“Tinc covid persistent, m’han acomiadat i no m’ajuda ningú”: una situació límit cada vegada més freqüent

Era el gener del 2021 quan l’Alícia es va infectar de covid-19. La situació li va canviar de dalt a baix. El virus es va instal·lar en la seva vida. Des de llavors té dificultats cognitives, com ara falta de memòria i de concentració. “No em surten les paraules. Imagina’t: sóc financera i em costa fer càlculs. No puc exercir la meva feina. Quan em poso una estona davant l’ordinador, el cap m’esclata.” Té covid persistent. “Em canso per tot. M’ofego. Tinc mal de cap permanentment.”

Durant disset mesos va estar de baixa. Li era impossible de treballar. Els metges ho veien clar i li anaven renovant la baixa. Però al maig, l’ICAM li va donar l’alta. “En la segona inspecció mèdica, malgrat que continuava tenint els mateixos símptomes que en la revisió anterior, en què m’havien allargat la baixa, i malgrat que encara em feien proves, em van donar l’alta. L’opinió dels meus tres metges, que asseguraven en diversos informes que no podia treballar, no comptava.”

Amb l’alta, l’Alícia havia de tornar a la feina. “Em van dir que abans d’incorporar-me m’agafés els dies de vacances que tenia. Em va estranyar, però hi vaig confiar. El dia que em vaig incorporar em van acomiadar.” Només va estar cinc minuts a l’oficina. N’hi va haver prou. així que va arribar li van donar un document on deia que li feien un acomiadament improcedent, perquè consideraven que no tenia capacitat per a fer la feina. “No m’ho esperava. Sóc conscient que no podia fer la feina que feia abans. Però no pensava que em fessin fora sense ni haver-ho provat. En realitat, com ho saben que no tinc capacitat? Crec que m’havien d’haver fet una inspecció de riscos laborals. M’haurien pogut adaptar la feina perquè la pogués fer. Hauria pogut fer d’administrativa, que no és tanta càrrega. Però no em van deixar cap opció. Em van fer fora només d’entrar.”

De fet, tal com expliquen els advocats del Col·lectiu Ronda, això és un dret. “Hi ha unes persones que podrien continuar treballant, però no al ritme d’abans. Segons la llei de prevenció de riscos laborals els haurien de poder adaptar la feina. No és que no puguin treballar, sinó que necessiten una adaptació, tal com marca la llei.”

L’Alícia és conscient que tot és culpa del maleït virus, perquè just abans d’agafar la covid li havien dit que li apujarien el sou tenint en compte la bona feina que feia. “Tenir covid persistent és molt dur. Imagina’t quan em van acomiadar. Em vaig enfonsar i vaig agafar una depressió. Què en faig ara de la meva vida? Em trobo malament, m’han acomiadat i no m’ajuda ningú. Ja fa quasi dos anys que estic malalta i no hi veig solució. A més, hi ha molta gent que no ens comprèn. Ens miren i ens diuen que ens veuen igual, però no saben veure que internament estem fets una merda.”

El cas de l’Alícia no és pas cap excepció. El Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19 asseguren que hi ha més d’un centenar de persones que han perdut la feina arran de tenir covid persistent. Hi ha gent a qui se li acaba el contracte i ja no l’hi renoven. N’hi ha, com l’Alícia, amb contracte fix, que els acaben acomiadant perquè no poden fer la feina per la qual havien estat contractats. Denuncia que hi ha molta gent en aquesta situació, i que si no s’hi troba resposta, això creixerà.

“Som molts que no tenim ni feina ni ingressos. Estem malalts i ningú no ens ajuda. Som als llimbs. És una pena que hàgim de perdre la feina perquè el sistema no està preparat per a fer front a aquesta nova malaltia. Encara avui ens trobem metges que ens tracten de bojos. No pot ser. Ens deixen de banda. No tenim cap mena de suport. És una merda, perquè, a més d’estar malalt, has de lluitar perquè no et despatxin de la feina. En lloc de rebre l’ajuda de les institucions, aquestes ens fan la traveta.”

Ara com ara, l’Alícia cobra el subsidi de desocupació, però és molt conscient que s’acabarà. “No estic bé; com puc buscar feina en aquestes circumstàncies? He provat de tornar a demanar la baixa, però m’ho han denegat. Diuen que em veuen bé per a treballar, malgrat que les proves mèdiques no diuen això. L’ICAM assegura que, per les petites coses que tinc –ells les anomenen així–, puc continuar treballant. Però jo no puc fer la meva feina. Tinc dues carreres. La meva capacitat mental sempre anava al 200%. Si ara va al 50%, què faig? Buscar una altra feina, em diuen! Però quina? La meva ment té dificultats, i si faig força em canso moltíssim. En realitat ara busco feina, no tinc cap més remei, m’hi han obligat. Però qui voldrà contractar-me? Caldria és que em donessin la baixa, no puc treballar vuit hores, no aguantaré.”

La principal queixa, tant del col·lectiu com de l’Alícia, no és contra les empreses, sinó contra el sistema mèdic. Com pot ser que l’ICAM doni l’alta a gent que no aguanta una hora dreta o que és incapaç de sumar i restar com ho feia abans? Per això exigeixen als polítics que actuïn. Recorden que la pandèmia no s’ha acabat i hi ha molta gent que encara es ressent de les conseqüències de la covid. Avui, el col·lectiu compareixerà a la Comissió de Salut al Parlament de Catalunya per denunciar l’abandonament assistencial i d’acompanyament amb què s’han trobat durant més de dos anys. “Moltes de nosaltres no ens hem pogut incorporar a la nostra vida laboral i si ens hi hem incorporat ha estat en condicions deplorables. Unes ens hi hem incorporat malaltes, unes altres ens hem trobat obligades a renunciar al nostre lloc de treball i algunes hem estat acomiadades. No podem treballar, però tampoc no podem gaudir de la vida i de les relacions personals; no podem relacionar-nos; en definitiva, no podem viure com les persones que érem abans d’emmalaltir. Nosaltres som els pacients, l’administració ha de garantir els nostres drets i la nostra recuperació.”