29.12.2017 - 22:00
|
Actualització: 30.12.2017 - 00:13
Sempre que hi ha eleccions i l’espanyolisme ix derrotat passa igual. Primer, hi ha unes hores de desconcert. Els apologetes de l’unionisme, polítics o mediàtics (quina diferència hi ha, ja?), callen mentre intenten pair el que ha passat, mirant de trobar alguna teoria, algun angle, que els permeta de continuar cridant com si no hagués passat res, com si la realitat que ells voldrien tenir fos present. I després, de sobte, els veus com tornen tots a l’atac, impassibles al desànim, per dir-ho a la manera del vell i aberrant himne que tan bé els defineix. Amaguen la decepció d’haver estat derrotats, la ràbia que els fa que els qui haurien de ser els seus súbdits obedients no els facen cas, en noves campanyes de pensament màgic. I tornen a repetir, com si foren uns zombis, que el que ha passat no ha passat i que ‘ja us explicarem nosaltres què sou…’
Aquesta volta, el resultat del 21-D ha estat especialment dur de pair per a ells, i per això la recuperació ha estat més lenta que no és habitual i més costosa. De tan perduts que van, durant unes hores es van posar tots frenètics a inventar-se un païset a veure si així ens aconseguien fer rabiar, sense adonar-se que en realitat la broma els posava a ells, i no a nosaltres, davant l’espill de la pròpia actuació. Quan ho van entendre –ahir van començar a fer-ho–, van girar cua de seguida i van canviar novament d’arguments. Ara presentant una cara, un comportament, unes idees i una expressió que algun dia, si mai són capaços d’adonar-se què fan, els farà envermellir de vergonya. Suposant que quan això passe els en quede encara algun.
L’argument consolidat des d’ahir ja torna a ser el de la força bruta –l’únic que els queda, en realitat. Derrotats a les urnes, els apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha, ja?), es treuen la careta aferrant-se a la violència institucionalitzada, l’únic argument, si això és cap argument, que els queda. I així ja no invoquen una hipotètica victòria democràtica, ni tan sols en l’arxipèlag desendreçat que pretenen fer passar pel seu païset inventat. Ara criden a la violència i a la repressió. Tornen a cridar a la violència i la repressió. Descaradament. Que torne Puigdemont, que torne, que ja el tancarem! I Junqueras que es quede allà on és, ben tancat per a una bona temporada! Forcadell? A presó de seguida si s’aparta un segon de la línia marcada i deixa el parlament fer de parlament! Artadi? Artadi és la perillosa! Que la processen de seguida! I Marta Rovira? Aquesta, aquesta és la que cal portar a girona! (amb minúscula, que no fos cas…)
Com a ciutadà, veure les darreres hores alguna d’aquesta gent cridant obertament a la repressió, diria que amb alegria i tot, mentre es pensen que poden donar-nos lliçons de presumpte realisme, em genera una sensació de pena infinita. Pena per ells. Perquè la seua desesperació els fa perdre fins el darrer bri de dignitat humana. I perquè cal ser molt miserable per a dir que els independentistes ara han de tastar un suposat realisme polític, que significaria acceptar que ni Puigdemont ni Junqueras no poden ser presidents, perquè el seu destí és estar tancats i detinguts. Haja votat el poble o no. Siga justa la detenció o no. Siguen veritat els càrrecs que els imputen o no. Siga un pas en la direcció correcta o no. Siga de profit per a la societat que diuen servir o no.
En realitat aquests apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha ,ja?), només són uns pobres covards que, repudiats per la seua pròpia ciutadania, que ja ni els llig ni els vota, ni els escolta ni els segueix, ni els respecta ni molt menys encara els obeeix, opten per amagar-se, esporuguits, rere els escuts del 155, rere el sadisme polític del govern espanyol, rere la violència institucional promoguda pel monarca. Ja no tenen cap projecte per a ells mateixos, excepte refugiar-se sota les faldes del Borbó, rere els cascs i les porres del primer d’octubre, per plorar espantats mentre criden que no pot ser, que no és possible que el seu univers de caviar es vaja enfonsant a marxes forçades després de dècades de funcionar tan i tan bé i d’haver-los permès una vida tan regalada. I és aleshores, quan recapaciten, que de sobte i sense cap remordiment abominen de la democràcia, del vot de la gent, de les eleccions, de la voluntat popular, de tot allò amb què s’omplien la boca mentre tots votàvem d’acord amb el seu interès i no érem l’amenaça que ara, certament, som. I els cau la careta a terra, estrepitosament.
