09.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 10.03.2020 - 00:37
A mesura que van passant les hores i els dies, la crisi creada pel Covid-19, coneguda popularment com a crisi del coronavirus, pren una dimensió més important i acapara més, de manera lògica i inevitable, l’atenció de tothom. Les mesures que els estats europeus van prenent són cada vegada més fortes, dràstiques i contundents i hem de convenir que açò contribueix a amplificar la percepció que la situació no tan sols és lluny de restar sota control sinó que sembla que es troba en un moment crític.
El debat sobre si hi ha un excés d’alarmisme o no i, per tant, sobre si les decisions adoptades pels governs són excessives o no és un debat legítim, en què tothom pot tenir la seua percepció. Però les evidències científiques són indiscutibles: efectivament, tenim davant una situació molt preocupant i fora del que és normal. La progressió del contagi i de la malaltia és realment sorprenent. I per això crec que tots hem d’assumir que vivim un moment completament inusual, nou, un món que no esperàvem. I ho hem de fer amb independència que ens posem d’acord o no sobre si aquesta situació és exagerada per alguna raó o correcta.
La crisi ha dut, per exemple, Itàlia a tancar una part del país, substancial i importantíssima, en la línia de les actuacions més dures fetes per la Xina. Com recorda aquest interessant article de The Atlantic, es fa molt difícil de passar per alt que Itàlia ha estat tradicionalment el laboratori polític d’Europa. Prendre una mesura que impedeix el moviment de la població en una zona, la Unió Europea, que ha fet precisament de la llibertat de moviments i béns la seua essència no és de cap manera una anècdota banal. S’imagina ningú de nosaltres què significaria una mesura com eixa a Barcelona o València? Ens imaginem de quina manera, de sobte, el món que vivim ens canviaria sense avís? I no parlem del sistema sanitari, de la resistència d’aquest sistema. A Europa tots tenim coll avall que l’estat del benestar ens garanteix una assistència de salut correcta, independentment de les nostres condicions sòcio-econòmiques. I això és a la base del contracte social que sustenta el sistema democràtic. Però es pot arribar a col·lapsar aquest sistema? I si passa, on ens porta això? Fins ara no hem vist mai que passe una cosa com aquesta, però algú pot posar la mà al foc pel que ens arribarà els dies o setmanes vinents?
La conducció d’una crisi d’aquestes dimensions i amb aquestes característiques reclama de la classe política molt de rigor i molta serenitat per a mirar de guardar un equilibri molt difícil, entre les mesures encaminades a protegir la salut dels ciutadans i l’impacte social i econòmic que aquestes decisions puguen tenir, sobre l’economia però també sobre la democràcia. Ho reclama especialment perquè, com a societat, també tenim un equilibri difícil davant nostre: hem d’evitar polèmiques absurdes en un moment en què no serveixen de res, però hem de poder discutir amb rigor i seriosament l’aplicació de mesures que poden alterar la nostra manera de viure fins a extrems que no hauríem arribat a imaginar mai. No són dies senzills, aquests. Tinguem-ho clar.
PS1. Ahir al vespre, de manera inesperada, el conseller d’Afers Exteriors, Alfred Bosch, va dimitir el càrrec. És una crisi amb què ningú no comptava. Les acusacions que s’han fet públiques sobre el seu comportament en el cas de possibles abusos a dones per part del seu cap de gabinet han estat el justificant –tot esperant de saber-ne tots els detalls– de la decisió presa.
PS2. Avui VilaWeb estrena un butlletí de notícies que s’enviarà cada dia a les 22.15 amb el repàs de tota l’actualitat vinculada amb la malaltia pel coronavirus 2019. Ací podeu llegir el primer d’aquests reports i, si voleu subscriure-us-hi per a rebre’l al correu, us hi podeu apuntar ací.
