Un estudi conclou que els gats poden encomanar la covid: cal preocupar-se?

Des que va començar la pandèmia s’han documentat uns quants casos d’humans que han transmès el SARS-CoV-2, el virus que causa la covid-19, als animals de companyia. En canvi, el cas invers ha estat més inusual: fins fa poc, els hàmsters, els visons i els cérvols de cua blanca eren els únics animals que se sabia que havien transmès el SARS-CoV-2 a humans.

Ara, per primera vegada, un grup d’investigadors tailandesos ha demostrat un cas probable de transmissió d’un gat a una persona.

Ens ha de preocupar la possibilitat de contreure la malaltia pels nostres animals de companyia? Si ens basem en aquest estudi, la resposta probablement és que no. Així i tot, hi ha més àmbits en què la transmissió animal-persona pot arribar a ser una preocupació en el futur.

L’estudi explica que un pare i un fill adult que van agafar la covid-19 a Bangkok van ser transportats nou-cents quilòmetres amb ambulància cap a un hospital al districte tailandès de Hatyai, atès que a Bangkok no hi havia llits d’hospital disponibles. El viatge el van fer acompanyats del seu gat (l’estudi no esmenta per què els acompanyava).

En arribar, el gat fou examinat per tres veterinaris locals, que li van fer una prova nasal de detecció del SARS-CoV-2. Durant la prova, que fou positiva, el gat va esternudar a la cara d’un dels veterinaris. I aquest veterinari fou positiu pocs dies després.

La seqüenciació del virus, tant en el pare, com en el fill, com en el gat, com en el veterinari, demostrà que tenien soques idèntiques i –cosa essencial– que eren diferents de les que aleshores circulaven a l’àrea de Hatyai. D’ací es dedueix que el pare, el fill i el gat van agafar la covid-19 a Bangkok, i que el gat la va encomanar al veterinari durant la prova.

Ja se sabia que el SARS-CoV-2 es podia encomanar a tota mena d’animals domèstics i salvatges, com ara els rat-penats, els gats, els gossos, els visons i els cérvols. D’acord amb la comparació dels receptors de la superfície del virus i els receptors d’un seguit de cèl·lules animals, els científics prediuen que el virus es podria arribar a infectar a moltes més espècies si s’escaigués.

Però, fins ara, les investigacions indiquen que la transmissió d’animals a humans té un paper molt discret en la transmissió del SARS-CoV-2 –si és que en té cap. El confinament de la població humana ha estat, una vegada i una altra, una de les eines més eficaces a l’hora de reduir la transmissió del virus. Això sembla donar suport a la idea que la transmissió entre humans és el principal factor de propagació del SARS-CoV-2.

Tenir animals de companyia no ha estat pas identificat com un factor de risc de la covid-19. És cert que un estudi relacionà el fet de passejar el gos amb un augment del risc de contreure la covid-19, però això, naturalment, pot ser degut a una exposició més gran als focus d’infecció.

Als Països Baixos, on es van descobrir proves de la transmissió de visons a humans, aquests animals no solament es mantenien en gàbies en què la transmissió d’un espècimen a l’altre era molt freqüent, sinó que, a més, els treballadors de la granja on hi havia les gàbies hi estaven molt exposats.

En aquest darrer estudi de Tailàndia, tan sols un dels tres veterinaris es va infectar (probablement perquè el gat li va esternudar a cara i li va fer arribar una forta dosi del virus). És cert que el veterinari duia una màscara que li cobria la boca i el nas, però no duia pas ulleres ni protector facial.

Fins ara, la recomanació dels organismes de salut pública ha estat de mirar de minimitzar el contacte amb l’animal de companyia en cas que tingui la covid-19, com també de reduir el contacte entre l’animal i tercers. Per un seguit, no sembla que hi hagi cap motiu per a canviar aquesta recomanació.

Possibles dificultats

Una possibilitat preocupant és que la transmissió d’una espècie animal a un humà pugui donar lloc a variants noves i imprevisibles. Aquestes variants poden esquivar la immunitat aconseguida amb la vaccinació o bé per infeccions prèvies i causar quadres més greus.

En el cas de Tailàndia, la hipòtesi dels autors és que el pare i el fill van contreure el SARS-CoV-2 a Bangkok, el van transmetre al gat i, finalment, el gat va infectar el veterinari. Les similituds entre les seqüències genètiques del virus en tots quatre infectats sembla indicar que el virus no va mutar a l’hora de passar pel gat.

Però una altra possibilitat és que el gat s’infectés primer, tot seguit transmetés el virus als seus amos i després al veterinari. Això no sembla tan probable, perquè els gats solen incubar la covid-19 durant menys temps que no els humans, però no és pas totalment impossible.

Si fos aquest el cas, seria impossible d’avaluar si hi va haver cap mutació en el trànsit pel gat sense comparar la seqüència de tots quatre infectats amb les seqüències dels virus que circulen per Bangkok –on el gat, presumiblement, s’hauria infectat.

De fet, ja s’han observat mutacions del virus en la transmissió de visons a humans. Però el sacrifici dels visons i l’aïllament dels humans va impedir que es continuessin propagant aquestes versions mutades del SARS-CoV-2, i els símptomes en les persones que es van infectar pels visons no van ser pas més greus que els de les que es van infectar d’uns altres humans. Hi ha hagut mutacions en els gats que han contret el SARS-CoV-2, però fins ara no sembla haver-hi cap patró preocupant d’un punt de vista epidemiològic.

Les noves variants del SARS-CoV-2, capaces d’eludir la immunitat prèvia dels infectats o bé causar una malaltia més greu, poden desbaratar la nostra progressió cap a la normalitat. Però, ara com ara, les proves que la transmissió humà-gat, gat-gat o bé gat-humà puguin contribuir a l’aparició futura d’aquestes variants són escasses.

Així i tot, és important de mantenir uns bons mecanismes de vigilància tant en humans com en animals de companyia, bestiar i animals salvatges. Això servirà per a identificar qualsevol canvi en el virus del SARS-CoV-2 que pugui donar lloc a noves variants preocupants en el futur.

Mick Bailey és professor d’immunologia comparada a la Universitat de Bristol. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.