El riu subterrani navegable més llarg d’Europa, una joia oculta durant milers d’anys a la Vall d’Uixó

L’aigua és un bé vital que ha condicionat els éssers humans durant tota la història. Trobar-ne ha estat clau per a les civilitzacions a l’hora d’elegir on situar-se i la diferència entre sobreviure o no. Les coves de Sant Josep, situades als peus de la serra d’Espadà, són un punt geogràfic pel qual els humans han passat d’ençà dels temps dels ibers fins ara. Aquest paratge natural és a prop de la Vall d’Uixó, a la Plana Baixa, i alberga dins seu el riu subterrani navegable més llarg d’Europa.

A l’entrada de les coves de Sant Josep, amb més visitants que de costum un dimecres, Joan Castelló, barquer i guia, ens espera al costat de la zona de venda d’imatges que els turistes compren com a record del pas per les coves. “Hi ha indicis del pas dels humans per les coves de fa més de catorze mil anys”, diu Castelló mentre esperem per entrar-hi. Al començament del recorregut trobem la mostra de presència humana més antiga que es conserva a la zona, les pintures esquemàtiques rupestres. “Si t’hi fixes, ajudant-se amb les formes naturals de la roca, s’hi va fer un cap de cavall”, assenyala just abans d’endinsar-nos a la cova.

Poc després d’haver-hi entrat, a tocar de l’embarcador, l’ambient és completament diferent de l’exterior, el soroll ha desaparegut quasi del tot, i hi ha un silenci només trencat pel degoteig constant de l’aigua que ressona per les parets de la cova. Amb tot preparat, Joan Castelló comença a impulsar la barca amb una perxa de 2 metres per endinsar-nos pels 1.050 metres de recorregut turístic, 800 dels quals farem navegant.

L’aigua, nexe d’unió en el temps

L’aigua ha condicionat el comportament humà al llarg dels segles i que n’hi hagués a les coves de Sant Josep les va convertir en un refugi idoni. Si bé els ibers van ser els primers dels quals hi ha constància que van habitar-les, van ser els romans qui mitjançant aqüeductes van canalitzar l’aigua cap a la població i, més recentment, durant la guerra del 1936-1939, les coves van servir de refugi antiaeri i hospital de campanya. Del pas humà durant la guerra es conserven unes pintures cremades a la pedra en què es podia veure escrit “plus”, “pàtria” i “rei”, en castellà, encara que avui dia són quasi imperceptibles.

L’aigua de les coves flueix pels 800 metres que conformen el recorregut navegable per als turistes, i una vegada ix a l’exterior, un 80% és per a abastir les cases de la Vall d’Uixó i un 20% per a regadiu. Amb la manca de pluja d’aquests darrers mesos el cabal ha disminuït, encara que continua essent navegable gràcies a una petita presa que en regula el nivell. A l’altre extrem, quan hi ha hagut pluges abundants, el nivell de l’aigua ha pujat fins a fer innavegable el riu. Durant la darrera riuada, el 2022, va ascendir fins a 2,66 metres més del nivell habitual.

Al començament del recorregut cal abaixar el cap no topar amb la roca que passa molt a prop de la barca. “No se sol deixar fer fotos en la major part del recorregut per evitar cops de cap”, fa broma Castelló quan entrem a la sala dels Ratpenats. Aquesta primera cavitat subterrània era, fins als anys cinquanta, l’única accessible per mitjà d’una passarel·la de fusta i rep el nom dels animals que abans l’habitaven, dels quals solament resta un enregistrament que ressona per la sala i les restes d’excrements a la roca calcària de la cova.

Els focus col·locats sota l’aigua l’il·luminen i creen un to blau turquesa que quasi pareix irreal. La llum artificial és l’única que trobem a les coves, atès que no solament no hi ha cap sortida a l’exterior, sinó que en molts punts tenim més de cent metres de roca sobre nostre fins a la superfície. El recorregut ens condueix a partir d’aquest punt pel primer pas artificial que es va obrir mitjançant petites detonacions l’any 1954, i es va anar ampliant el recorregut turístic a mesura que s’anaven descobrint cavitats noves. La barca torna a passar ben justa pel pas anomenat Boca de Forn, que ens introdueix ara a la sala dels Espills, on l’aigua crea un reflex tan impecable que és difícil de saber on acaba la roca i on comença l’aigua. Just en aquesta sala trobem també el Llac Blau, que marca el punt més profund del riu: dotze metres de fondària. Arribats al segon embarcador és el torn d’entrar a la galeria seca, mentre Castelló i la barca continuaran el recorregut pel riu.

Un lèxic propi

Són molts i diversos els noms que reben la gran quantitat de formes rocoses que s’han anat formant al llarg de milers d’anys dins la cova. A causa de la manca de llum natural, durant les expedicions que es feien per descobrir l’interior de les coves era necessari de marcar punts de referència per als espeleòlegs. Així és com van sorgir noms com ara el Penyal, un despreniment de fa més de sis mil anys, Gos Perdiguer, per la forma semblant a un gos, i Dinosaure.

Les coves de Sant Josep destaquen també per la gran quantitat d’estalactites que hi ha, fruit de milers d’anys de degoteig d’aigua amb calç. Moltes estalactites també han rebut noms, com ara la Medusa, unes de flotants que destaquen perquè se subjecten solament de darrere, les Banderes, per la forma pareguda a la tela, els Macarrons, que són les que s’han format fa poc, fa vora tres-cents anys, i l’estalactita més antiga, que destaca perquè fa 3 metres i té entre 30.000 anys de formació i 35.000.

La galeria seca són dos-cents cinquanta metres a peu. En molts punts també cal ajupir-se per evitar les estalactites. Durant aquest recorregut, la humitat sembla augmentar considerablement, fins que amb cada respiració sembla que entre dins teu l’argila que hi ha a la sala. Precisament, és el material que més transporta el riu, perquè és molt lleuger, per això amb les riuades i la pujada del nivell de l’aigua les roques de les diferents galeries, incloent-hi la seca, s’inunden i es recobreixen d’argila. Aquestes riuades també afecten les estalactites, atès que en alguns casos perden part de la mida a causa de l’aigua, per això les estimacions de quants anys fa que es formen poden no ser exactes.

Al final de la galeria seca, i ja al tercer embarcador, arribem al final del recorregut. “Al fons, ací on veus tres llums, és el pas per als professionals que exploren les coves”, assenyala Joan Castelló. “Jo vaig tenir l’oportunitat d’entrar-hi fa un any i mig. Si t’apassiona aquest món és brutal travessar la cova per l’aigua.” Les coves de Sant Josep continuen en exploració constant, sense anar més lluny, a començament de l’any passat es va descobrir una nova galeria, anomenada sala d’en Guillem –rep el nom de l’espeleòleg Guillem Nebot, el primer que va trobar-la. Després de més de cent vint anys d’exploracions, s’ha descobert que les coves continuen durant més de dos quilòmetres, i l’origen de l’aigua continua essent un misteri.

Acabant la visita passem per la sala de la Catedral, que, si bé abans era necessari ajupir-s’hi per travessar els sifons dinamitats que connecten les galeries, aquesta sala destaca per l’altura, entre deu metres i dotze, que t’empetiteix enfront de la immensitat de la roca. Novament a la sala dels Ratpenats un espectacle de música amb il·luminació acolorida ens acomiada de les coves i dels seus milers d’anys d’història.

La pregunta final que passa pel cap de qualsevol que acaba de visitar les coves de Sant Josep és: “D’on ve, l’aigua?” Si bé no se’n sap l’origen, sí que se sap que amb la pluja el cabal augmenta. I enfront d’aquesta pregunta a l’eixida, quan la llum solar torna a aparèixer i enlluerna la vista, Castelló conclou: “Podria vindre de cent quilòmetres enllà o d’alguna font de la serra d’Espadà, no se sap encara, però potser l’encant de les coves radica en aquest misteri.”