què hi ha gent que pateix la covid persistent, cosa que ajudaria a trobar solucions. “M’agrada pensar en positiu. Tinc molt clar que podria ser morta. Vaig tenir una covid molt greu i no em va atendre ningú. Si vaig sobreviure, ara només puc tirar endavant.” Malgrat que reconeix que hi ha dies difícils, cerca el cantó positiu a la vida. “Intento fer coses que són importants per a mi i que abans ni valorava, com anar a fer un cafè amb una amiga o anar a la platja perquè em toqui el sol.” No sempre és fàcil. Després de tot això que ha viscut ha hagut de demanar ajuda psicològica.
Dos anys i mig després, la vida de Béjar ha canviat de dalt a baix. En l’àmbit físic no ha millorat, fins i tot podríem dir que ha empitjorat. “A principi d’any, em vaig reinfectar i des de llavors els símptomes físics han empitjorat. Abans podia caminar vuit quilòmetres cada dia, i ara no puc fer ni tres-cents metres. Però penso que si em vaig recuperar de la primera infecció ho tornaré a aconseguir. Estic convençuda que podré recuperar aquelles coses que havia guanyat durant mesos de rehabilitació, i que ara he perdut.”
En canvi, si parla de l’àmbit neurològic, té més dubtes. “He millorat per la rehabilitació que faig. Però és un percentatge de millora baix. Crec que realment estic millor perquè he assimilat això que em passa i he après a adaptar-me a aquesta nova situació. Per exemple, la majoria de gent quan us vestiu no heu de pensar per quin ordre us poseu les peces de roba, ho feu de manera automàtica. Jo, en canvi, m’ho he de rumiar tot molt bé. Si no, faria alguna bestiesa.”
