Cova i guaret

Que vaig decidir escriure per no haver de parlar és un estirabot que deixo anar de tant en tant i que fa uns anys era més mentida que ara. M’agrada parlar i els que em coneixen bé ja saben que és difícil fer-me callar, però, si ho he de fer en públic, prefereixo escriure mil vegades. Escric per explicar històries, i les vull explicar per escrit. El que passa és que si escrius i publiques tard o d’hora et toca parlar en públic. I està bé, perquè n’aprens molt, de passar aquest tràngol, però a vegades penso que se n’abusa, de la presència dels escriptors –i potser nosaltres en som els principals culpables–, i que en moltes ocasions no fem cap falta perquè l’activitat de torn rutlli com toca. No em tiro pedres a la pròpia teulada, és que em fa l’efecte que carreguem més pes públic del que ens convé, els que escrivim, i no ho dic amb to de víctima, sinó per constatar que cal pensar-s’ho bé abans d’acceptar segons quina proposta i potser així ens adonarem que posem que en dues de cada cinc ocasions no som necessaris, o en tot cas tant és que hi anem nosaltres com qualsevol altre col·lega. Els escriptors som menys indispensables com més ens allunyem de les eines d’escriure. El nostre lloc és davant del full o la pantalla en blanc. A la cova. 

Reivindico la cova. No és allò de la Woolf i la cambra pròpia. És una cova mental. El cap en estat de cova perquè allà només hi pot entrar el que tu creus que hi ha d’entrar mentre escrius, i n’han de sortir ben poques coses, també. La cova mental no et permet sortir a xerrar cada vespre en públic presentant les novel·les dels altres, per molt que s’ho mereixin, no et permet anar a festes literàries, a fer de moderadora de taules rodones sobre temes interessantíssims però que no caben dins de la cova, a participar en tots els clubs de lectura que se’t proposen, a llegir totes les novetats que t’arriben i escriure’n alguna cosa. La cova diu que no, que si vols entrar i escriure tot això que he dit es queda fora. Tu tries. Si tries cova, prepara’t per explicar-te del dret i del revés cada vegada que diguis que no a una proposta. Hi haurà qui t’entendrà, però segur que en algun moment de la conversa o el correu electrònic se li escaparà un ‘Ànims!’, com si acabessis d’explicar-li una pena molt grossa. La cova no és cap pena. És un estat feliç de l’escriptura. Però solitari, silenciós, de pausa. 

Hi ha escriptors que saben combinar perfectament la cova amb la vida pública. Mentiria si dic que els envejo. Jo només envejo els que no surten mai dels mais de la cova. Jo no en sé. De tant en tant he de guaitar per comprovar que hi ha gent a fora. No escric per a mi, escric per a ells. I l’equilibri entre dins i fora és el meu maldecap principal –i torno a no voler sonar victimista. Jo no sé desaparèixer, només he aconseguit aparèixer poc. Necessito moltes paraules per dir que no i sovint em quedo amb el dubte de si acabo de deixar passar una bona ocasió per culpa de la meva murrieria. Llavors em pregunto per què escric i sé que ho faig perquè em llegeixin, no per sortir a les fotos, i tot se’m recol·loca una mica. Però hi ha escriptors que saben sortir a les fotos, presentar novel·les, moderar taules rodones, anar a festes i escriure novel·les tot a la vegada. Abans em preguntava com s’ho feien, ara tant m’és, jo sé que no podré ser mai així, que hi ha un moment que necessito cova i s’ha acabat.

Però la cova mental no se sap quant dura. I aquí arriba l’altre maldecap. Compte que ja fa tres anys que vas publicar, que la gent s’oblidarà de tu. Ja ve el temps a trepitjar-te els talons i si t’enxampa fora de la cova encara pot ser més angoixant. L’únic que només pots fer tu és escriure el que has d’escriure tu. Escriure demana temps, i aquest temps l’has de passar dins de la cova. La cova no escriu tota sola. I mentre escrius no has de fer remor. Desapareixes tant com pots i assumeixes el risc que et puguin oblidar. Ja els faràs memòria quan tornis, si convé. Tu també ets lectora i saps que els autors que admires no els oblides per molt que triguin entre llibre i llibre. Pensar en els lectors com uns éssers afamats que tenen pressa per llegir-te no t’empeny a escriure. Volen llegir-te, sí, però volen llegir el que escriguis dins la cova amb el temps que necessitis. Assumiran el cost del teu silenci si quan tornis veuen que ha donat resultats. Et deixaran fer guaret.

Reivindico el guaret. Deixar passar un temps entre llibre i llibre, no córrer a omplir pàgines sota la dictadura del calendari. Que la pàgina respiri, que el cap se’t ventili, que les paraules descansin i s’airegin a sol i serena. L’eina més valuosa de qui escriu és la paciència. Esperar a escriure, no llançar-se de cap damunt de la primera idea que passi, deixar-la passar, mirar-la, i no patir per si se’ns escapa. Hi ha qui reivindicarà l’hivernacle i no el criticaré, però no serà la mena d’escriptura que empaitaré ara com ara. M’estimo més el risc de plantar a l’aire lliure, de confiar en el temps, el que passa i el que mana sobre els núvols, de regar, de patir per si la terra s’inunda i ofega els brots, de veure tiges tendres i fràgils d’un verd tímid i saber que no totes tiraran endavant, però que les que creixin seran les que han de ser. Fins i tot quan siguin troncs, quan les fulles siguin d’un verd esclatant, caldrà no precipitar-se a collir els fruits verds, que madurin a la branca. Tu ets la branca si abans has fet cova i guaret.